2.10.11

Tornem-hi que no ha estat res: valors, escola i d'altres dèries








Tota la vida, des de petita, he escoltat referències a un passat misteriós on hi havia uns valors que en algun moment es van perdre. Considerant que l'època dels meus pares es va veure immergida en la dolorosa i terrible guerra civil, i que en temps més antics les lluites i els odis eren constants i quotidians, em temo que els valors antics no van prosperar mai de forma adient. 

Els governs diversos, del signe que sigui, acostumen a ser molt intervencionistes en el tema educatiu, i tenen una gran afició a endegar campanyes i campanyetes que acaben per donar més feina a les escoles. Ara amenacen de nou amb això dels valors que ningú no sap ben bé què és. M'acuso públicament del fet que durant més de deu anys, amb alguna companya de feina i amb tota la bona fe, vaig impartir diferents cursos sobre educació en valors en el marc de la institució Rosa Sensat. 

Era una d'aquelles èpoques en les quals el tema havia fet una de les seves revifalles. Aquestes coses no s'esdevenen tan sols en el marc escolar sinó que responen a modes educatives generals que, com les altres, no se sap ben bé d'on surten. Eren d'actualitat aleshores les teories de Kohlberg, sobre l'educació i evolució del judici moral, basades en les aportacions de Piaget. Repassar algunes publicacions de Piaget sobre el tema evidencia que el mètode utilitzat era molt poc científic, la veritat. 

En aquella època es va comercialitzar un joc de taula que es deia Escrúpulos i que consistia en presentar dilemes morals. Va ser també l'època del programa Vostè jutja que bevia, conscientment o inconscient, de les mateixes fonts i que va tenir molt d'èxit. Com recordareu els més grans, en el programa es presentava un cas amb dilema moral, teatralitzat, i dos concursants defensaven opinions divergents. Potser alguna cosa queda de tot allò i en algun centre educatiu encara s'utilitzen alguns d'aquells materials i mètodes, ho ignoro. De fet es va generar un gran allau de publicacions diverses, els mestres de base que havíem iniciat una mica aquell camí vam quedar en l'ombra ja que van sorgir molts i molts experts en el tema per tot arreu. Un dels problemes de fer-te gran és adonar-te de com es reinventa una i altra vegada la sopa d'all, això sí, canviant-li sempre el nom per un de més rimbombant.

Feia pocs anys s'havia estès la creença que calia recuperar allò de la Urbanitat i s'havien publicat llibres sobre civisme i educació cívica, Josep Maria Espinàs en va escriure un que va ser molt popular. Encara em trobo algú que de forma espontània em retreu que les coses no van com cal perquè a l'escola vam deixar de fer urbanitat. No sé si algú pensa que a l'escola en algun moment hem ensenyat els infants a ser uns gambirots i uns maleducats, uns pocasoltes i uns egoistes, i que per això cal ensenyar els mestres el que s'ha de tornar a ensenyar. De fet a l'escola moderna se li poden fer molts retrets, la majoria metodològics, però dir que allà no s'han educat els valors i el civisme és una gran mentida ja que precisament això no s'ha deixat de fer mai, i pel que fa als valors de vegades fins i tot de forma excessiva i una mica o molt doctrinària. Parlo, és clar, de l'escola primària. Secundària no és el meu camp de coneixement ni de pràctica i encara menys els indrets més elevats, com ara els universitaris. 

Suposa la gent que el que es fa a l'escola és definitiu en la vida de les persones però això no és així i tampoc la família no condiciona tant com es creu. Les persones som una suma d'influències culturals i genètiques i molts factors se'ns escapen. La psicologia i la pedagogia són unes matèries absolutament inexactes, però també ho són l'economia, la història, la medicina, tot plegat no ens hauria de neguitejar amb excés.

No estic sempre d'acord amb el que diu Salvador Cardús, que ha opinat molt sobre el tema educatiu, com tantes altres persones conegudes. Però sí que estic d'acord amb quelcom que li vaig escoltar en una ocasió, fa anys, parlant d'això dels valors, en concret del que s'ha dit educació per la pau. Recordo que va manifestar que l'escola ha d'ensenyar els continguts i que si s'expliquen les guerres ja no cal fer educació per la pau. Això seria aplicable a moltes altres temàtiques. L'escola primària, ho he escrit en més d'una ocasió, ha de reprendre el que li és propi, ensenyar a llegir, escriure i comptar i, si voleu, una mica a pensar, si és que això es pot transmetre, que no ho sé. Però per tal que respiri i es reinventi se l'ha de deslliurar de tot aquest doll de burocràcia absurda i de programacions inútils que se li exigeix.

Que l'escola té molt poc pes ho evidencia el fet que les escoles de temps dictatorials han fet sempre molta educació cívica a la seva manera, sense resultats a la llarga. Potser de tot plegat n'ha quedat alguna cosa, però més aviat diria que han provocat el contrari del que pretenien, afortunadament. Per posar un exemple actual, no cal fer proclames de catalanitat a l'escola primària, si es llegeixen poemes bonics, es narren contes i llegendes del país amb grapa, s'explica la geografia amb interès i profunditat, la resta sobra. De vegades es provoca la reacció contrària o una certa indiferència vers el tema, de tant insistir en els valors patriòtics. És clar que també sorgeixen algunes persones dogmàtiques que volen portar allò que els han predicat a escola fins a les darreres conseqüències. 

En tots els casos generalment no s'han aconseguit els objectius que es pretenien, més aviat al contrari. Jo vaig portar els fills, convençuda, a aquelles escoles del CEPEC, que van acabar sent com les altres i funcionariant el personal. Quan penso en moltes de les coses que passaven en aquelles escoles hi he de posar un bon doll d'ironia i situar-me en el context d'aquella arrauxada època transicional. Una història escolar feixuga, que ens caldria escriure de forma sincera i aprofundida, sense complexos, en alguna ocasió, però que encara desvetlla inquietuds retrospectives.

