27.10.11

Teodor Llorente, un centenari gairebé ignorat



Pel juliol d'aquest any va fer cent anys de la mort del principal poeta de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, sense que se'n parlés gaire per Catalunya. Les complexes relacions entre aquell somni una mica irrealitzable, per ara, que han estat els Països Catalans i la realitat del present ha contribuït potser al seu relatiu oblit.


A més, ai, Teodor Llorente va ser un senyor conservador, de dretes, com ho van ser el seu fill, també escriptor i periodista i un seu nét , assassinat per milicians del Front Popular, als trenta-un anys, durant els primers dies de la guerra civil.


Tot pesa, és clar. Ni tan sols a la seva terra no han fet un soroll excessiu amb el centenari, tot i que se n'ha parlat una mica i s'han endegat reedicions de la seva obra.


Un dels poemes més coneguts i repetit a les antologies sobre la Renaixença ha estat el del barranc dels Algadins, musicat per alguns cantants catalans:



Vora el barranc dels Algadins 
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire 
que per a omplir d'aroma l'aire, 
no té lo món millors jardins. 
Allí hi ha un mas, i el mas té dins 
volguts records de ma infantesa; 
per ells jo tinc l'ànima presa 
vora el barranc dels Algadins (...)


D'aquella època d'entusiasmes culturals que potser no responien, com sol passar, a la realitat sociològica i política, també n'hi ha un que parla de les ciutats de València i Barcelona com a germanes. Bé, ja sabem que també els germans tenen problemes, i de vegades gruixuts i complicats (vegeu la Bíblia o la nostra història recent):


VALÈNCIA I BARCELONA

¡Salut, ciutats volgudes! ¡València! ¡Barcelona!
Com llavi humil, vos besa los peus la mateix ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes;
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la materna soca:
els uns, al separar-nos, buscàreu l'aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l'estreta,
los pensaments s'envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí.

Los pensaments s'envolen als temps en què la glòria
en les daurades fulles de la immortal història
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i amostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
i March a tots los cors.

¡Roger, nostre hom de ferro! ¡Ausiàs, nostre poeta!
Glòria, que l'una a l'altra s'unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
dels antics laletans.

Forts, com los faigs i els roures naixcuts en ta montanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles als vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
culliren, a mans plenes, les ensucrades fruites
en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l'un com l'altre, i ab igual pas, sortiren
de l'hort i la montanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de Sant Jordi seguien les petjades
entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes, prudents i sàvies regles,
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleals i dignes,
'Contrafur', els cridaven tos Consellers insignes
i nostres grans Jurats.

I aixís units romanen, d'una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l'esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-les, en profètiques troves,
que gorjaran, unides també, les glòries noves
d'un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s'estenen les arraïls de l'arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau:
culliu-los, d'eixe glavi trencat, que el temps rovella,
fent, oh ciutats glorioses, tu, del forcat la rella;
tu, el timó de la nau.

Fills dels boscs i les onades, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores cants entonant alegres,
del sant treball aixques l'encens en núvols negres
fins al cel, dia i nit;

I vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d'or,
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l'eixam de fadrines ballar a l'ombra fresca
dels tarongers en flor:

Vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l'antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres,
i per a que net caiga lo gra en les nostres eres,
envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun sigle que passe més ditxoses vos veja,
i creixcau en la fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l'ombra que tu a les dos els dónes,
¡gloriós tronc llemosí!

("València i Barcelona", extret del recull Poesia valenciana completa. València: Tres i Quatre, 1983, p. 299-301)



Els Països Catalans semblaven, en la idealització del futur, una gran possibilitat fins i tot política fa molts anys. Una escola catalana on havia anat la meva filla gran en feia bandera en l'ensenyament cosa que, al cap dels temps, va provocar que fins i tot un grup de pares protestés de l'excés doctrinari. L'escola va acabar com el rosari de l'aurora, en gran part a causa de les divergències ideològiques del professorat.

Potser ja no volem recordar aquells crits unitaris que fèiem sovint durant la primera transició: Volem, volem, volem, volem independència, volem, volem, volem Països Catalans.

Eren d'altres temps i tot plegat va quedar en un somni eteri de tants com ens amaren sovint confonent el que ens agradaria amb allò que pot ser. La política, diuen, és la ciència -o com en vulguem dir- d'allò que és possible. Tot i que allò també tan mitificat del maig francès del 68 va generar frases brillants, com ara, siguem realistes, demanem l'impossible, anys abans un gran possibilista cínic, Talleyrand, ja havia dit: el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. De vegades el que és impossible es torna possible amb els anys, evidentment, però sovint l'aspre i mesquina realitat  tampoc no respon als nostres somnis i potser aleshores ja no ens fa ni tan sols cap mena d'il·lusió.



En tot cas, em sembla injust l'oblit en que ha caigut aquest autor de la Renaixença i el poc ressò que s'ha donat al centenari. Aquest autor va ser una figura cabdal en una època que ha bastit la nostra mitologia del present, encara que no ens agradi haver-ho d'admetre.




8 comentaris:

Galderich ha dit...

Recuperant autors desconeguts, només per això cal mantenir aquest bloc.

D'en Teodor Llorente en vaig sentir parlar quan vaig preparar l'apunt per a l'Enric Valor. Era un referent que sortia com a vertebrador de la llengua.

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

És d'agrair la teua mirada còmplice i germana; potser no sovinteja massa a Catalunya. I entre nosaltres, els valencians, què et diria?

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per variar un altre autor del que no en sabía res. Fas realment una tasca de recuperació i divulgació lloable.

salut

Júlia ha dit...

Gràcies, Galerich. La veritat és que sembla que els autors oblidats em busquin a mi, per casualitat el dia del premi de poesia van fer referència a commemoracions i centenaris i em vaig adonar d'això del centenari de Llorente.

Júlia ha dit...

Gràcies, Jesús Eduard. Jo crec que el tema encara està més complicat avui que fa anys, per aquí ignorem la majoria del que es fa a Ses Illes o al País Valencià. Però, vaja, també costa donar a conèixer el que es fa 'a casa'.

Júlia ha dit...

Francesc, estic segura que l'havies sentit anomenar o que havies escoltat la versió cantada d'algun seu poema però potser no te'n recordes. La memòria és infidel.

Clidice ha dit...

Doncs a mi em sona, però sort de tu, perquè no l'hagués sabut ficar enlloc. I em sap greu, la veritat. Sabem més coses de literatures passades veïnes que no pas de la que ens pertoca.

Júlia ha dit...

Sí, Clídice, és una mica trist, la veritat.