28.8.11

Autors oblidats: Enric de Fuentes i els seus contemporanis

L'altre diumenge, a Barcelona, em vaig voler arribar al mercat de Sant Antoni, per tal de veure com ha quedat la instal·lació provisional realitzada amb motiu de les obres. No ha estat fàcil trobar una solució, finalment s'ha muntat un tendal força digne al carrer d'Urgell. Malgrat ser estiu i fer molta calor hi havia un bon nombre de gent. Remenant per les parades em vaig ensopegar amb uns quants llibres d'un autor que desconeixia, Enric de Fuentes, i que pel poc que he pogut trobar per la xarxa sembla que en la seva època va ser molt popular i molt llegit.

Això en diu a la magnífica web d'en Joan Ducròs, on s'inclou una referència sobre el llibre Romàntics d'ara:


Enric de Fuentes i Lloselles (Barcelona 1864 - 1935) Escriptor. Comptable de professió, residí a París (1886) i a Madrid per motius de feina i mantingué una gran amistat amb Joan Maragall i Emili Vilanova. A partir del 1900 col·laborà regularment amb contes a "La Veu de Catalunya". Publicà, amb considerable èxit de públic i crítica, els reculls de contes Prosa (1897),Estudis (1899), Aplec (1902), Amors i amoretes (1903) i Fulls escampats (1908), les novel·les curtes Tristors (1904) i Il·lusions(1905) i la novel·la Romàntics d'ara (1906), la seva obra més reeixida. La seva producció literària, ambientada generalment a la Barcelona del final del s XIX, té sovint poca qualitat i es ressent d'un excessiu sentimentalisme, però constitueix alhora una mostra molt representativa de la narrativa modernista de l'època.

I això a la també imprescindible web de Miquel Alonso sobre literatura catalana, on es pot llegir un conte de l'autor:

Enric de Fuentes (Barcelona, 1864-1935) fou un escriptor que conreà la novel·la i el conte, dintre de l'estètica modernista. Les seves obres, que tingueren un considerable èxit de critica i de públic, se solen ressentir d'un excés de sentimentalisme. El seu llibre més reeixit és Romàntics d'ara (1906). En El tresor dels pobres col·laborà amb el conte que podeu llegir a continuació.

A l'Hemeroteca de La Vanguardia m'he ensopegat amb alguns articles de mitjans dels setanta, en els quals es fa una crítica als molts oblits del Diccionari de la literatura catalana dirigit per Joaquim Molas, un dels molts autors mencionats és precisament Enric de Fuentes.

No puc parlar d'aquest autor, des del punt de vista literari, amb coneixement profund de causa, l'hauria de llegir més a bastament. He vist que va escriure molt i va fer moltes col·laboracions en publicacions col·lectives, aquests llibres es poden trobar a les biblioteques i comprar per la xarxa, de segona mà, cosa que vol dir que eren presents a moltes llars que avui s'han buidat, com sol passar ja que el temps no perdona res. Malauradament a moltes d'aquestes biblioteques formen part de fons especials antics i estan exclosos de préstec.

Enric de Fuentes va mantenir amistat amb molta gent de lletres de l'època, entre els quals Joan Maragall, amb qui s'escrivia sovint. Una gran part d'aquesta correspondència es pot llegir en xarxa, ja que es troba digitalitzada a la Biblioteca de Catalunya. Llegir algunes d'aquelles cartes fa l'estranya sensació d'entrar a casa d'un altre però també mostra les dèries, misèries i preocupacions de l'època d'una forma molt més viva i realista que qualsevol manual.

Les poques referències en xarxa a Enric de Fuentes remarquen el seu excessiu sentimentalisme, defecte aquest una mica subjectiu, que també es pot copsar en d'altres autors, com Monserdà, fins i tot en el mateix Maragall, i que cal contextualitzar. Però el fet és que se'l llegia molt i que la crítica del seu temps el tenia en compte, tot i que ell mateix demana a Maragall que opini de forma pública sobre diversos temes ja que a ell el considerarien, si ho fes, una patum. Avui la percepció d'aquest mot ha variat una mica de l'original, però en general s'accepta el fet que les patums ocupen llocs que no els pertoquen, ja que els seus mèrits són menors dels que ells mateixos creuen.

Passar de ser lloat i reconegut a ser una patum i de ser una patum a no ser ningú és habitual en el context de la cultura i de la cultureta. Els temps canvien, els gustos també, i la posteritat és tan injusta com el present, hi ha molts condicionats que fan que s'hi passo o no s'hi passo, com diuen per Batea. En una de les cartes a Maragall Enric de Fuentes es plany de la crueltat crítica de Pin i Soler, per exemple, i de les fiblades dels companys de professió i afició, en referència a l'obra d'altres escriptors de l'època. Poques coses han variat. Del monopoli Molas no cal ni parlar-ne, va fer molt de mal a la pluralitat aquell tarannà que encara cueja, tot i que ja és història. No va ser l'únic, Triadú també tenia els seus condicionants, i tants altres crítics i experts d'ahir, d'avui i de sempre. L'objectivitat seriosa i integradora no resulta gaire excitant. Tampoc resulta fàcil desempallegar-se de simpaties i antipaties, compromisos i amistats, a l'hora d'escriure sobre autors contemporanis.

M'agrada recordar aquests autors força oblidats, que en el seu temps van connectar amb la gent i que van fer bullir l'olla literària amb constància i dedicació. No es pot recordar tot però aquí tenim tendència a l'amnèsia selectiva i injusta. 

