15.8.11

Dèries mítiques musicals i escàndols boirosos










L’agost és pel meu gust un mes una mica trist, a mi és el que menys m’agrada de tots. M’agafa una mena de nostàlgia estiuenca molt empipadora. La ràdio canvia de programació, la tele també, però de vegades et trobes amb programes estiuencs evocadors, dels que m’agraden a mi, com ara un que es diu generació analògica i un altre de ràdio 4, emissora que ha fet una florida darrerament, en un espai del qual s’evoquen cançons antigues, del meu temps, vaja. No sempre els puc escoltar però fa un parell de dies evocaven l’afer dels núvols de colors aquells que cantava el Josep Guardiola, que per a mi és i serà sempre el Guardiola més famós de tots i a qui en broma dèiem Pepe Hucha. En un temps oblidat la gent era del Guardiola o del Calduch com era del Barça o de l'Espanyol, de Verdi o de Wagner.

L’any 1962, a l’esplèndid i enyorat festival de la cançó mediterrània, que vèiem a casa de l’única veïna que tenia televisió de la meva escala, no hi havia una cançó clarament destacada, com en els anys anteriors. El cas és que en el moment de les votacions finals, que eren votacions populars, quan van dir que havien guanyat els núvols, la gent va començar a protestar i a cridar i ens van tallar l’emissió de forma apressada, posant allò de la carta d’ajust i anuncis de rellotges, que aleshores n’hi havia molts. Els veïns que miràvem la tele ens vam fins i tot espantar, tot feia por, aleshores i qualsevol soroll inesperat resultava inquietant. En passarà una de grossa, era aleshores una frase recurrent davant de tot allò que neguitejava poc o molt.

Al cap d’uns dies vaig anar a patinar a la Foixarda amb una colla i recordo que un xicot una mica més gran que nosaltres ens va explicar que havia assistit al festival i que després del tall de la tele tothom havia sortit en processó pel carrer de Lleida, baixant a hombros, com si fos un torero, un dels candidats refiladors, l’italià Ennio Sangiusto, el del Limbo Rock, que aleshores estava de moda. El cas és que l’altre dia per la ràdio van dir que qui havia baixat a coll del públic era Ramon Calduch, el gran rival de Guardiola. En un rampell de iaia setciències vaig escriure al facebook del programa i resulta que ambdues coses són certes, doncs a Calduch el van fer cantar al carrer, damunt d’un cotxe, la cançó que havia defensat, amb Lita Torelló i que es deia La muralla de Berlín, cançó que actualment mereixeria un homenatge, ja que preveia la caiguda del mur i el triomf de la pau universal, en un futur. Era una cançó que feia molta ràbia als esquerrans convençuts perquè semblava anticomunista, eren altres temps.

Totes aquestes històries semblen molt innocents, però el cas és que el misteri d’aquell xafarranxo festivalero no ha estat mai explicat del tot, les hemeroteques mostren que la censura, amb la por que hi havia a qualsevol protesta sobre el que fos, tenia una mà molt llarga i una mica tonta. Fa un temps vaig escoltar, també per ràdio, com comentaven que probablement el tema havia estat causat per coneguts i admiradors de Guardiola, que havien provocat la tupinada. L’única cosa que he trobat ha estat una entrevista que va fer Del Arco al cantant on aquest diu que creu que no hi hagi hagut tongo. De tota manera, considerant que frivolitats com els toros han estat espurnes que han encès focs imprevistos, potser no costa tant d’explicar el temor del poder davant de protestes musicals com aquella.

Si fets com aquells encara no sabem ben bé com van anar, no cal ni pensar com ens han fet passar bou per bèstia grossa amb d’altres temes, més seriosos. Tampoc s’ha acabat mai d’explicar del tot allò del Serrat, l’Eurovisió i el Lalalà. Fa un temps la periodista Núria Ribó comentava per televisió el que penso jo, que no s’entenia gaire tot plegat, perquè Serrat ja havia cantat en castellà i després hi va continuar cantant. Personalment crec que el tema va perjudicar la cançó catalana i fins i tot la gallega, que també començava a revifar amb allò del corpiño seitoso. Serrat era un ídol de les noietes, perquè  a més de cantar bé agradava a les joves i adolescents a causa de la seva planta, la seva piga i el seu aire entre angelical i picarón –cal pensar que això també compta- i per tot Espanya es cantaven les seves cançons en català, talment com les del Dúo Dinámico, cosa que crec que no ha tornat a passar mai més. Ho sé perquè en aquella època vaig fer un curs obligatori per a les estudiants de magisteri, que dirigia la inefable secció femenina, a la Universitat Laboral de Tarragona i allà hi havia noies de l’Aragó, de Navarra i d’algun altre lloc i totes se sabien les paraules d’amor serratenques de cabu a rabu i en versió original.

