17.7.11

Miscel·lània personal a la italiana











Aquests dies per Florència m'ha sobtat el gran nombre de bones i grans llibreries, moltes de les quals oferien descomptes importants. No sé italià però sóc capaç d'entendre amb paciència un text escrit, si en conec el context, o també a una persona que me'l parla a poc a poc, cosa aquesta habitual quan ens enfrontem amb tot aquest doll d'idiomes i/o dialectes llatins. En canvi, ai, la televisió oficial és més o menys com la nostre, fluixeta i amb molta frivolitat i poca cosa salvable de la destrossa moderna i colorista.

M'ha sobtat trobar tantes llibreries perquè a Barcelona, ciutat molt més gran,  he anat veient com desapareixien establiments emblemàtics al llarg del temps. És cert que se n'han obert de nous i de molt grans, d'aquests de tria i remena, però em temo que el balanç és negatiu, de fet. Pel que fa al llibre en català, encara ho és més. Fa poc vaig entrar en una d'aquestes grans llibreries i l'apartat català era minoritari i restrictiu.

Com que les ciutats i els països promocionen sempre una època determinada, que sol ser la de la seva brillantor cultural i política, la resta queda sovint en la penombra. Això passa a Granada, per exemple, que té un component renaixentista i un conjunt modernista importantíssim. He vist també per aquesta ciutat italiana i pels pobles propers moltes plaques i làpides que recorden personatges i fets de tots els temps. A Barcelona som molt mesquins a l'hora de recordar coses i gent i de vegades aquests recordatoris ni es veuen, de tan petits, oblidats o bruts. Hauríem de prendre exemple de llocs com Sevilla, on es recorda des del gran escriptor a la humil cantaora, sense complexos.

Molts records epigràfics del país i la ciutat estan lligats a la darrera guerra i a les víctimes del feixisme. Florència durant la guerra surt, per cert, a un dels episodis de la pel·lícula Paisà, de Rossellini, que potser ens caldria recuperar, on es combat a prop de l'Arno i en el corredor de Vasari. Un escriptor relacionat amb Florència, contemporani i conegut, és Pratolini, del qual tenim alguns dels seus llibres més coneguts traduïts al català per Maria Aurèlia Capmany, afortunadament. De Pratolini ja n'he parlat més d'una vegada al blog, potser pel fet que la seva lectura, fa anys, em va impressionar molt, així com la Crònica familiar cinematogràfica, una història que té trets autobiogràfics evidents. 

Un altre autor que havia llegit una mica fa anys i relacionat a través d'alguns llibres amb la Toscana és Carlo Cassola. La seva novel·la més coneguda és La noia de Bube, (llibre que també té traducció al català) que es va fer en cinema, amb la gran i guapíssima Cardinale, però a mi em va colpir més Miedo y tristeza (cito en castellà pel fet que així vaig llegir el llibre, en una versió d'Alianza, que durant un temps va publicar diferents llibres de l'autor). La història, trista i desesperançada, em va produir un estrany efecte que només m'ha produït un altre llibre molt diferent, però amb alguns trets en comú, com ara el contrast entre una ruralia endarrerida i fosca i un món urbà que l'ignora, Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó. Aquest efecte va consistir en una pena profunda i malaltissa que em va durar dies, a casa em deien que després de llegir un llibre amb un títol tan significatiu no podia ser altrament. Aquest efecte li va produir a la meva mare la lectura de La plaça del diamant, potser perquè li va evocar la seva adolescència en plena guerra civil i algunes misèries de postguerra i recordo que el meu pare em renyava perquè li havia portat aquell llibre tan trist.

Fa anys que cap llibre em produeix un efecte tan profund, potser pel fet que jo mateixa he canviat o perquè fujo de la possibilitat depressiva quan m'oloro que em pot passar quelcom semblant. Rellegir-los avui probablement no em faria el mateix efecte, evidentment. Clàudia Cardinale també va protagonitzar una pel·lícula toscana que va fer un cert soroll en l'època, aquella època de l'art i assaig i la censura, Vague stelle dell'Orsa, també titolada Sandra, amors incestuosos, títol poètic, una Volterra decadent i Visconti, sempre interessant i brillant.

Una font de coneixement viatger i fins i tot local ens la dóna el nom dels carrers, vaig ser a un hotel excel·lent amb un personal amabilíssim a la Via Don Minzoni, cosa que em va desvetllar al curiositat sobre el nom i el personatge. Giovanni Minzoni va ser una víctima del feixisme, un religiós compromès, una mostra del fet que l'església també ha estat polièdrica i diversa. Tampoc no he pogut defugir els records cinematogràfics del passat al veure que era a prop d'una altra via amb nom de personatge emblemàtic, Matteotti, una altra víctima inicial de la mateixa ideologia, l'assassinat del qual va propiciar una espiral de violència que va acabar amb la presa del poder per part de Mussolini. 

