4.10.11

Dames de bon veure i senyores poc afavorides












Ahir parlava de Clara Campoamor i no vaig incidir en la seva imatge, una imatge de dona normal i allunyada de coqueteries ximples. Aquella no era una època de tant de conreu d'imatge com avui i no hi havia la televisió a punt, les fotografies resultaven poc significatives. Els polítics d'aleshores, ho podem comprovar pels discursos que es conserven, ens semblarien ara retòrics i excessius, eren altres temps. Els senyors, però, s'esforçaven molt en fer comentaris malèvols sobre el físic d'aquelles dames, encara més si no eren formoses. Només cal pensar la barrila que es va estendre quan van negar una cadira de la Real Acadèmia a Pardo Bazán, un d'aquells humoristes va fer riure molt manifestant que el seu cul gros no hi cabria. Avui la majoria de dames de la política, siguin del partit que siguin, s'esforcen en ser elegants i primes, secalls una mica andrògins, més aviat. Recordo la plenitud vital de Cristina Almeida i la trobo molt a faltar en el context del present. Una de les coses que m'agraden de Merkel es el seu aspecte normal i corrent, la veritat.

Moltes ministres i polítiques sovint no han pogut desfer-se de la vanitat de trobar-se davant dels focus com actrius de cinema,  com ara quan les senyores socialistes van posar per Vogue o com quan una senyora del partit popular ens va oferir unes fotografies gairebé eròtiques, molt ben posada i abillada. Els senyors fan també això però amb un altre estil,  els seus trajos, tradicionals i gairebé uniformes, s'alegren amb corbates de disseny i ja es veu que no els han comprat al sastre del barri. Es permeten, fins i tot, una mica més de sobrepès però també miren d'aprimar-se i alguns rumbegen uns tenyits ridículs i canvien d'ulleres de disseny amb una gran facilitat.

He llegit que un home brillant, americà, potser no farà carrera pel fet de ser obès. La imatge és avui quelcom molt important, pel que sembla. Resulta absurd criticar un polític a causa del seu físic, però això passa, resulta recurrent l'humor que utilitza aquest tema. Amb el president Pujol s'hi van rabejar sovint, per exemple, i amb Aznar i amb molts d'altres. També es critica ser massa guapo i presumit, aspecte personal que no es pot demostrar. Li ha passat al senyor Mas ara i abans i també li va passar a Felipe González. Recordo que en una ocasió una professora d'anglès em va comentar que molts polítics i personatges públics no queien bé pel fet de ser lletjos. Però això no és ben bé així, hi ha atraccions i carismes que no precisen d'allò que en diríem  bellesa, tot i que això de la bellesa és un terme subtil que admet moltes definicions.

El físic pot enganyar molt i molt. La cara no es el mirall de l'ànima tot i que en el segle XIX es van esforçar a trobar un mètode que relacionés l'aspecte físic, la mida del crani i coses així amb la intel·ligència i la bondat -o la perversió-. Aquesta manera de fer ens va donar molts disgustos i la van utilitzar els nazis i els racistes per justificar el que fos. El concepte de bellesa varia amb el temps però de jove és important no ser lleig. Una persona lletja, d'aspecte poc reeixit, desvetlla encara comentaris malèvols i rebuig, jo crec que molt més rebuig que d'altres mancances físiques. Sentir-te lleig i rebutjat genera molta inseguretat i torna el caràcter agre, tancat, amb la qual cosa es perd la possibilitat de jugar amb les armes de la intel·ligència i la simpatia. Sento parlar molt de motius diversos que incideixen en les persones però es parla poc d'aquesta lletjor o manca d'atractiu que tant configura la manera de ser, diria que més en la de les noies, encara que les coses hagin canviat molt.

La bellesa, diuen, és quelcom que no s'ha de demostrar, aquí estan els seus avantatges. La televisió ens mostra gairebé sempre dones joves o molt cuidades, fins i tot les presentadores que basen la seva feina en la intel·ligència i la brillantor professionals surten vestides com figurins, amb talons altíssims contra els quals sembla que els podòlegs no hi tenen res a dir, primetes, gairebé fetes un secall, com deien els grans del meu temps, escotades i ensenyant unes cames llargues i ben fetes. Les dones grans i amb un físic poc covnencional, als mitjans, ho tenen pelut. Algunes, reciclades gràcies a la cirurgia i els tractaments, presenten programes de bestieses però resulta gairebé impossible veure dones grans cara al públic en programes seriosos i profunds. Penso en la gran Rosa Maria Calaf, per exemple, que podria perfectament oferir-nos un bon programa en temps de màxima audiència i que crec que està jubilada. 

La dona d'avui encara no ha assolit el que caldria. Un dels molts obstacles amb què es troba és aquest de la imatge, que també afecta els homes però molt menys, la veritat. Recordo a la gran Maria Félix, en una de les últimes ocasions en què va venir a Espanya. En una entrevista explicava que una de les coses que més amarguen la vida de la gent és no sentir-se atractiva sexualment i percebre-ho. Fa uns dies emetien per televisió American Gigolo on es veu clarament aquest cas, amb el policia que enveja l'atractiu del protagonista i s'esforça en fer-li la punyeta. Hi ha qui no vol admetre aquests aspectes de la vida, que semblen frívols però les coses són com són. 

