22.8.11

Crepuscles lletraferits







La calor d'aquests dies no amaga l'evidència, els dies s'escurcen, les ombres s'allarguen i les tardes agafen un color diferent a aquell del mes de juliol, lluminós i de plenitud estiuenca. Quan treballava, hores d'ara ja estava una mica tipa de vacances i amb ganes d'anar a escola. La jubilació dóna a tot plegat una nova dimensió.

Fa uns dies escoltava per la ràdio Rosa Regàs, parlant sobre aquesta tercera edat o vellesa innominada, pel fet  que ha escrit un llibre sobre el tema, La hora de la verdad. Els qui tenen relacions intel·lectuals i facilitat per escriure i publicar sovint escriuen i publiquen a l'entorn de temes vitals sobre els quals podria escriure qualsevol amb una mica de grapa: la feina, el fet de ser mare o pare, l'educació de les criatures a nivell casolà, l'arribada a la frontera de la maduresa, els problemes de parella, els quaranta, els cinquanta anys, i, és clar, la vellesa. A tots ens sembla que som els primers en viure aquestes experiències. En tot cas, cadascú les viu de manera semblant i també molt diferent a la resta de la gent. El llibre ha sortit en català i castellà, ara s'acostuma a fer això tot sovint, no sé si és bo o dolent per a la nostra llengua però fa que els llibres promocionats ocupin encara més espai a tot arreu.

Segons la propaganda, el que va explicar l'escriptora i el que diu la promoció del llibre, cal mirar la vellesa als ulls, sense por ni apriorismes, amb valentia i il·lusió pel present, és un cant a la vida que no defuig la proximitat de la mort, una incitació a donar a les a les nostres vocacions ocultes, les que hem mantingut amagades tants anys i que ara, alliberades i redescobertes, poden finalment florir.

No he llegit el llibre ni crec que el llegeixi, no m'agraden els consells, ni que siguin ben escrits. Aquests llibres són autoajuda amb pretensions literàries i el valor literari no el puc jutjar, en aquest cas. En tot cas, tot això és molt fàcil de dir i difícil de fer. La por a la mort existirà sempre pel fet que la mort és una realitat evident, temible, i que sovint ve acompanyada de que quelcom que fa força por: el dolor i les hospitalitzacions. Per no parlar de la decadència en tants aspectes físics, inevitable per més que ens cuidem.

Pel que fa a les vocacions ocultes, si en tenim, també és un miratge pensar que les podrem realitzar. Vivim en un món en el qual només es visible en molts àmbits la joventut. Només cal mirar la tele, les presentadores sempre són joves, amb poques excepcions. Fins i tot les noies que donen el espais meteorològics es van renovant. On són les antigues? La majoria de feines només volen gent cada vegada més jove. Això és cert en general però per a les dones ho és encara més. Unes de les meves vocacions ocultes han estat ser locutora de ràdio, cantautora. També he desitjat ser escriptora de culte i èxit, perquè, com deien els grans del meu temps, records sense cistell, te'ls fots al clatell. Em temo que el més calent és a l'aigüera. En tot cas, ningú em garanteix que aconseguir aquestes fites m'hagués amollat més felicitat ni més diners. M'he quedat amb això d'escriptora, però sense complements. 

Una actriu coneguda d'una amiga se li va justificar del fet d'haver-se fet una d'aquestes horribles operacions estètiques actuals perquè gairebé t'hi veus obligada en aquesta feina. No sé si li va servir de gaire, fa temps que no la veig pel teatre ni per les sèries televisives actuals. Per altra banda, potser la nostra gran vocació oculta no sigui res més que voler continuar fent el que fèiem quan estàvem en actiu, treballar, però el món que ens envolta ha enviat molta gent vàlida a les prejubilacions amb poc més de cinquanta anys. La vocació de molts d'aquests professionals era continuar treballant, millorar en la feina que feien, aconseguir el respecte dels seus caps. A l'ensenyament, on he treballat tant de temps, possiblement hi hauria molts sectors on el professorat jubilat podria i voldria col·laborar, entre els quals les universitats on es formen els mestres del demà o les administracions on s'elaboren plans d'estudi cada dia més surrealistes, però la realitat és ben diferent. 