Aquest personatge el vam conèixer els ignorants, fa anys, gràcies a una pel·lícula, Il delitto Matteotti, una mostra d'aquell important cinema polític de l'època. El cas Matteotti té alguns paral·lelismes amb un assassinat de signe ben contrari, el de Calvo Sotelo, pel fet que ambdós van ser diputats del parlament i assassinats després de discursos compromesos i arriscats, amb la complicitat del poder vigent. Tot i que a alguns els pugui semblar una comparació odiosa, atacar el cor del poder democràtic produeix sempre efectes perversos i s'hauria de tenir molt en compte avui, quan sembla que certa visceralitat popular passa de les paraules als fets en alguna ocasió malaurada i es disculpen reaccions que no es poden disculpar.

Fa uns dies recordava autors com Malaparte o Papini, controvertits pel seu flirteig amb el feixisme, tot i que van ser feixistes molt particulars i mal vistos pel mateix feixisme. Malaparte ens va retratar sense pietat el món en guerra i una Itàlia salvatge i miserable, intentant sobreviure. Avui ens estranya que aquelles doctrines totalitàries tinguessin ganxo pel jovent, però de jove ets susceptible de caure en la fascinació per les coses més estranyes si tenen brillantor i líders atractius que prometen impossibles. Malaparte i Papini, de fet, van esdevenir més endavant uns escèptics una mica al marge de tot i van trobar un cert refugi en la religió, a la llarga. 

Ennio Flaiano és  encara un autor italià poc conegut a casa nostra. Irònic i satíric té frases brillants com ara una que fa: In Italia i fascisti si dividono in due categoriei fascisti e gli antifascisti. O aquesta altra: Gli italiani sono sempre pronti a correre in soccorso dei vincitori. Crec que serien aplicables també a casa nostra, hi ha molts antifeixistes que són absolutament feixistes i al capdavall tots estem disposats en algun moment a 'socórrer els vencedors', ni que sigui els vencedors de les eleccions municipals del poble. Hem tingut una perillosa tendència durant anys, per raons comprensibles, a confondre antifeixistes i antifranquistes amb demòcrates.

Un llibre que em vaig comprar pel fet absolutament materialista que estava molt rebaixat a la llibreria ha estat Poesia per anime gemelle, un recull de poemes d'amor, en el qual s'apleguen un gran nombre de dones escriptores, la majoria italianes, però també algunes d'estrangeres, tot i que cap de catalana, ni tan sols espanyola. Moltes de les quals, ho admeto, no em sonaven gens, però que m'he proposat anar recollint a poc a poc en el meu blog sobre dones poetes catalanes, en aquest cas obert  a d'altres verals. Una de les poques que coneixia, del recull, era la gran  Alda Merini, una dona complicada, de vida difícil, amb problemes personals i mentals, aquests tractats sovint de forma barroera pels metges, però estimadíssima a Itàlia i que va estar proposada o a punt de proposar per al Nobel. Es poden trobar traduccions al castellà d'aquesta autora però de moment no m'he ensopegat amb cap versió en català dels seus poemes, haurem d'intentar fer-hi alguna cosa. Italia té grans escriptores, la majoria, com passa a tot arreu, menys conegudes que els homes de la mateixa categoria.


I poeti lavorano di notte
quando il tempo non urge su di loro,
quando tace il rumore della folla
e termina il linciaggio delle ore.

I poeti lavorano nel buio
come falchi notturni od usignoli
dal dolcissimo canto
e temono di offendere Iddio.
Ma i poeti, nel loro silenzio
fanno ben più rumore
di una dorata cupola di stelle.

   Alda Merini

16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Barcelona es una ciutat escadusera i molt desagraïda amb els seus, que a mi ja saps sovint se'm fa insuportable i de tan en tant me l'estimo. Ha passat de ser una capital gris i bruta de provincies a Castelldefels platja plena de turistes, i quan a la cultura ni sociates ni convergents han estat massa per la labor.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vaig llegir Gog i Magog de Papini, i em va agradar. Aleshores no sabia que havia estat un futurista de cal ample, amb aquelles proclames incendiàries. Els humans som imprevisibles.

M. Antònia ha dit...

Bé per a tu, et felicito de com t'obres portes i la capacitat que t'omple. Aviat escriuràs amb italià.

Clidice ha dit...

Papini no em cau malament, entenc que els seus posicionaments polítics m'atenyen poc, no estic ni en el seu moment ni en la seva pell. Tampoc vol dir que el comparteixi, però el seu valor és inqüestionable. No cal dir que tot el contrari d'altres probablement amb idees més "adequades", però amb ben poc geni a l'hora d'escriure. En qualsevol cas m'agrada viatjar amb tu i amb les teves reflexions. Com què no he estat mai a Florència me n'emporto el trosset que em pertoca :)

GLÒRIA ha dit...

L'humor d'Ennio Flaiano m'ha recordat molt, però molt el del malaurat Perich.
"La ragazza di Bube" em va encantar!
No m'ha interessat mai Papini i quan a l'èxit dels feixismes també cal cercar-lo en les, desgraciadament existents, masses illetrades i sense possibles. Agafa una colla de barri deprimit, comença a dir als seus components que ells han de salvar el país i que aquí tenen els símbols i els uniformes i ja hauràs creat una falange.
Només podem criticar les nostres ciutats perquè les coneixem i a més a més crec que estem obligats per noblessa a ser crítics que és el mateix que ser lúcids. Hauríem de veure que diuen el florentins de la seva formosa ciutat ja que és ben diferent veiure-hi que passar-hi uns quants dies.
Interessant article, Júlia!

