18.8.11

La mort de Balzac, l'agost de 1850

Tout pouvoir est une conspiration permanente (Balzac)


No crec en coses estranyes, però avui me n'ha passat una. Remenant llibres oblidats m'ha sortit un vell volum que devia comprar als encants, una part de les obres completes de Narcís Oller que aplega textos breus d'autors diversos. Un dels textos, de Víctor Hugo, del qual crec que havia parlat en alguna altra ocasió, explica l'agonia de Balzac i precisament avui fa anys que va morir, els mateixos de la visita de Víctor Hugo, realitzada la tarda de la nit del traspàs de l'escriptor.

Balzac va ser un triomfador fracassat, marcat per una infantesa infeliç, amb uns pares distants i exigents. A la mala relació amb la mare es va atribuir la seva tirada a establir relacions amb dones més grans que no pas ell. Va guanyar molts diners però el seu tarannà el va fer invertir en negocis ruïnosos i en luxe excessiu, sempre va estar endeutat i es veia obligat a escriure sense parar, ingerint grans quantitats de cafè. En el fons somniava en casar-se amb una dona rica i ben situada, noble, però no va tenir sort en això. Hanska, la noble russa amb qui va acabar per maridar-se el va tenir una colla d'anys bevent a galet amb excuses, mentre va viure el seu marit encara es podien entendre, però en quedar vídua ja no resultaven prou sòlides. L'escriptor va anar a Rússia per forçar el compromís i, finalment, quan la dona es va adonar que ja no viuria molt de temps va acceptar casar-se, mesos abans de la mort de Balzac.

Zweig, que tan excel·lents biografies va escriure, en va realizar una de breu de l'escriptor però també en té una altra d'inacabada, molt ambiciosa. Tot i amb això, jo crec que no és del millor de Zweig i, en tot cas, no té la grapa de les de Maria d'Escòcia, Maria Antonieta o Fouché. La narració de Víctor Hugo és impressionant. Una mostra:

... em vaig fer portar a l'Avinguda Fortunée, núm. 14, districte Beaujon. Era on vivia Balzac d'ençà que, havent comprat uns anexos baixos, que restaven encara en peu de l'enderrocat palau Beaujon, ell s'hi havia instal·lat, amoblant-los magníficament i convertint-los en un bell hotelet que tenia gran portal a l'Avinguda Fortunée, però, per jardí, només un clos llargarut i estret amb uns quants erols de flors.

Vaig trucar. Feia un clar de lluna lleganyós. No passava una ànima. Veient que no venien, vaig tornar a trucar. Llavors, una minyona, que duia una espelma encesa, obrí, i, tota plorosa, va preguntar-me qui era.

Vaig dir-li el meu nom i em conduí fins a la sala. Damunt la cònsola frontera a la xemeneia, excel·lia un gran bust de Balzac, esculpit en marbre per David, i sobre una rica taula ovalada, que ocupava el centre, i que, per potes, tenia sis estatuetes daurades molt elegants, hi cremava una espelma.

Comparegué una altra criada, i, també ploricant, va dir-me: —Està agonitzant. La senyora s'ha hagut de retirar. Els metges ja ahir es van acomiadar. Té una llaga a la cama esquerra i se li ha gangrenat. Els doctors no han sabut evitar-ho. Diuen que l'hidropesia del senyor és una hidropesia llardosa, una infiltració (són paraules d'ells) en què la pell i la carn formen com un greix que és inútil punxar (...)

La criada em deixà sol per uns moments. La claror de la bugia gairebé ni em permetia veure l'esplèndid parament d'aquella sala, les precioses pintures de Porbus i de Holbein que adornaven les parets. El gran bust de marbre blanquejava en la penombra com un espectre de l'home que allà prop estava finant. Tota la casa pudia a mort.