El valor actual d'una feina la donen els diners, no ens enganyem. Els futbolistes d'elit -un sector també sempre renovat, mascle i jove- desvetlla un gran entusiasme i crec que l'entusiasme va lligat a aquestes xifres absurdes que es barregen sobre els seus sous i traspassos. Un jubilat, una jubilada, pot fer moltes coses, el nostre món és ple de casals i casalets, de cursos i cursets, d'activitats de tota mena orientades a aquest sector, un sector que ha generat molts llocs de treball. Però tot plegat, en la majoria de casos, és fullaraca. Aquests cursets no tenen profunditat ni ambició, hi ha una mena de tractament dels adults com si fossin criatures, i, en tot cas, cap d'aquests cursets no ens donarà un títol seriós i oficial que ens valori en allò que hem après i ens possibiliti alguna font d'ingressos complementària. Fins i tot en el cas que vagis a la universitat de veritat per treure un títol oficial, aquest et servirà per poca cosa, més enllà de la teva realització personal, concepte eteri i difús.

Com que l'experiència és avui un valor de baixa, l'experiència de la gent gran, vital i laboral, serveix de poca cosa. Molt poca gent podrà publicar un llibre sobre la seva vida i promocionar-lo de forma adient. El podrà escriure, això sí, per a gaudi d'ell mateix i dels coneguts. Fins i tot, amb els mitjans actuals, se'l podrà autopublicar. Un altre tema és que la cosa li comporti algun guany. Recordo que fa algun temps, en un certamen literari on vaig participar un senyor molt gran, poeta, que havia guanyat amb un magnífic text, es va mostrar molest quan va veure que el premi era un vale per llibres. Si m'hagués adonat que no hi havia virolles, no hauria participat, va manifestar de forma molt poc poètica però molt realista. 

Quan et fas gran assisteixes, una mica sorpresa, al redescobriment de la sopa d'all i a la repetició d'errors antics per part de les noves generacions. Ningú no escarmenta en el cap d'un altre, la memòria històrica té poc a veure amb la suma de tantes memòries individuals perdudes i poc valorades. I la joventut és agosarada, com la ignorància, hi ha moltes coses que només s'aprenen i comprenen a força d'ensopegades i nyanyos.

Recordo una història amb rerefons religiós que m'explicaven fa anys. Uns frares parlen de la mort i el més enllà, el cel i l'infern, i divaguen sobre el que farien si sabessin que han de morir de seguida. En la conversa cadascú diu la seva i al final el més savi diu que ell continuaria fent el que fa. I és que la pau interior, a nivell individual, comporta una gran senzillesa. Pensar que al llindar de la vellesa podrem fer el que no vam fer és un miratge, fins i tot en el cas que la nostra il·lusió fos viatjar a la Patagonia i aconseguíssim anar-hi, el viatge serà molt diferent dels nostres somnis, perquè nosaltres també canviem i perquè cap espai imaginat no es correspon amb la realitat.  Sempre ens quedaran un munt de llocs per veure, de llibres per llegir, de persones per conèixer, de vocacions amagades per entomar. Aquesta és la realitat i la seva grandesa, no hi ha més cera que la que crema.

De tota manera, aquests llibres són un perill, ja que moltes vegades, amb una gran dosi de bona intenció, te'ls regalen, per motius obvis, com es regalaven fa anys els del doctor Corbella, un senyor que en tenia per a totes les situacions i problemes. Recordo que quan en faig fer quaranta me'n van regalar un que es deia, precisament, Fer-ne quaranta, de la Mercè Company i en Francesc Sales, amb uns dibuixos molt bufons de la Roser Capdevila, i que en el mateix volum incloïa divertides reflexions per a dones i per a senyors quan arribaven a aquesta edat crítica, que aleshores em semblava molt avançada i avui em sembla gairebé adolescent. Darrerament gent que quaranteja n'ha escrit d'actuals, és clar. Un clàssic en clau cristiana, que encara es ven, ha estat La joia d'envellir, de Jacques Leclercq.  I, és clar, De senectute, del gran Ciceró. De fet, com deia la meva mare, tot està inventat. 