Júlia ha dit...

Francesc, ja era jo petita i a revistes i diaris es planyien sovint de com es deixaven perdre espais, establiments... aleshores es donava la culpa al franquisme. Ara ja no sé a qui li hem de donar.

De tota manera la dèria renovadora i modernitzadora és general, la gent renova cuines i interiors de cases sense manies ni necessitat, es valora més el modern que allò antic que es pot restaurar per després tornar a trobar bonic allò antic i fer-ne males imitacions.

Amb el turisme massiu d'ara hem arribat al súmmum del mal gust i aquests darrers anys he vist destralades impensables sense que ningú hi digués res.

Crec que no té remei.

Júlia ha dit...

Teresa, fa anys es va llegir molt però en sabíem poca cosa, un personatge molt interessant.

Júlia ha dit...

Ep, que va Antònia, per a això ja fa falta 'estudi'!!!

Júlia ha dit...

Clídice ja veus que jo viatjo poc, però quan ho faig, ni que sigui a Badalona, no puc bandejar certes dèries personals lligades també al meu imaginari.

Júlia ha dit...

Glòria, es podia saber el que diuen els florentins, tenen una tele local on es feien les crítiques i demandes pertinents. Patir l'excés no és fàcil.

Pel que fa als feixismes, pot ser així, però la cultura no ens vacuna de res, grans prohoms nazis tenien molta cultura i també la falange o el feixisme italià van comptar amb seduïts intel·lectuals. El cas de Heidegger és un de tants dels més paradigmàtics. Les grans teories les formulen els intel·lectuals i els polítics se'n serveixen.

Precisament fa anys vaig conèixer un director d'escola molt intel·ligent que em deia de vegades que no creia gaire en la cultura pel fet que un poble cult com l'alemany s'havia deixat seduir a tots nivells pel nazisme, amb molt poques excepcions.

Les masses es poden manipular en moltes direccions però calen dirigents i ideòlegs. I d'aquests n'hi ha un feix de convençuts.

La lectora corrent ha dit...

Jo vaig començar a llegir Papini als setze anys i em vaig empassar tot el que vaig trobar seu a la biblioteca de l'Institut Italià. Després vaig descobrir Carlo Cassola, molt diferent, però també em va enganxar. I van seguir Vasco Pratolini, Dino Buzzati, Giorgio Bassani, Italo Calvino, Leonardo Sciascia... i d'altres que ara no em venen al cap. Però sobretot vaig gaudir amb Natalia Ginzburg, de la qual encara de tant en tant m'agrada llegir alguna cosa. I a classe d'italià vam treballar Il Gattopardo, que tot just havia estat publicat.

GLÒRIA ha dit...

Els nazis alemanys, en principi, no eren persones cultes. Al anar aglutinant poder s'hi va afegir gent amb possibles i saber. Pollock ho explica en els dos volums on compara Hitler i Stalin. I també cal pensar en Stefan Zweig que es va posar les mans al cap quan va veure que el nou líder germànic era un home que no tenia estudis. I si anem a Mussolini, estem igual i també a Franco...Per entendre sense justificar-ho mai la bogeria que va captivar els alemanys cal tornar a Pollock i veure com un poble derrotat per la gran guerra necessitava algú qye amb una gerra de cervesa i al damunt d'una taula, a la Hofbrauhaus de Múnic, els digués que eren el millor del món i que vencerien.
Bé, així ho tinc entès jo segons Pollock i Zweig, doncs bons avalador. I n'hi ha més.

Salutacions!

Júlia ha dit...

Sobre això, Glòria, hi ha moltes teories, el cert és que gent com Heidegger o Marinetti es va deixar seduir, o el mateix Malaparte.

Júlia ha dit...

Grans autors, Lectora. La Ginzburg l'he de llegir més, ho tinc pendent.

Júlia ha dit...

Del mateix Goebbels es pot dir de tot i més, però no és pot dir que no tingués 'cultura' o això que entenem per cultura. A la Pedrera crec que fa anys van fer una exposició molt interessant sobre 'cultura i poder'.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Pollock no presenta una teoria ja que és historiador y Zweig testimoni directe dels fets que el van obligar a deixar Austria. Ja sabem que els feixismes van seduir gent molt intel·ligent i culta -Adorno també està en entredit-però el que jo volia dir i se sap de cert és que la llavor es conrea a les tabernes bàvares i el personal és rústic. No és una teoria sinó una realitat certificada per testimonis fefaents. Estem parlant de fa sols quatre dies i encara hi ha molts supervivents que ho proven.
Quant personatges com els que has anomenat, excepte Heidegger, constaten de què va el dau aixì com l'afrosa "solución final" es fan endarrere.
El teu punt de vista és respectable però jo no tinc ni tant sols un punt de vista ja que m'arrapo als testimonis i als historiadors.
Amb afecte!