4.8.11

Lluïsa Vidal i altres dones del passat


Fa uns dies va morir una coneguda pintora australiana de la qual, la majoria de la gent de per aquí, en sabíem poca cosa, Margaret Olley.  El fet és que cada dia coneixem més noms de dones que, amb totes les dificultats, van excel·lir en camps diversos. De dones pintores cada dia en surten més tot i que ja existien i que fins i tot en la seva època van ser valorades i estimades, però a igual categoria que els homes sempre se'n va parlar molt menys. Fins i tot en ocasions alguna obra seva es va atribuir a un senyor, com en el cas de Sofonisba Anguissola.  Lluïsa Vidal encara ha estat de les que han tingut una mica de sort amb la posteritat, tot i que també algun quadre seu es va atribuir a Ramon Casas.

Lluïsa Vidal era filla del moblista Vidal, tot un senyor de la seva època, retratat pel Poble-sequí Simó Gómez Polo en un quadre magnífic, impressionant. Gómez Polo va morir molt jove i no va arribar a conèixer Lluïsa Vidal, nascuda en una família benestant, dona del seu temps i, al mateix temps, avançada al seu temps. És clar que el senyor Vidal, que va tenir dotze fills en divuit anys, creia en les dones i va donar a les seves deu filles una educació remarcable per a l'època. He llegit en una ressenya biogràfica de la pintora Lluïsa Vidal que el seu pare, el del retrat, va tenir una mena de crisi i va abandonar la família, cosa que va fer que la pintora en tingués cura. Potser per això no es va casar, per això o perquè es va estimar més una certa independència. Va morir també jove, amb poc més de quaranta anys, a causa d'una d'aquelles epidèmies que delmaven la població, la terrible grip de 1918. La va fer patir molt l'esclat de la primera guerra mundial, tot un trasbals per als qui ja aleshores tenien un cor pacífic i conciliador.

El que m'estranya d'aquells senyors de l'època és que no tinguessin cap mena de mania ni complex en això de tenir la dona parint tota la vida i que en aquest tema actuessin de la mateixa manera rics i pobres, ignorants i il·lustrats, rurals i urbans. Aquelles fotografies patriarcals amb més de deu fills fan goig, però si penses en els mitjans mèdics de l'època i en la situació de la dona sacrificada, fan posar els pèls de punta. Cert que la religió pesava, i també el fet de la mortalitat infantil elevada, però tot i amb això em costa d'entendre, des del present, que gent com Maragall, Tolstoi o d'altres, fins i tot homes de medicina, de ciència, no tinguessin cap mena de contenció en això d'anar engendrant criatures sense cap problema interior o reflexió sobre la situació de la dona que els fes prendre alguna mena de mida. Fins que no va arribar la píndola tot va ser molt complicat perquè els altres sistemes eren, segons deien, cosa de dones de vida dubtosa.

Per això sovint les senyores de casa bona toleraven el fet de l'existència d'amistançades, que de vegades actuaven com a estrany control de natalitat. Recordo un llibre d'Unamuno que es va portar al cinema amb Analia Gadé i Francisco Rabal. El títol ja ho diu tot, Nada menos que todo un hombre. El protagonista, casat amb una dona molt formosa i ben plantada, respon als planys d'aquesta quan li retreu que tingui amors amb la criada, que ella és massa bonica per a cada dia. I és que ja sabem que la bellesa, amb l'ús i amb els parts nombrosos, es marcia aviat, cosa que fa que fins i tot a la literatura trobem molts protagonistes d'històries diverses una mica antigues, que es planyen de la pèrdua de bellesa de l'esposa amb els anys, la família i les criatures.

Un cas que en la distància em produeix ràbia feminista retrospectiva és el de Clara Schumann, que a més de tenir un munt de fills i fer bullir l'olla familiar treballant com una desesperada, adorant i aguantant el seu raret, encara que genial marit,  i excel·lint com a pianista, manifesta en algun escrit que li agradaria composar obres de volada però que no sap si podria ja que cap dona no ho havia aconseguit mai. Tot i que va aconseguir compondre alguna cosa també, malgrat els seus escrúpols.

Encara que sembli estrany hi va haver una època en la qual es creia que les dones no podien fer segons què però que també la geografia i l'origen ètnic discriminaven en l'atorgament dels seus dons. En moltes coses hem millorat una barbaritat, afortunadament.

Lluïsa Vidal es considera avui una pintora modernista, tot i que això de les etiquetes és força relatiu i, en ocasions, reduccionista. Té molts quadres preciosos però aquesta imatge casolana de la dona riallera i la nena amb el cove de la roba m'encanta. A casa meva, com a tantes altres, teníem un cove com aquest per a recollir la roba eixuta i era el que es posava per reis al balcó, amb pa sec per a ses majestats.


7 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

No coneixia aquesta magnífica pintora. Tot el què dius és cert. Una dona i un home no podien, ni encara no poden, se tractats per igual a l'hora d'excel·lir en el què sigui.
Pobret Schumann, li dius "raret" i jo sempre recordo que va morir boig en una dita "casa de salud". I un cop mort, Clara es va refer molt al costat de Brahms que feia anys i panys que l'estimava.
Salutacions, Júlia!

Puigcarbó ha dit...

com de costum NP idea d'aquesta pintora, se suposa que en aquella época le ssenyores no pintaven res física i químicament. De fet tampoc hem canviat gaire, recorda el bikini de la ministra Pajin, que sembla talment una nina inflable. Però aixó no es pot dir, que et diuen masclista, men tre les dones ens poden dir de tot sense que ningú s'esquinci les vestidures, i insisteixo, la Pajin em sembla una nina inflable.

Júlia ha dit...

Glòria, hi ha molta cosa d'ella a internet i s'han fet exposicions de tant en tant, es pot dir que 'encara ha estat de sort'. Sí, Clara es va refer, és que l'admiro amb tot el que treballava, els fills que va tenir, aguantar el músic i encara tenir humor de refer-se, admirable!!!!!

Júlia ha dit...

També han rigut molt amb la panxa del Laporta, Francesc, tot es va igualant, he, he. Mencionar la Pajín en una entrada sobre Lluïsa Vidal és pecat mortal, ep.

Jo crec que sí que ha canviat tot, i força. Ja no hem de tenir dotze fills en quinze anys per a què ens respectin.

Galderich ha dit...

Bona manera d'arrodonir una entrada dedicada a la Lluïsa Vidal. Però si sobre les dones artistes hem de parlar per la seva mancança també hem de parlar de la mancança de dones a la direcció de museus, de galeries d'art, de comissàries d'exposicions... Quan canvii aquesta situació, que sembla que ho està fent, podrem començar a veure la feinassa que fan les artistes a l'actualitat amb independència del que fan els seus marits, pares, amants...

Júlia ha dit...

Ah, Galderich, em temo que el problema va més enllà de la discriminació i hi ha també un cert component genètic, biològic o com en vulguem dir, encara que això avui està mal vist: un menor grau d'ambició i una preferència per la família, sobretot els fills, per davant de l'èxit professional. Parlo de forma general. Quan una dona 'fa com un home' s'hi fiquen més, evidentment, com el que comentàvem de la Pajín. Tot i amb això, com hem canviat, no m'ho hauria pensat mai, de petita!!!

Júlia ha dit...

I l'home també la pateix, evidentment, quan algun senyor sacrifica la feina per tal que la dona 'brilli' l'assenyalen encara com a gandul o calçasses.