7.8.11

AGOST







Silencis a ciutat i solituds.
Ombres llargues al bosc, frivolitat
a les platges de sol incandescent
on s’abalteix la tarda sense pressa.

Desig de canvis, temporals i breus,
de paisatges llunyans. Fotografies.
Avions, vaixells, jardins, quadres, estàtues,
o  un recer en algun lloc desconegut,
on, se suposa, el nostre cor descansa.

Tot és fals, estantís, com un miratge.
La vida quotidiana, tan preuada,
feta d’amics, de feina, de rutina,
de saber on és tothom i on són les coses
s’esvaeix en la pressa adelerada
per veure el que no hem vist i fer quilòmetres
a la recerca d’un no-res millor.

També es mor a l’estiu. També hi ha guerres
i malvestats i fins inundacions,
i terratrèmols i inquietants notícies
sobre un món que no acaba de fer net.

Però al mateix temps, malgrat tanta disbauxa,
una calma prudent, una advertència
feta d’afectes, de saviesa vella,
com el consell d’un mestre saberut,
ens ve a cercar quan la calor és feixuga,
enmig  d’una galvana neguitosa.

S’escurça, avui, a poc a poc, la tarda.
No és estrany que les festes de les viles
se celebrin sovint al mes d'agost,
malgrat que poca gent fa la collita
que en d'altres temps marcava el calendari
amb precisió i obligacions estables.

Són tot un símbol de la vida breu,
aquestes festes amb gegants i danses:
De la il·lusió que ens fa creure immortals,
de la necessitat de fer mudança,
per enyorar, després, el que hem deixat
quan encara l’orquestra de lloguer
escampa els sons d’una cançó d’abans
sota les banderoles de colors.

I  una frescor sobtada, prematura,
ens recorda que tot dura un segon
en aquest univers que ens embolcalla
amb els estels, que Sant Llorenç escampa
per damunt nostre, en una nit florida.

La gent d’abans, amb la innocència antiga,
deia que eren sagrades animetes
dels difunts condemnats que abandonaven
un purgatori breu i esperançat,
després d’haver acomplert la penitència
pels seus pecats, venials i perdonables.



Júlia Costa. Poemes inèdits.

8 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Desde Valencia et desitjo bon diumenge i et donc la meva enhorabona pe aquest sentit Poema.
Vivim en un mon que es una amanida de acontexements, bons i no gens bons.
Pero aci vivim i tots anem caminan amb les nostres eines i filosofíes.
Reb petons, Montserrat

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'has recordat al final del poema alló de les estampetes de quan eren marrecs. Et deien que havies de fer una bona obra cada dia, i si així era havies d'agafar una estampeta i resar tres parenostres així salvaves a una ánima del purgatori. Jo en vaig salvar moltes - crec -

Júlia ha dit...

Gràcies, Montserrat!!!

Júlia ha dit...

Ah, les ànimes del purgatori, Francesc, tenen tota la seva mitologia, em sembla que els dedicaré un post sencer!!!

Flor ha dit...

Leí tu poema en el blogue de Francesc y me gustó muchisimo. Nunca había leído nada sobre el mes de agosto tan interesante.


Un beso
Flor

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les animetes a vegades es presenten en somnis...
Molt bonica la foto del cel de paperets de festa major!

Júlia ha dit...

Gracias, Flor!!!

Júlia ha dit...

Sí, Teresa, és un dels indrets on encara reviuen.