9.8.11

Sobre els habitants del purgatori i la seva vigència en temps de crisi




Al final del poema, en el post anterior, feia referència a les animetes que pugen al cel i que la tradició popular identificava en alguns indrets amb els estels fugaços, raó per la qual fins i tot hi havia qui resava un parenostre o amollava alguna jaculatòria quan en veia.

M'imagino que es fa difícil pensar que la majoria de la gent és bona o dolenta sinó que més aviat tots tenim algun pecat, tot i que poca gent els tingui tan gruixuts com per merèixer la condemna eterna. Per això la majoria de religions han imaginat algun indret de pas on fer penitència o com en vulguem dir, abans d'arribar a la glòria celestial, a l'eternitat, s'entengui aquesta eternitat com s'entengui, que també hi ha en això interpretacions diverses i multiculturals.

Les ànimes del purgatori van ser objecte de gran devoció popular durant anys i panys, potser perquè en el fons la gent creia que era el purgatori l'indret on més parents i coneguts havien anat a raure. Resar per elles els alleujava la condemna. Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes, es deia, quan es tenia por, a les nits rurals d'abans. En la meva època infantil i adolescent encara s'encarregava a les ànimes del purgatori la missió de despertar-nos quan havíem de matinar, se'ls resava algun parenostre i, generalment, fos per suggestió o perquè realment tenien cura de fer de despertador celestial, la cosa he de dir que funcionava. Tot i que sempre era molt més pràctic recórrer, a més, a un rellotge ben sorollós.

El purgatori era un lloc d'esperança sobre el qual la teologia discursiva havia especulat molt. Les estampes tradicionals el mostren ple de flames, com l'infern, però amb les ànimes mirant al cel on, moltes vegades, hi ha la Mare de Déu del Carme, advocada d'aquests penitents que acabaran aconseguint el perdó. No va ser fàcil establir les característiques de l'indret, un dels problemes que es va arribar a considerar és que Jesús, al lladre penedit, li va dir que estaria amb ell al Paradís i no pas que passaria pel purgatori. Per exemple.

Dant va imaginar el purgatori com una muntanyeta de set pisos, pels quals es passava segons els pecats a purgar. Quan algun lloc de muntanya era molt fred o calorós, difícil de travessar, rebia en ocasions el nom de purgatori, nom que encara trobem a la toponímia nostrada. Sembla que al purgatori, segons alguns experts, s'hi ha d'estar fins al dia del judici final, però això entra en contradicció amb la reducció de penes aconseguida amb oracions i indulgències. 

Avui aquests temes no preocupen i, en general, potser considerem que en vida la majoria ja passem pel nostre purgatori, l'existència humana té alts i baixos i moments de dolor i tristesa que ja es poden considerar penitencials. En tot cas la vida eterna, avui, no té el ganxo que tenia en d'altres temps. No sé si hi ha més enllà o no, però avui molta gent, evidentment, no hi creu o hi creu de forma difusa. Tenim la sort de viure en una època i un lloc en què pots pensar i creure allò que t'abelleixi sense por que et socarrimin o que t'acomiadin de la feina. Però no sempre ha estat així. Fins ben entrada la postguerra vam viure en un context de religiositat oficial feixuc i aclaparador i es diu que quan una creença es generalitza funciona com si fos certa, ho sigui o no ho sigui, així que el purgatori i les seves ànimes eren per tot arreu. 

En tot cas tinc simpatia per aquestes ànimes i la seva iconografia i el costumari que s'hi relaciona. Representen una realitat evident, no som ni bons ni dolents. I també representen l'esperança i el coratge, patirem, però ens en sortirem. 


Post al post: Hi ha a Roma un curiós Museu del Purgatori, adient per a escèptics i tafaners, si hi aneu ja m'ho explicareu.


9 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El purgatori, tot i la seva mala premsa, em cau bé, ja que és un lloc d'esperança, malgrat tot. El purgatori és com una estança amb dues portes, això vol dir que venint de la porta de la mort algun dia pots passar la porta del cel, o la pau infinita, o el nom que li volguem donar a aquesta serenitat interior que allunya purgatoris i inferns.
Com sempre, molt interessant la teva reflexió.

Clidice ha dit...

Era el purgatori o els llimbs que van negar oficialment a la seu central de la franquícia a Roma? Sempre he tingut un bon embolic respecte a aquestes coses, sortosament. Tot i que, malgrat el meu ateïsme militant, no hi ha res més interessant per llegir, i re-llegir, que la Commedia i ara me n'has fet venir ganes, de repassar-ne el purgatori, vull dir. Per què serà que a tothom li abelleix més els passatges de l'infern?

Salut! :)

Puigcarbó ha dit...

el llimbs hi estem tots sovint (almenys jo), ara, em sembla que Juan Pau 2 va dir el que purgatori no existía. Se li hauria de preguntar a Dant que daixó hi entén.

Júlia ha dit...

A mi també em són simpàtiques, Teresa, no sé si per memòria sentimental o per això que dius, que personifiquen l'esperança. Bé, 'personificar' és una manera de dir, he, he.

Júlia ha dit...

Clídice, el purgatori de Dante és molt interessant, a més allà hi ha un dels nostres, Pere el Gran, si no m'erro.

Júlia ha dit...

Francesc, el llimb també van dir que no existia, és que quan fallen els qui manen en això, no anem bé.

Júlia ha dit...

Per cert, m'he deixat al post una cosa molt important, existeix un curiós museu del Purgatori, adient per a descreguts i escèptics, és a Roma:

http://www.diariodelviajero.com/museos/el-museo-del-purgatorio-esta-en-roma

Si algú hi va ja m'ho explicarà.

Anònim ha dit...

A LA CATEDRAL,AL CLAUSTRE,LA CAPELLA DE LES ANIMES,ESTAR SEMPRE FARCIDES DE LLANTIES,LES ANIMETES CAUEN BE...PERO PER PURGATORI ELS MOMENTS ACTUALS.AVUI TINC UN MOMENT PER DONAR UN COP D'ULL,COM LES"COSES"SEMBLANT QUE S'ENCARRILAN,ESPERO TORNAR AVIAT.
JUGANT

Júlia ha dit...

Tens raó, Jugant, fins aviat, doncs.