20.7.11

La mort i l'estiu

Cada mañana es una buena noticia, cada niño que nace es una buena noticia, cada hombre justo es una buena noticia, cada cantor es una buena noticia, porque cada cantor, es un soldado menos.... Cuando me marché de mi casa, niño aún, tenía siete años, mi madre me acompañó a la estación, y cuando subí al tren me dijo: Este es el segundo y último regalo que puedo hacerte, el primero fue darte la vida y, el segundo, la libertad para vivirla... (Facundo Cabral)




A l'estiu tota cuca viu, fa la dita, però el fet és que la claror estiuenca no estableix cap treva amb la mort, tan viva sempre com la mateixa vida i fins i tot paradoxal en aquesta època de l'any, alegre i lluminosa. La mort de gent coneguda que no ens ha conegut, però que d'alguna manera forma part del nostre imaginari sempre dol, pel fet que amb ells moren també alguns dels nostres records més personals.


Fa uns dies escoltava per la ràdio un programa d'aquests que evoquen cançons d'estiu antigues i frívoles. Una de les que van posar va ser La novia, la historia d'aquella xicota blanca i radiante que, no se sap ben bé el motiu, és a punt de casar-se amb qui no estima. Un dels locutors, en mencionar-li l'altre Antonio Prieto, va admetre que no tenia ni idea de qui era i que recordava la cançó més aviat en la versió de Josep Guardiola, el nostre cantant. Doncs bé, ara m'assabento que Prieto, que ja tenia vuitanta-cinc anys i alzheimer des del 2002, ha mort fa poc. Durant un temps, amb l'èxit de La novia, el vam tenir sovint per les nostres teles i després el vam oblidar, tot i que al seu país, Xile, sempre ha estat molt valorat. Recordo una altra cançó seva que em feia molta gràcia de petita, i també a la meva mare, Martín tenía un violín. També va fer cinema i moltes coses més, se'l considerava un dels grans boleristes del país. Jo tinc poca oïda musical però molta memòria per a les lletres i recordo un vespre, al terrat veïnal, intentant retenir la melodia de La novia, que una amigueta de l'escala em taral·lejava. Era el temps del Claro de luna, aquell tebeo que explicava històries a partir de la lletra d'una cançó.



Els temes i els cantants hispanoamericans sempre han estat ben acollits a casa nostra, amb alts i baixos, segons l'època. La nostra transició va coincidir amb una època de desgraciades dictadures a molts països de sudamèrica i aquí van aterrar exiliats i també cantants diversos, molts d'ells de protesta. Un dels qui van tenir més èxit va ser Facundo Cabral, tinc algunes cassettes d'ell d'aquells anys. Es va veure obligat a marxar del país durant la dictadura i la seva vida va ser complexa i tràgica en moltes ocasions, però també brillant i una gran mostra d'evolució personal. La seva mort també ha estat tràgica, assassinat per uns sicaris a Guatemala, on havia anat a cantar, es pensa que probablement l'atemptat anava dirigit a un empresari que l'acompanyava a l'aeroport per anar a cantar a Nicaragua. Tenia setanta-quatre anys i la seva vida ha estat un exemple de superació i compromís, fins al punt que havia estat proposat per al Nobel de la pau. No va ser un militant polític de cap grup concret, es definia com a pacifista, com a violentament pacifista. Moltes de les seves cançons dels setanta van lligades també a una època molt especial i extraordinària de la meva vida, una època de joventut, esperances, canvis...


La tercera mort recent ha estat la d'un d'aquests personatges que creus immortal pel fet que sempre l'has vist a tot arreu: Carles Sentís. Controvertit, diplomàtic, hàbil, intel·ligent, transformista, oportunista i lúcid, com va passar amb Samaranch tothom ha intentat ficar-se amb ell sense èxit però, al capdavall, ha rebut honors i medalles per totes bandes. Potser pel fet que, ens agradi o no, aquest tipus de persones són necessàries en el món real, negociadores, espavilades i amb contactes per tot arreu i més. La història n'és plena, Fouchés, Downings...  Se li ha retret sovint el passat franquista i falangista però de passats n'hi ha ben pocs de néts i clars, encara més quan es viuen gairebé cent anys, tots ells amb plenes facultats mentals, fa menys d'un mes que publicava el darrer article a La Vanguardia. 

A Sentís l'he vist per la tele i l'he escoltat sovint, també l'he llegit al diari. Però me n'ha quedat un record personal molt viu, en els primers i breus programes en català que es van poder fer per televisió, al segon canal, ell -ja dic que era a tot arreu- hi intervenia, explicant anècdotes, coses diverses. No sé de què parlava, però en acabar, amb un pom de flors a la mà, va recitar allò de Verdaguer: Bonica és la rosa/ més ho és el ram/ més ho és el lliri/ que floreix tot l'any. 

