12.10.11

Vint anys de dues morts

El 2 d'octubre va fer vint anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany. Hi ha hagut alguns tímids i poc promocionats homenatges. Crec que l'aniversari de la mort de Montserrat Roig, el 10 de novembre, serà més commemorat i em temo també que la memòria de Capmany, per al meu gust molt superior literàriament a Roig, no quedi com una mena de complement inevitable, una torna intel·lectual, vaja.
Roig va morir jove i bonica. No sabem com seria avui, com pensaria. En els darrers temps havia canviat força el seu tarannà, en un dels seus darrers escrits condemnava el terrorisme. Escriuria potser molt millor, si hagués continuat escrivint. En tot cas, no ho podem saber, però hi ha un cert culte juvenil a Montserrat Roig, cosa que no és estrany pel fet que els seus magnífics retrats, molts dels quals de Pilar Aymerich, mostren una noia bonica, gairebé amb el glamour d'una estrella de cinema. De fet, va ser actriu, com ho va ser també Maria Aurèlia Capmany, que cantava i feia teatre i ràdio de forma molt remarcable.
En tots dos casos crec que els personatges s'han empassat una mica les escriptores de raça que eren totes dues. Capmany crec que és avui poc llegida però té llibres magnífics. També va escriure assaig i literatura de gènere, en un moment de primera represa de la novel·la negra. 
Maria Aurèlia Capmany havia estat també una dona bonica i fotogènica, però la majoria de nosaltres en vam conèixer ja aquella imatge madura i contundent, de vegades volent imitar Beauvoir, quan, de fet, no tenia res a envejar a la dama francesa. El que passa és que al país veí la promoció intel·lectual és molt més reeixida.
No incidiré en les seves vides. A viquipèdia i a d'altres webs es troba molt de material. De Capmany va escriure Agustí Pons una biografia immensa, pel meu gust la millor que s'ha escrit en les darreres dècades sobre un personatge de casa. Va desvetllar algunes reticències ja que molta gent no va saber copsar l'afecte i admiració que havia empès Pons a mostrar una dona amb ombres i foscors, humana i immensa, tramposa i arrauxada, intel·ligentíssima, embolicada em amors inconvenients però intentant mantenir una independència interior molt difícil encara en la seva època.
Als homes se'ls perdona tot molt més. Picasso era un poca-solta però era un geni, segons diuen, i tot li estava bé. Jo crec que Capmany també era un geni. Un geni mal aprofitat i poc considerat pels senyors de la cultureta de la seva època, resclosits i reprimits molts d'ells, la veritat. Molt de catalanisme nostrat encara feia en aquella època un cert tuf de sagristia, per raons òbvies. 
M'encantava la veu de Maria Aurèlia Capmany, la seva dicció, una virtut avui en decadència. L'entrevista que li va fer Montserrat Roig, aleshores millor periodista que escriptora, pel meu gust, va ser antològica i no la puc tornar a veure sense emocionar-me. Quan Capmany explica com, malgrat tot, es va alegrar del fi de la guerra pel fet que es podia sortir, estudiar -ni que fos en castellà-, anar a ballar, ja que ella era jove i volia viure, tot plegat és tan profundament realista i humà, tan allunyat de determinades mitologies actuals, que se li disculpa qualsevol cosa.
Ningú no ha promocionat un homenatge als blogs. Capmany és un personatge d'un temps antic, remot, potser aparentment poc atractiu per al jovent d'avui que no crec que l'hagi llegit en profunditat, la majoria. No sé si és fàcil o no trobar avui els seus llibres, tot i que molts d'ells s'han editat en la modalitat de butxaca.
El seu pas per l'ajuntament també va ser antològic però la seva mort va passar una mica de puntetes, discretament, tot i que Pasqual Maragall li tenia un gran afecte i en una ocasió li van muntar una exposició dedicada i tot.  Capmany mereixia haver nascut al barri de Virgínia Woolf, o a casa de Beauvoir, i comptar amb un passar generós que li facilités la vida, però no va ser així. Aquí som pobrets. Pobrets i alegrets, que deia el meu pare. 




Rellegir els seus llibres o llegir-los per primera vegada és el millor homenatge que se li pot dedicar aquests dies estranys de tardor, tan càlids. No recordo com era la tardor de 1991, devia fer més fresca. Els temps estaven canviant i nosaltres també. Res no va ser igual al panorama de la literatura catalana sense aquelles dues dones, de dues generacions diferents que avui ens podrien encara explicar tantes coses. No sé si el fet de ser dones les ha discriminat, de vegades crec que sí, però aleshores penso en casos com el de Pedrolo i m'adono que no és un tema de gènere sinó de sensibilitat i justícia, de manca d'una política cultural coherent. És estrany constatar que de tot fa vint anys... com a mínim.

26 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

curiosament,la meva mare va conèixer Maria Aurèlia Campmany i jo a Montserrat Roig.

Quadern de mots ha dit...

Hola, jo fa vint anys vaig viure una pèrdua molt sentida i aquestes dues em van passar desapercebudes, i no és fins ara que les lligo en el temps. Segurament tant la Capmany com la Roig són les dues cares d’una moneda i per diferents motius, com tu molt bé expliques, la cara, la imatge, sempre és de la Montserrat Roig. No puc fer valoracions literàries perquè no en sé. Injust, segurament.

Com injust em sembla no haver participat en cap homenatge a Segarra o a la Capmany i estar preparant un de la Montserrat Roig.