Per més que llegim, escrivim i reflexionem el fet és que la vida passa, com passa l'estiu. Cosa que no vol dir que no ens prenguem la vida que queda amb santa o laica alegria, fent el que puguem  i el que ens abelleixi, dins de les nostres minses possibilitats, és clar. En tot cas, l'atzar és imprevisible. Ciceró va reflexionar molt i bé sobre el tema però no va poder morir ni de mort natural.

7 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Bon día i bona setmana Julia:
Sapos a mi la paraula vell, no m´agrada o deixo per els objeptes, m´agrada més dir una persona amb edat.
Si et dic que ara estic molt més activa que quan era jove.
M´agrada matinar, ja veus, perque el día sigui llarg i aprofitar el temps amb fer coses que m´agradan.
Si passis per el meu blog i trovaríes un programe que vaig posar de l´any 1956 de quan el meu pare dirigia teatre al Centre de Lourdes del poble Sec.
Aleshores jo tenia set anys, pero m´enrecordo de totes les persones que participaven en el grup de teatre amateur.
Aquest post el vareig fer el divendres passat.
Ara m´agrada escriurer molt sobre records.
Pot-ser será questió de l´edat, no ho se.
El que pasa que m´entra una especie d alegria com si ho tornés a reviurer.
Bueno, no amb vull fer pesada.
Petons desde Valencia, Montserrat

Júlia ha dit...

Hola, Montserrat, a mi també m'agrada escriure i parlar sobre records, encara més amb gent de la meva edat com tu mateixa, ja que hi ha coses que només entenem els de la mateixa generació.

Ja passaré a mirar el que em dius, tot el que tracti del Poble-sec m'interessa molt.

Jo reivindico la paraula 'vellesa' i 'vell', crec que no és res dolent fer-se vell, és natural, i no cal cercar eufemismes, com passa amb tantes coses. No vull que sembli una mena de paraulota, la veritat. En tot cas, en diguem com en diguem és el que és, una darrera etapa de la volta al món personal.

No et fas gens pesada, al contrari, una abraçada.

Júlia ha dit...

Si no et fa res reproduiré el programa al meu blog sobre el barri.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Júlia: com sempre tan lúcida. La teva reflexió, salvant les distàncies, toca una mica amb la meva d'avui. Tot passa, i nosaltres també! A mi em sembla que només mirant una miqueta més enllà podem donar una mica més de dimensió, ni que sigui poètica, al que fem.
Bona setmana.

Anònim ha dit...

Hola, sóc la Núria, he llegit el teu escrit d'avui, i hi veig com un fons de melangia, doncs penso que quan una ja no ha de treballar, pot fer el que l'hi bé más de gust, però sense pensar en treure'n profit económic, sino simplement disfrutar del temps lliure, sortir de casa a l'hora que et vagi bé, perque abans les tenies encasillades i encara que fesis una feina que fos del teu agrat, una cosa és fer-la quan vols i una altre fer-la quan et deixen.

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa!!!

Júlia ha dit...

Núria, això està molt bé si tens un coixí econòmic important, cosa que no té tothom. De tota manera, relegar la gent gran a activitats no remunerades, vulguin o no, em sembla un gran error.

El que m'empipa és que m'insisteixin en què puc fer el que no vaig fer, el que no vaig fer ja no ho faré i si ho faig no serà com quan ho volia fer.

Potser sí que hi ha un fons de melangia inevitable, el cert és que, ens agradi o no, tot passa, i m'empipa que em facin discursos sobre el meravellós que és envellir ballant la conga amb la tenalady posada, la veritat.