22.9.11

Lliçó d'història









Lliçó d’història

Uns austers monjos, guerres d’altres temps,
castells de sarraïns, comtes i dames,
d’un temps que avui ja sembla una llegenda.

Més guerres i més monjos, solituds,
revoltes arrauxades, foc i cendra.
I també la misèria dels més rics
venent les tombes dels senyors d’abans
als estrangers dels dòlars argentats,
després, evidentment, de netejar
l’interior, de les restes d’aquells nobles,
car els sepulcres semblen molt més bells
sense cap vell senyal de podridura
ni que sigui de comtes distingits.

Després uns altres homes fugitius
de noves rauxes, cercant aixopluc,
hi van muntar un recer corporatiu
i van refer l’indret amb l’esperança
de fer-hi estudis i de tenir un lloc
on el ponent dels anys els fos amable.

De nou més guerra, més assassinats,
i soldats malferits, i sang i fetge,
i de nou la represa d’una pau
no pas a gust de tots. I avui de nou
l’indret tranquil acull els viatgers,
els creients convençuts i els qui no creuen
en res més que en la vida que s’esmuny
plàcidament, a prop d’aquestes vinyes,
vora aquest cementiri silenciós,
en aquest lloc, enmig de tants camins.

Sovint no em sobta el mal ni la tragèdia
sinó la pau, tan fràgil i malmesa,
d’alguns instants. I aquest cel de tardor
tan blau, damunt de ceps i nogueroles
i alzinars i pinedes i muntanyes.

I fins em sobta
que jo mateixa em senti en pau amb tot,
ni que sigui uns segons, sota aquest cel,
en aquest món estrany que m’acomboia,
sentint el temps que passa el seu ribot
per damunt de l’absurd i la raó,
i la història terrible dels humans,
esquitxada de fets tan lamentables.

Però també, tant se val, d’alguna espurna
de grandesa, de joia, d’optimisme,
de saviesa i de misericòrdia,
com candeletes en la gran foscor
d’una cova amagada al roquerar
on algú diu que hi va romandre un sant,
una marededéu o un àngel bo.

O com l’esclat inesperat i breu
de les darreres flor d’aquest estiu.


Júlia Costa. Poemes inèdits.

2 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La naturalesa fa el seu curs indiferent a les nostres cuites.
D'aquí ve que baralles i mala jeia siguin tan absurdes.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, tot i que adonar-se d'aques absurd exigeixi sovint un procés vital de maduració i reflexió.