Gràcies per fer-me reflexionar.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
T'he deixat un petit aclariment sobre Jaume Passarell al post anterior.
Salutacions!

Ferran Porta ha dit...

Un post rodó, Júlia. M'ha encantat.

Galderich ha dit...

Júlia,
Si no hagués el teu bloc l'hauríem d'inventar. Gràcies per dir el que penses i que tantes vegades sigui atinat...
El problema és que els homenatges és algú que els proposa mai en detriment de ningú sinó a favor d'algú. I ningú s'ha recordat de la Maria Aurèlia Capmany! Llàstima!

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

De Maria Aurèlia recorde, sobretot, el seu caràcter simpàtic i de gran comunicadora. A Prada omplia les aules de gom a gom. Venia sovint a València per fer conferències i la seua explicació de com va nàixer el feminisme se m'ha quedat per a tota la vida.

miquel ha dit...

Deixo el meu comentari complementari al meu bloc, espero que t'agradi la part que li toca.
Gràcies per recordar-nos-la

Salvador Macip ha dit...

Tens raó, quina llàstima aquest oblit. Sort que has recordat l'aniversari. Jo la tinc molt present de veure-la a la tele, una dona molt viva i d'una personalitat impressionant. I una gran escriptora. No sé què deu fer que pocs la recordin...

Júlia ha dit...

Francesc, és que són de dues generacions. Ja ens explicaràs la teva coneixença amb la Roig, ep.

Júlia ha dit...

Quadern de mots, no es pot estar sempre homenatjant tothom i és normal que cadascú tingui les seves dèries i preferències, de vegades per motius ben subjectius i respectables. Encara bo que pels blogs anem recordant uns i altres, a nivell de política cultural tot és caòtic, no hi ha cap mena de previsió, depèn dels coneguts teus que encara belluguen per les institucions, d'això es queixava fa poc el fill de Sagarra.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Ferran!!!

Júlia ha dit...

Galderich, és normal que no es pugui homenatjar tothom, el món dels blogs és espontani, crec que el que falla és la política cultural oficial que no té criteri.

Júlia ha dit...

Jesús Eduard, era una persona molt brillant, amb una veu molt personal, va tocar moltes tecles i fer una vida una mica singular, cosa que en aquest petit país nostra es castiga sovint. Crec que literàriament s'ha de recuperar llegint-la, sobretot. La mateixa biografia de Pons ara ja costa de trobar i és de fa 'quatre dies'.

Júlia ha dit...

Molt bé, Pere, ho llegirem.

Júlia ha dit...

SM, això del record i els homenatges i fins i tot la valoració literària és una mica com la borsa, puja i baixa. Oblidem, recuperem, sobrevalorem, així és el món, també el cultural.

Júlia ha dit...

Precisament m'acaba d'arribar aquest correu:

L'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral AIET, en el marc de les activitats commemoratives del vintè aniversari de la mort de la novel•lista, autora de teatre i assagista Maria Aurèlia Capmany, presenta el proper dia 21 d'octubre a les 20h al Teatre Joventut de l`Hospitalet de Llobregat, la lectura dramatitzada de l'obra de Carlo Goldoni, LA VIDUA TRAPELLA, adaptació lliure de la Capmany.

Us adjuntem en PDF el programa invitació a l'acte.

Gràcies per la vostra col•laboració que sempre hem valorat de forma molt especial.

Pere Daussà
President de l'AIET

Clidice ha dit...

La tinc molt present perquè és l'única escriptora de la que he estat incapaç d'acabar-me'n un llibre. No vaig poder i reconec que, de ben segur, injustament, no n'he agafat cap més. Algun dia, potser.

Júlia ha dit...

Clídice, jo els hauria de rellegir, el temps també ens canvia, però recordo que em van agradar 'Feliçment jo sóc una dona', 'El gust de la pols', 'Un lloc entre els morts'.

Com que té tant i de tot que si no l'ensopegues, malament, ja que també va escriure molts textos 'alimenticis' i assaigs una mica ferragosos. Ara bé, a mi la Roig com a novel·lista admeto que també m'avorreix molt,la veritat.

Júlia ha dit...

...i també m'avorreix Jaume Cabré i mira, està molt valorat.

Ramon ha dit...

Aquest post teu és un veritable homenatge a la Campmany i, a més, poses el dit a la llaga en qüestions força importants. També trobo encertadíssim això que dius: "Rellegir els seus llibres o llegir-los per primera vegada és el millor homenatge que se li pot dedicar". Jo, al menys, penso fer-ho.

Vicent Sanz ha dit...

Molt bé, Júlia. Celebro retrobar-te i tant en forma com sempre.

Lluís Bosch ha dit...

No sé en quin moment de la vida comences a tenir records que espanten, perquè són llunyans. De més de vint anys. Els nens dels quals sóc tutor van néixer el 2003...
Quan ells popaven de la mare jo afaitava una barba cada cop més plena de cabells blancs.
De tota manera, ara recordo la pel·lícula del gran Joaquín Jordà: "20 años no es nada".

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon!

Júlia ha dit...

Igualment, Vicent!!!

Júlia ha dit...

Lluís, frase treta del tango 'Volver', que quan era petita em semblava una exageració.

De vegades em sobta avui adonar-me de com era present la guerra a la vida dels meus pares quan a mi, de petita, em semblaven batalletes remotes aquelles terribles històries.