(...) Vam enfilar un corredor; acabat, una escala catifada de roig, tota ornada d'objectes artístics: vasos, estatuetes, pintures, quadrets d'esmalt, i, finalment, un altre passadís, al fons del qual hi havia una porta oberta per la qual se sentia un ranell sinistre. Érem a la cambra de Balzac. Al mig d'ella, un llit de xicranda, que, als peus i al cap, tenia travesses i corretges d'un aparell de suspensió destinat a moure el malalt. La testa de Balzac pesava sobre un munt de coixins blancs i d'altres de domàs roig, trets del canapè del mateix dormitori. Tenia la faç, de tan amoratada, negrosa, decantada a la dreta, la barba crescuda, el cabell gris i curt, els ulls oberts i fits.

Hugo recorda que un mes abans havia visitat l'escriptor a la mateixa habitació i encara es trobava ple d'il·lusions, animat, esperançat, feia broma amb la inflor  de la seva cama i insistia en què el seu amic veiés tots els quadres i luxes que tenia. Finalment, Hugo explica l'enterrament, tres dies després, al qual assisteix el bo i millor del món intel·lectual de l'època. Víctor Hugo és força pietós amb la solitud de Balzac en els seus últims moments. Octave Mirbeau, però, va recollir el testimoni del pintor Jean Gigoux en un seu llibre, 628-E8, una mena de volum de viatges, en el qual aquest explica que Balzac estava molt sol i que ell mateix es trobava en aquell moment el llit amb Madame Hanska. De fet, després van viure plegats. Mirbeau va haver de retirar el capítol, a demanda de la filla de Hanska, i potser tampoc se'l pot tenir molt en compte, ja que era una gran misògin i és possible que posés més pa que formatge.

Mirbeau és un autor encara poc conegut entre nosaltres, més enlla del Diari d'una cambrera, del qual Buñuel va fer una versió esplèndida però absolutament lliure i que no té gaire res a veure amb l'original, impressionant i on es percep ja un esperit antisemita terrible i que es va desenvolupar a França ben abans de fer-ho a Alemanya.

Fa avui, doncs, cent seixanta-un anys d'aquella mort, dolorosa i solitària, malgrat el luxe. Balzac va deixar molts deutes, no és estrany que Hanska hagués de recórrer a trobar amics adients, de fet es va quedar a París. Potser si hagués trobat una vídua realment rica hauria escrit molt menys, la necessitat esperona la imaginació i la intel·ligència, contra el que sovint es creu i en contradicció amb les parrafades d'aquells que creuen que es precisa d'un bon paisatge, tranquil·litat, comoditat, molt de temps i bons aliments, per fer alguna cosa que valgui la pena. Al pobre Balzac, després d'aquella llarga agonia, no van poder fer-li ni mascareta mortuòria. Sense la seva aportació la novel·la moderna seria tota una altra cosa i, en tot cas, la majoria dels seus personatges ens són molt propers, el món modern és un producte, en gran part, d'aquella mentalitat cobdiciosa i mesquina que tan bé reflecteix l'escriptor.


6 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Bell homenatge a un gran escriptor, sens dubte. La naturalesa humana, amb els seus viaranys, no li era aliena i la va reflectir força bé, com també volia Stendhal...

Puigcarbó ha dit...

un homenatge amé de Balzac que es llegeix amb plaer.

GLÒRIA ha dit...

Balzac sempre m'ha semblat un gegant literari. No s'entén la novel·la sense ell i la humanitat en forma de comèdia.
La Teresa cita el magnífic Sthendal i jo recordo, precisament, com Balzac va augurar la qualitat d'Henry Beyle quan només era un jove escriptor sense síndrome coneguda.

Júlia, dius que no creus en coses estranyes i jo penso que res deu ser estrany. L'atzar t'ha posat a Balzac al davant...quines coses té l'atzar. Conec la biografia de Zweig que em agradar molt.

Excel·lent treball, Júlia!

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa!

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria! Zweig cada dia m'agrada més, també.