Un dels grans problemes de les persones és que tenim poca memòria recent i pel que fa als fets del passat remot una gran tendència a reinventar-los al nostre gust. L'autocrítica i la cerca de responsabilitats és inexistent i anem repetint les mateixes dèries i misèries, amb variants adaptades al nou present, això sí. L'escola és sovint una víctima més de totes aquestes dèries, d'educació sembla que tothom hi entén menys els mestres, els quals sempre s'ha de reciclar i adoctrinar en noves teories pedagògiques, que van fent gruix i que   no es contrasten després de forma seriosa. 

Per tal de saber si hi ha fracàs escolar o no s'hauria de seguir les persones durant tota la vida i veure com els ha anat, missió impossible. L'escola té molt poc pes en la vida de la gent i fins i tot potser caldria replantejar-la com a institució, en el nostre context actual, al menys de forma teòrica, proposant noves formes educacionals. Malgrat això encara m'entendreix veure l'excessiva preocupació dels pares joves a l'hora de triar-la, tot i que els motius de l'elecció són de vegades estranys i abstractes. Malauradament, per adonar-te de moltes coses t'has de fer gran i tenir una certa perspectiva de l'evolució de la societat, cosa que ningú no pot fer per un altre.

Rousseau, que encara cueja molt en tot aquest bonisme educatiu que ens aclapara des de fa anys i panys, enviava tots els seus fills a l'hospici per tal de no haver-se'n d'ocupar. Kohlbeg es va acabar suicidant, pel que sembla, i sobta pensar com en moltes ocasions la vida i la mort dels pensadors no respon del tot a les seves teories, de la mateixa manera que la vida personal dels humoristes sovint no té cap gràcia.

12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Plas, plas, plas

anotacionsalmarge ha dit...

Una reflexió molt lúcida, Júlia.


Apa, vaig a fer programacions ;-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

Se'm va ocòrrer en una reunió de pares de l'escola pública catalana, quan encara no era AMPA parlar d'ensenyar urbanitat a la mainada, pensava que em linxaven.

ah! hi vaig participar a Vosté Jutja, i vaig guanyar, vuit-centes-mil del ala.

Júlia ha dit...

Gràcies, senyor Luri!!!

Júlia ha dit...

Gràcies 'anotacions', si necessites ajuda hi tinc la mà trencada, darrerament ja em sortien soles, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, el problema era la paraula 'urbanitat', si els haguessis dir que calia una socialització positiva del comportament comunitari, per exemple...

Jo vull veure el programa!!!!No tens el vídeo???

zel ha dit...

No hi sabria dir com tu, però ho signo i ho penso. Pels qui tenim una edat, tota aquesta parafernàlia ens pesa massa, ens fa nosa. De fet, ben curtet ho vaig escriure fa dos o tres dies, gairebé amb les teves mateixes paraules, que es pensen, que els ensenyem a anar a bufetades? a rebentar papereres? Clar, també sóc de Primària, i ja se sap, ni se'ns escolta ni pesem, nosaltres suportem les queixes de secundària...

Una abraçada!

Galderich ha dit...

Gràcies Júlia per un plantejament tant lúcid. Els valors els donem constantment però a secundària topem amb que l'escola ja no és un referent i si els valors dels pares i sobretot dels companys són uns altres (de més fàcil compliment i més divertits) no hi ha res a fer.
En fi, m'ha agradat això que els valors dels nostres avis van acabar en una Guerra Civil...

Júlia ha dit...

Zel, malauradament és així des de fa anys i a més, tot i que potser les coses han anat canviant, sempre se'ns ha generat als mestres una mena de sentiment d'inferioritat davant dels 'experts de la universitat'. I també crec que s'està pagant el fracàs de la secundària posant tothom en el mateix sac, en el moment en què l'EGB va passar a ser el que és ara tot va empitjorar força. És absurd creure que tot s'ha de fer a l'escola perquè no es fa el que s'hauria de fer. Només cal pensar que és l'única professió 'pràctica' en la qual els qui formen els professionals no tenen ni idea del que són uns quants anys en una aula, per regla general. No he entès mai que no siguin mestres els qui formen els nous mestres.

Júlia ha dit...

Galderich, a més en això s'ha perjudicat molt la pública, que no pot comptar amb centres on hi hagi tota l'educació obligatòria junta, són tantes les coses que han passat i han anat empitjorant el tema que no acabaria mai. Jo crec que hauria d'haver estat ben bé a l'inrevés, els dos anys més d'obligatòria s'havien d'haver 'instal·lat' a les escoles. De tota manera els problemes de secundària són molt més greus que aquesta manca de referents, penso que la vocacionalitat professional ha anat de baixa però que a secundària és molt menor que a primària per motius diversos.

Tampoc no estic massa d'acord en culpar les famílies, l'escola obligatòria ha de deixar això a banda i treballar per als alumnes, no tothom té la sort de tenir una família normaleta, això també ha estat una excusa per no actuar de forma aprofundida i per justificar segons què.

Júlia ha dit...

Un altre tema en el qual caldria aprofundir és l'obligatorietat de l'educació a partir de la primària. En tot cas hi hauria d'haver modalitats diverses i no insistir en mantenir en aules convencionals joves que no tenen -de moment- cap interès en els continguts que se'ls ofereixen ni en el sistema que els acull.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No el tinc! ni m'he vist mai, nom'agrada veure'm.

Quan a l'altre questió, en aquella época no es tiraba tant d'eufemisme, i el quefe de personal, encara no era el cap de recursos humans.