Pel que fa al Mercat dels Llibres, inquieta una mica el seu futur però espero que sigui una inquietud sense fonament. He escoltat molta gent que opina que aquest mercat dels diumenges és cutre, poc finolis pels temps que corren, tan asèptics i desinfectats. Aviat ens posaran un dispensador de guants de plàstic, com als supermercats amb la fruita, per poder remenar en les piles de llibres vells. Ja fa anys hi havia també qui tenia manies, és clar. A mi m'havien dit, fins i tot, que molts llibres i revistes eren de tuberculosos que se'ls venien i que comprant-los et podies encomanar. També compta el fet que per internet hi ha un servei molt bo pel que fa al llibre antic.

I un altre llençol perdut és l'antic suplement sobre llibres que editava La Vanguardia, en els dijous del passat, i que es deia simplement Libros. Avui s'ha convertit en un garbuix cultural tant interessant com es vulgui però on el tema literari ha quedat reduït a la mínima expressió. Però, bé, tot passa i canvia, és així i així serà. Pols som i a la pols tornarem, ni que sigui a la pols acumulada a dins d'un llibre oblidat.


11 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Enric de Fuentes, podria ser un bon anticànon. Me l'apunto.

Júlia ha dit...

Helena, l'he llegit molt poc, la veritat, però crec que paga la pena acostar-nos a aquests autors avui oblidats, al menys per respecte a la seva tasca.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els suplements de llibres gairebé s'han fos, d'un temps ençà. Hi perdem tots, crítics i escriptors. Però això respon a la demanda de la societat, que pràcticament és nul.la, i les empreses editorials dels diaris ja ho han vist. Una altra cosa seria un mecenatge en aquest sentit, la qual cosa és també una utopia.

Galderich ha dit...

Com l'Emili Vilanova (que si he llegit) suposo que aquest autor, L'Enric de Fuentes deu pecar d'una certa moralina i per això se'l deu acusar de sentimentalisme.

I si, el cànon està fet perquè uns entrin i els altres no tant sigui en literatura, art, música... o mecànica de cotxes suposo! Quan entres és un pas endavant per al reconeixement oficial però si et quedes al marge...

I a veure quan acabi les vacances si em puc passar pel Mercat de Sant Antoni que malgrat els hi posin molt de disseny el tarannà no el poden perdre.

Júlia ha dit...

És així, Teresa, em sorprèn cada dia més comprovar el que es feia, escrivia i llegia amb molt menys mitjans.

Júlia ha dit...

Segurament, Galderich, Emili Vilanova és un altre corresponsal d'Enric de Fuentes. Avui també hi ha molta moralina, tot i que d'un altre tipus: capellans dolents, perversos dretans burgesos, feministes medievals i coses així. Sembla que reflectir la gran complexitat humana és molt i molt difícil.

Els 'canons' són com la borsa, pugen i baixen segons els mercats.

Puigcarbó ha dit...

ni idea de qui era de Fuentes,un altre il·lustre desconegut per afegir a la meva llista. . .

Lectora corrent ha dit...

Júlia, gràcies per fer-nos conèixer un autor de qui mai no havia sentit parlar. Pel que fa als llibres vells, recordo que la meva mare no volia que en compréssim perquè era de la generació que tenia pànic a la tuberculosi --ella encara havia vist morir parents i coneguts afectats d'aquesta malaltia-- i pensava que a través dels llibres usats es podia transmetre. Si alguna vegada entrava a casa un llibre del Mercat de Sant Antoni, deia que calia parar atenció i no mullar-se el dit amb saliva per passar les pàgines (un costum que, per sort, em sembla que s'ha perdut), i que després de llegir calia rentar-se bé les mans.

Júlia ha dit...

Francesc, jo el mateix fins fa quatre dies.

Júlia ha dit...

Lectora, com pots veure jo també el desconeixia. Sobre això dels contagis hi havia molta por, l'aigua, per exemple, feia molt de respecte, beure'n molta podia fer granotes a la panxa, però el cert és que moltes epidèmies es van propagar a causa d'aigua contaminada. La tuberculosi va ser un gran problema fins ben entrada la postguerra. Això de mullar-se els dits efectivament, crec que s'ha perdut, a El nombre de la rosa és així com enverinen un monjo, forma d'assassinat que, per cert, no és original en aquesta novel·la ja que fa molts anys havia llegit un assassinat pel mateix procediment en una novel·leta d'aquelles que es publicaven a les revistes com Lecturas.

Avui encara hi ha al·lèrgies a la pols, més enllà d'això no crec que ens perjudiqui gaire el llibre vell però canvíem i l'olor de pols que abans em semblava evocadora i entranyable comença a no semblar-me tan agradable, la veritat.

El contagi desconegut sempre fa por, com va passar al principi de la SIDA, vaig veure coses molt lamentables entre coneguts i parents d'afectats, afortunadament crec que hem canviat, al menys una mica. Recordo una amiga que va venir escandalitzada del cinema de veure Philadelphia pel fet que al malalt li deixen agafar una criatura petita!

Júlia ha dit...

Ara m'ha vingut al cap una escena de Fortunata y Jacinta, Fortunata té el costum -devia ser general aleshores entre les capes populars- d'amorrar-se a la font i xumar i algú li desaconsella pel contagi cosa que ella, evidentment, no es creu ni de bon tros.