De jove el tema del rebuig és dramàtic, als instituts, sobre tot, en aquella època tan difícil de l'adolescència, quan les bromes són gruixudes i els complexos dramàtics. Després, afortunadament, molta gent supera aquella època i acaba creixent i valorant de forma més objectiva el pes d'aquest atractiu inexplicable o de la seva manca. Tot i que considerant l'afició a les operacions que s'ha estès entre els joves i els models que ens mostra el món de la moda tot plegat resulta molt i molt inquietant. Andersen, un lleig rebutjat, va escriure aquell bonic conte de l'aneguet lleig, tota una fàbula interessant i emotiva. Però no tots els aneguets lletjos es tornen cignes, de vegades es continua sent anegot lleig o ànega lletja i s'ha d'acceptar tant positivament com es pugui la realitat. 

Això mentre es viu immergit en això que en diuen el mercat sexual. La vellesa anivella tothom i sovint pateixen més quan la veuen arribar aquells i aquelles que van viure una joventut esplèndida, físicament parlant, com poden patir els rics que perden la seva fortuna. La gent s'espanta quan veu la decadència vital d'un actor o una actriu els quals van conèixer -falsament, la pantalla és un estri enganyós- quan eren joves i vells, fins i tot madurs i interessants.  La vida és pietosa i ofereix recursos de superació, tot i que sovint no són fàcils de trobar i d'utilitzar. 

Peter Falk era un actor intel·ligent que també va trobar dificultats a causa del seu físic, dificultats que va superar alegrement. De tota manera em temo que en aquest camp, per a una dona, les coses són molt pitjors. Encara. La Pardo Bazán no va ser una dona bonica però tenia una gran personalitat i, pel que diuen, lligava força. Doncs encara actualment, després de tants anys passats, hi ha qui se'n fum i comenta com podia ser tal cosa i com podia desvetllar l'admiració d'un jove Narcís Oller i dels nois de la seva colla. En un context molt més proper jo havia escoltat comentaris despectius sobre Maria Aurèlia Capmany, fent referència al seu físic. I això que Capmany, de jove, havia estat una noia agradable, però en la meva època era tota una senyorassa grassoneta i contundent. En canvi, ai, Montserrat Roig era bonica i fotogènica. Tot això també compta, en el seu moment i a l'hora de mitificar, com compten les morts prematures, com en el cas de la Roig o d'actors, actrius o cantants que no ens han pogut mostrar la seva vellesa decadent. Perquè la vellesa, ens agradi o no, és decadent. També les grans dames de la literatura clàssica són, ai, guapíssimes, en general. Cosa que també té perills, en una antiga pel·lícula americana, La mucacha del trapecio rojo, es deia una frase com ara que corrien més llàgrimes pel rostre d'una dona bonica que no pas pel d'una dona lletja. Les dones boniques tenen grans riscos i sembla que literàriament sovint se les ha de castigar.


Deia Talleyrand que moltes bestieses s'havien deixat de fer per manca de diners. Canviant una mica dita tant intel·ligent -només cal veure això dels aeroports inútils- diria que les dones lletges o poc afavorides sovint s'han lliurat de molts brètols i molts pinxos, també.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

i han fet mola i bona feina.

Ferran ha dit...

Una dona em deia no fa gaire que el pitjor de la lluita feminista, feta en favor de la igualtat d'oportunitats entre dones i homes, era que aquelles havien optat, sovint, per copiar els mateixos mals vicis que aquests. Es referia que en comptes d'intentar un nou model "feminitzat", millor, moltes dones (públiques, que vol dir exposades al públic) havien assolit quotes de poder (i d'atenció), malauradament no innovant sinó copiant el que no s'hauria d'haver copiat.

També en qüestions d'imatge ha anat així, lamentablement. Sí, a mí també m'agrada de Frau Merkel que sigui així, "normal", i que no hagi passat pel quiròfan per, pensant en una política catalana del PP, posar-se uns llavis que la converteixen en un monstre votable.

Per cert, acabo (disculpa, Júlia, per la llargada); parlant d'imatge, una cosa que m'agrada, i molt, de la televisió pública d'aquest país on visc és que, en els informatius, molts presentadors (de plató i d'aquells que fan stand-ups)... llueixen canes! A Catalunya, la tirania de la joventut, del "si no ets jove, no dones a càmera" em treu de polleguera.

Ja callo :)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Als anys 80, quan feia estudis d'animació sòcio-cultural ens van encomanar de fer un treball, i jo vaig escollir aquest de la tirania que cau sobretot damunt les dones, que hem de ser 'guapes' en tots els temps i circumstàncies, sigui com sigui.
Ja la naturalesa és cruel amb les dones -ens fa més malbé més aviat que als nostres companys- i només falta que ens sotmetem als bisturís diversos, algunes vegades deixant-hi la vida. En el meu treball contemplava un cas que va passar molt a prop de casa.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc.

Júlia ha dit...

Ferran, no cal que callis. Les boquetes operades com la que comentes em fan una mica de por, per cert. Pel que fa als cabells blancs, no sé qui ha enredat tants senyors a tenyir-los, darrerament, Les dames també ens hauríem d'alliberar d'aquesta servitud i de moltes altres.

Júlia ha dit...

Teresa, mai m'hagués pensat que sorgís tanta gent amb ganes d'operar-se, fins i tot noies joves, realment resulta preocupant però els models que s'ofereixen són aquests i de jove ets molt influenciable.

Júlia ha dit...

La veritat és que no trobo que ningú, en general, llevat de casos molt concrets i exagerats, quedi millor després d'aquestes intervencions, les actrius perden expressió i semblen màscares. Sovint dic en broma que quan em demostrin que em deien amb trenta o quaranta anys de dalt a baix, pagant el que sigui, demano un crèdit, però que veient com deixen les dones que tenen més diners que jo la cosa resulta molt poc motivadora.

Glo.bos.blog ha dit...

Interesantísim, Júlia, dona gust llegir el teu blog!

Júlia ha dit...

Gràcies Glo.bos.blog!!!