Benedetto Croce deia que tota la història és història contemporània i crec que també ho és la història d’aspectes aparentment frívols de la realitat, com aquests. La lectura del passat sempre la fem des d’un present absolutament diferent d’aquell i les  coses, fora de context, sovint no tenen sentit. En tot cas, m’agrada escoltar aquests programes que evoquen cançons dels cinquanta, seixanta i setanta, cançons tan carrinclones i xarones com es vulgui però que mantenen un encant ingenu i incombustible i un aire patxanguero molt i molt divertit. Al programa en qüestió van comentar també l’èxit musical de tonades comunicatives com ara aquella del telegrama que l’enamorada tramet amb els seus ulls al noi que estima, a la qual va seguir la de comunicando, comunicando. Avui són gairebé arqueologia tecnològico-musical. Crec que les cançons sobre e-mails i internet, que n’hi ha unes quantes, no han tingut, pel meu gust, la mateixa grapa que les dedicades al telèfon fix.

El meu germà em va recordar que precisament aquesta del telèfon que sempre comunica va ser objecte de penjaments diversos per part dels adults, en una visita que vam fer a uns oncles i en la qual una meva tieta parlava de la ximpleria de la música del moment, centrant la crítica en aquell tema telefònic. Només fan que dir el mateix, es queixava, tot el dia la toquen pel ràdio. Tot per constatar que la música del jovent d’aleshores era molt pitjor que la de la seva joventut, és clar.

Quan torno a escoltar per la ràdio, mitjà encara imprescindible, aquelles melodies, ja tan antigues i que van ser modernes, enforteixo la meva autoestima. I és que de vegades no sé si les coses que recordo van ser reals o me les he inventat després, fins i tot les cançons d’aquesta mena que, de forma inesperada, em venen al cap de cop i volta amb insistència matxacona, des dels arxius de la memòria, sempre tan desordenats i imprevisibles. En tot cas, potser és millor que l’entrellat d’aquells núvols que van provocar una tempesta resti en el misteri, ja que així podrem fer especulacions retrospectives, activitat a la qual som i serem sempre molt aficionats.

Deien que amb la democràcia moriria l’afició exagerada al futbol, cosa que evidentment no ha estat així. Però els festivals musicals a través dels quals canalitzàvem els nostres afanys de modernitat i democràcia sí que van morir i em sap greu, quan veig venir el setembre i recordo aquells vespres veïnals en els quals es discutia de forma abrandada i amb passió encesa sobre la qualitat musical d’aquelles cançonetes sobre la justícia o injustícia dels resultats finals. Cal recordar que, com vaig sentir comentar també per ràdio, una de les poques ocasions en les quals Raimon va cantar amb coll i corbata va ser amb motiu d’allò del Se’n va anar, tota una altra història festivalera amb rerefons polític, que comentarem en una altra ocasió. Després d’allò dels núvols el festival ja no va tenir la mateixa brillantor d’abans. Res dura per sempre, començant per nosaltres mateixos. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.







5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

cofrria una espécie de llegenda urbana que hi havia unes cintes de cassette de Guardiola, Nuria Feliu i altres d'aquell temps, amb cançons picants o clarament erótiques en les seves lletres..., la veritat és que es d'aquelles coses que un les sent a dir però no ho pot certificar.

A mi tampoc m'agrada l'Agost', llevat de si ho canten els Pets

Júlia ha dit...

T'asseguro, Francesc, que pel fa al Guardiola és ben cert, l'he sentit. És molt divertida, amb la música de Come Prima, i un dia ell mateix va explicar-ne la història, una picardia transgressora, vaja. La cançó mereixeria una més gran difusió. De tota manera corria en cintes de cassette 'pirates', no sé si està 'editada formalment'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

així no era una llegenda urbana, pel que veig. Seria una copia de museu gairebé.

paraula de pas: senshou

zel ha dit...

Jo no en sabia res, només el que escoltava a la ràdio, quan el meu pare em treia a ballar al menajdor de casa, n'havia d'aprendre, em deia ell...

Quins records!

Júlia ha dit...

Zel, és que aquestes històries no s'acostumen a saber.