12.9.11

Aquelles cobertes de Jordi Fornas





Vam crèixer i madurar enmig de moltes de les imatges de Jordi Fornas, llibres, revistes, discos, tot plegat amb un segell de suggeridora i original creativitat que fins i tot avui resulta encara absolutament imaginativa i moderna. Actualment moltes cobertes fan trampes i molts llibres reprodueixen a la tapa fotografies o quadres famosos, sembla que deu vendre bé, aquesta manera de fer. En tot cas, l'originalitat ha minvat força i diria que fins i tot les més ben intencionades i suposadament innovadores estan mancades d'aquella màgia inexplicable que traspuaven les d'aquest artista.

No em fixo excessivament en l'autor dels dissenys de les cobertes de discos i llibres però en el cas de Jordi Fornas no era així, potser perquè era aquest un nom que es repetia constantment i que anava associat a un món nou i esperançador, de cultura catalana en alça i lligada a l'actualitat. Jo no coneixia aquest dissenyador més enllà de la seva obra, però hi havia rostres d'homes i dones, en aquells llibres, que em fascinaven i no els podia deixar de mirar, en recordo molts, però sobretot la dona que surt a la coberta de El carrer de les Camèlies i un home molt atractiu i misteriós que crec que era a la tapa de El cor és un caçador solitari. Els personatges de les cobertes de Jordi Fornas eren molt més que models fotogràfics, alguna cosa que no sé explicar els feia inquietants i diferents, fins i tot els rostres dels cantants en aquelles cobertes d'Edigsa eren molt més que la realitat dels originals.

M'he assabentat de la seva mort per una informació que rebo de l'excel·lent biblioteca La Bòbila, de L'Hospitalet, que té també un magnífic bloc i que ha dedicat moltes entrades a aquella aventura editorial una mica fallida que va ser la Cua de Palla. 

Després he trobat d'altres referències al seu traspàs, al blog Totxanes, totxos i maons i a la web de la Biblioteca de Sarrià Marta Marta, situada a la seu de l'antiga Escola Orlandai on havien anat els seus fills. Precisament Joan Josep Isern incideix en el fet que sembla que cap mitjà convencional de comunicació s'ha fet ressò excessiu d'aquesta mort, que es va esdevenir l'1 de setembre. Jordi Fornas va fer moltes més coses, en el camp de l'art, en aquestes activitats de Tallers Oberts que es fan en alguns barris ell obria sovint el seu, a Sarrià, on vivia i era molt conegut i apreciat.

Descansi en pau al cel dels artistes. Crec que moltes estranyes imatges dels somnis provenen de l'imaginari acumulat en la memòria personal i sentimental i una part important de la meva  té l'origen en aquells dissenys que en ocasions tenien poc a veure amb la narració que explicava el llibre i suggerien històries diferents, intuïdes o sospitades. També va ser molt important la seva col·laboració en revistes com Serra d'Or o Oriflama. 

13 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, no ho sabia, i trobo vergonyós que (si és cert) cap mitjà de comunicació se n'hagi fet ressó. Fornas pertany a la memòria sentimental de moltes generacions i és un dels referents principals d'una estètica lligada a uns temps d'esperança per la cultura catalana.

Incidentalment, el meu pare havia anat a escola amb la seva germana Clara i "El lenguaje de los cómics" va ser el llibre que vaig escollir per fer un treball a classe de literatura a sisè de batxillerat. Quin munt de records!

Júlia ha dit...

De fet, Allau, jo no he trobat res més que petites referències i el senyor Isern, al seu blog, es queixa del mateix.

Júlia ha dit...

Crec que és això, que aquelles imatges ens porten molts records perquè alguna cosa diferent tenien. Diuen que la memòria és el millor crític.

Galderich ha dit...

Jo ho vaig saber pel bloc de la Biblioteca Marta Mata que menciones de Sarrià. És una vergonya que ningú hagi fet menció de la seva desaparició quan fou un dels dissenyadors més innovadors del moment al costat d'altres com en Pedragosa.

S'ha editat un llibre dels dissenyadors més importants de la segona meitat del s. XX a Espanya i hi consta com un dels més interessants amb una ressenya molt il·lustrada de la seva feina. Es troba a les llibreries però ara no recordo el títol.

És el que deies en l'apunt anterior. Un que va estar tallant el bacallà fa quatre dies i avui ni se'l menciona malgrat com diu l'Allau ser part de la nostra memòria sentimental... i visual!

Júlia ha dit...

Galderich, vaig veure el teu comentari quan cercava informació, a la web de la Biblioteca. Aquestes coses del país són les que m'inquieten, tants oblits, interessats o no.

Gabriel Jaraba ha dit...

Em jugo un pèsol que cap redactor dels que actualment cobreixen notìcies als mitjans sap qui era Jordi Fornas. Així de senzill. Perquè el tall cultural tan profund que hi ha a la societat, fruit de l'acceleració que ha representat"avançar" un segle en 25 anys també és present a les redaccions.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

D'acord amb en Gabriel Jaraba (a qui recordo del 'cau' que hi havia a la parròquia de Sant Eugeni I Papa), cada vegada hi haurà menys gent que tingui aquests referents. En el meu post d'avui, casualment parlo de la incultura galopant, ja que en un article em van 'corregir' la paraula 'taula camilla' per 'taula llitera'...

Júlia ha dit...

Gabriel, és així segurament i resulta molt preocupant. La guerra va trencar amb un passat que no semblem interessats en recuperar més enllà de quatre tòpics i ara, 'això'.

Júlia ha dit...

Teresa, tens raó, i a més espanta una mica la prepotència d'aquestes noves generacions que ho saben tot, tinc força anècdotes semblants.

Noemi Fornas ha dit...

Júlia,
moltíssimes gràcies pel teu article i, a tots, pels vostres comentaris referents al meu pare.

mangels ha dit...

El llibre al que fa referència Galderich és "Pioneros del diseño gráfico en España" amb un capítol dedicat a Jordi Fornas molt interessant, amb força mostres del seu treball. Gràcies a ell la modernitat europea va entrar a casa nostra a través de les seves portades (de llibres o discos) cosa molt complicada en aquell moment; fent ús de les últimes tècniques que en aquell moment utilitzaven dissenyadors i fotògrafs de renom internacional.
És una llàstima que se n'hagi parlat tant poc d'ell, no tan sols ara que ens ha deixat sino també quan era viu. Però ara l'hem de reivindicar com cal.

Júlia ha dit...

Noemí, gràcies a tu per entrar al blog, em sap greu que no s'hagi donat més ressò 'mediàtic' al seu traspàs i per aprofitar recordar la seva obra.

Júlia ha dit...

mangels, al menys els blogs i la xarxa supleixen els oblits dels mandarins de la cultureta...

Realment aquelles cobertes van crear estil i avui fins i tot hi ha qui les plagia 'malament'.