Tiziano Terzani, el personatge de qui parlava en el post anterior, reflexionava sobre la mort i sobre el fet que el món és un gran cementiri sobre el qual ens movem una minoria de vius, de temporalment vius. Moren parents i coneguts però també personatges que estan lligats al nostre imaginari, a la nostra història sentimental i personal, per estranyes raons. No hi ha res més cert que la mort ni més imprecís que el moment en el qual ens vindrà a buscar. Descansin en pau tots ells, tan diferents i divergents.




11 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

comptava amb el teu comentari de Carles Sentís, el que no sabia és que havia mort Prieto el de la Novia. Crec que de Sentís s'hauria de valorar que va ser un gran i professional cronista, i com bé dius, gent com ell o Samaranch, Pla i altres d'aquella época fosca, són necessaris, en orimer lloc perquè no sabem ben bé amb quines cartes jugaven i també perquè varen prestar grans serveis al país, i de gent així no n'anem gaire sobrats.

Júlia ha dit...

Francesc, ja veus que tinc tendència als obituaris desacomplexats. Els personatges com Sentís resulten incòmodes, no responen als discursos oficials però reflecteixen el món real. I sembla que encara són necessaris.

En tot cas, tots ells van lligats a records concrets de la meva pròpia vida i dels qui ja tenim uns quants anyets, tant de bo arribem a l'edat de Sentís en tan bon estat de coco, ja m'agradaria.

Galderich ha dit...

Ostres, suposo que per generació però només conec a en Carles Sentís perquè com dius era immortal i estava per tot arreu...

Però a mi em passa una mica amb alguna gent, poca, que els agafo mania i no sé per què. En Carles Sentís, com en Samaranch, era un d'ells i no només per les seves antigues filiacions.

Júlia ha dit...

Galderich, et podria dir moltes coses però t'aconsello que llegeixis aquest article del periodista Gabriel Jaraba, gran persona lliure de sospita:

http://www.gabrieljaraba.info/gabriel_jaraba_periodista/2011/07/un-recuerdo-a-carlos-sent%C3%ADs-y-contra-la-memoria-hist%C3%B3rica.html

Júlia ha dit...

I també que miris una mica la wikipedia i el you tube, on trobaràs moltes entrades amb els altres, Facundo Cabral era un gran artista i una persona exemplar, malauradament aquí oblidem aviat tothom.

GLÒRIA ha dit...

Prieto ha viscut un bon nombre d'anys i Facundo Cabral no es mereixia aquesta mort violenta i sobtada.
Quant a Sentís em poso les mans al cap de com n'esteu d'anestesiats alguns catalans. Tant ell com Samaranch mai no varen fer res per catalunya encara que ho pugui semblar. Cap franquista ha fet res per Catalunya. I no dubtis, Júlia, que també hi ha hagut i hi ha gent honesta amb el passat molt net. No es pot posar tothom a dins del mateix sac. La premsa menteix obertament quan fa els obituaris d'individus com Samaranch o Sentís que a mi m'avergonyeixen.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Glòria, no estic ben bé d'acord amb tu, només et recomano com a Galderich aquest escrit:

http://www.gabrieljaraba.info/gabriel_jaraba_periodista/2011/07/un-recuerdo-a-carlos-sent%C3%ADs-y-contra-la-memoria-hist%C3%B3rica.html

Gabriel Jaraba ha dit...

Carles Sentís va ser una bona persona i mereix reconeixement per això, que no és poc. Gràcies a ell va aparèixer Teleestel, el primer setmanari en català publicat des de 1939; no és poca cosa pel que fa a Catalunya. Hi ha quelcom pitjor que l'anestèsia: l'odi, la rancúnia i la incapacitat de perdonar, que ens corseca per dins com a persones i ens barra el pas al futur, com a pobles.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Gabriel, darrerament es fan una mena de 'memòries històriques' de bons i dolents que obliden els molts matisos i circumstàncies que incideixen en la vida de les persones.

GLÒRIA ha dit...

Respecto les teves opinions, Júlia però no puc compartir-les per molt que digui Gabriel Jaraba sobre Tele-Estel. De seguida es va saber que era un setmanari falangista que pretenia tenir-nos contents i enganyats. És cert això de la rancunia i és molt trist perquè en ambdós bàndols hi va haver bona gent...i gent dolenta. No crec que, en vida meva, es curin les ferides.
Bon cap de setmana, Júlia!

Gabriel Jaraba ha dit...

Amiga Glòria, gràcies per la teva comprensió. Teleestel no era un setmanari falangista, em sembla que et confons amb Destino. Era un setmanari catalanista conservador, recolzat per la burgesia catalanista i nacionalista que després donaria origen a Convergència Democràtica. No és perquè ho digui jo, pobre de mi, és un fet històric molt recent i del tot conegut. El grup de Teleesstel era exactament el mateix que més tard promouria el diari Avui. De fet, aquella revista volia ser el preludi d'un diari en català que es volia publicar ja aleshores, a inicis dels anys 70, pero el govern franquista ho va prohibir persistentment. El senyor Sentís estava a favor i ajudava tot el que podia. Una altra aportació de Sentís: la salvació de la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès en un moment que les tropes d'ocupació la volien destruïr.