4.7.11

De l'estrany misteri dels viatges (1)


A una meva tia, que fa molts anys que va morir, li va tocar en una ocasió, no sé en quines circumstàncies, ni tan sols a quin lloc, un viatge. El cas és que no hi  va voler anar, era d'aquelles persones a qui no agradava sortir del petit poble on vivia, ni tan sols de casa seva. El meu pares explicaven l'anècdota repetint la frase amb la qual va rubricar la seva decisió, dient-li al marit, germà del pare: Vols que t'ho digui, Pep, cases i camps i camps i cases... 

De jove em semblava aquella resposta una mostra d'ignorància, del fet de menystenir allò que es desconeix, però avui em sembla una mena de mostra d'antiga saviesa rural, la constatació de què hi ha més coses que ens fan a tots plegats semblants que no pas aquelles que ens fan diferents i dignes de contemplació. Avui, a les cases i camps potser hi hauria afegit els turistes, viatgers i viatgeres apressats del present, en una època en la qual, afortunadament, els privilegis de les minories s'han posat, en el nostre món, a l'abast, més o menys, d'un gran nombre de gent.

Com l'educació, el viatge, en massificar-se, ha perdut molt de misteri i de prestigi, però hi tenim una estranya tirada i l'entomem segons el tarannà de cadascú, fins i tot segons el moment vital pel qual passem. Hi ha qui ho voldria veure tot a fons i es posa nerviós quan constata que ni tan sols en cent vides ho podria fer, és allò tan repetit de la síndrome stendhaliana, de fet una mena de neguit davant de l'aclaparament que produeix l'excés de coses dignes de visitar i contemplar. Hi ha qui només vol fer amistats, també hi ha qui és fidel a un país, a un lloc concret i que rebutja el tastaolletisme inevitable. Hi ha de tot, en aquest món de mones, afortunadament. Però en aquestes diferències hi ha també una gran semblança humana i, com constata Tolstoi quan parla, a Guerra i Pau, de com la societat benestant russa organitza festes i festetes, en el fons del fons hi ha la necessitat d'oblidar la gran veritat, que la vida, viatgis o no, passa, de pressa i sense manies.

La façana d'aquesta famosa catedral té un punt de contacte amb la barcelonina, la van fer en el segle XIX mentre que la nostra és del segle XX. Aquests anacronismes neogòtics acaben per fondre's en el conjunt i no diferenciar-se però he escoltat, en el cas de Barcelona, alguns menyspreus sobre la tendència. Hi ha èpoques en les quals es vol reinventar el passat i èpoques en les quals es vol fer tot nou. Quan jo era jove hi havia molts partidaris de continuar la Sagrada Família en estil avantguardista, ja que així es feien moltes coses de l'antigor, segons les modes i les novetats. El fet és que es facin com es facin tot acaba semblant antic, el temps estén damunt dels segles una mena de vernís fraternal. Sempre hi ha polèmica, en aquests temes, ja n'hi havia en l'Edat Mitjana, en el Renaixement. I corrupteles a l'hora d'endegar encàrrecs. 

No sé dir, hores d'ara, si els edificis, els paisatges, les obres d'art, són boniques o lletges. L'interès que sentim en el nostre present per tot plegat ve determinat per la cultura, la cultureta, les lectures, les modes, la literatura, la història reconvertida pels historiadors del present. No ens en podem desfer, de tot això, ni tampoc d'un present ple d'imatges repetides que ens empenyen sovint a constatar que allò que repeteixen existeix, en algun indret precís del món. En tot cas, l'excés, efectivament, acaba per aclaparar. I si en ocasions no copsem l'excés és també perquè, com en el cas del romànic nostrat o de les blanques estàtues clàssiques, el temps ha esborrat les coloraines oferint-nos una austeritat que mai no va existir. 

Els ricatxos del XIX van reinventar Florència, fins i tot ja estava inventat això de les teatralitzacions actuals i sembla que jovent vestit de dames i cavallers medievals guarnia els interiors dels vells palaus sense manies. En tot  cas els indrets turístics em desvetllen, més enllà del seu valor artístic i històric, una immensa curiositat pel present i per nosaltres mateixos, turistes retratadors i filmadors, intentant emportar-nos, en debades, un moment, molts moments perduts, que ens ajudin a oblidar que la vida passa i que ens assegurin una certa immortalitat impossible.

4 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Certament, el viatge ha perdut misteri i atractiu, com tot el que es massifica. Per això hi ha qui diu que s'haurien de prohibir els llibres, o com a mínim fer-ne difícil la lectura...
Una reflexió molt acurada sobre els viatges, com sempre, te'n felicito.

Puigcarbó ha dit...

Potser hem desaprés com viatjar. Sobre tot hauriem de defugir els llocs tòpics i descobrir per nosaltres mateixos el lloc visitat. Ho vàrem fer a Marràkech, o l'Habana i t'asseguro que va ser molt gratificant.

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa!!!

Júlia ha dit...

Francesc, crec que cadascú té la seva manera de viatjar -o de no viatjar- i en això, com en tot, sobre gustos...