27.11.11

Aquelles nits de gresca del 'Día del Maestro'!!!





EL TEMPS

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és futur;
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.


Joan Brossa



Quan vaig començar a treballar a l'escola teníem festa grossa el 27 de novembre, Día del Maestro. No sentia aleshores la curiositat d'ara per esbrinar els grans misteris vitals ni hi havia les facilitats viquipèdiques i googlejadores del present, certament, però sabia que el tema festiu tenia a veure amb Sant Josep de Calasanz, un sant aragonès amb estudis a Catalunya i a l'estranger, de vida complexa i interessant, creador dels Escolapis. De fet quan una cosa la recordes des de fa molts anys creus, sovint de forma errònia, que és molt antiga, allò que en diem de tota la vida, de tota la vida nostra, evidentment. Però és aquest un sant relativament modern, canonitzat el 1767 i proclamat per Pius XII, el 1948, patró davant de Déu de totes les escoles cristianes del món. 


Ignoro si les escoles cristianes actuals encara tenen festa aquest dia, és possible, però quan l'escola va deixar de ser catòlica per la gràcia de Déu vam anar perdent la celebració, tot i que no s'ha aconseguit encara que l'escola pública fos laica-laica i es té el deure legal d'oferir, si els pares ho demanen, educació religiosa. Aquest tema no s'ha solucionat, les pressions diverses van fer persistent aquesta obligació que diferencia la nostra escola pública d'altres com la francesa. 


Quan es va instituir l'invent, l'única religió probable al nostre entorn era la catòlica, però avui el tema s'ha complicat i no veig que hi hagi un debat seriós i profund sobre la qüestió per tal de retornar del tot a l'escola el que és de l'escola i a Déu el que és de Déu. No sóc contrària al tema religiós de forma contundent i admeto que tenim un substrat cultural catòlic ens agradi o no, que cal conèixer, però penso que l'escola primària no ha de tenir aquests ensenyaments en els seus currículums sinó que s'han de fer als llocs adients, en el cas catòlic, a les parròquies. Tampoc crec que s'hagi d'arribar a l'absurd invent de celebrar el solstici d'hivern en lloc del Nadal, una cosa és la tradició i l'altre el dogmatisme estripat, que pot ser de tots colors.


Durant anys es va fer la viu-viu i hi havia escoles que ignoraven l'obligació d'oferir religió en horari lectiu però a poc a poc, amb l'increment de la immigració, que conserva sovint un fons molt més confessional que no pas els autòctons, i amb les pressions dels estaments del poder catòlic, s'ha anat generalitzant això de les classes de religió, de grat o per força. 


Avui encara hi ha escoles que em presumeixen d'haver arribat a un acord intern i afirmen que no donen religió per coherència i ideologia del claustre, però això no és res més que un pedàs, una solució local i individualista, no definitiva, i, a més, fràgil. Pot haver-hi canvis en la direcció, un grup de pares que coneguin la llei i exigeixin quelcom que, en definitiva, és absolutament legal. Aleshores les bones intencions tenen poc a pelar. Crec que caldria un debat més profund amb implicació dels sindicats que sempre han evitat entrar a fons en la qüestió. A més, això dels professors de religió ha generat llocs de treball, que sempre va bé, encara més en aquesta època, és clar.


Com que tots plegats som tant contradictoris he vist molta gent que rebutjava el tema religiós portar les criatures a concertades de categoria, confessionals, per tal que no es barregessin amb la pobrissalla de la pública, avui encara més heterodoxa que fa anys. Per justificar-ho es recorre a aspectes com ara la qualitat de l'ensenyament, un terme que sempre em fa patir, car respon més aviat a prejudicis, al desig que els fills no facin amistat amb segons qui, que no pas a realitats concretes. Les escoles cristianes es veuen sovint obligades a insistir, en les matrícules, en el fet que allà són confessionals i es fa religió, ja que sovint hi ha famílies que voldrien els avantatges sense els inconvenients o servituds que se'n deriven. 


En aquells meus anys joves els sous dels mestres eren molt precaris, en qualsevol despatxet guanyaves més dinerons, tot i que tenies menys vacances. Per això era habitual que molta gent demanés excedències i es dediqués a una altra cosa. Un company molt divertit que vaig tenir opinava que per tal de no apujar-nos la mesada ens anaven regalant alguna festeta de tant en tant per tenir-nos contents. De fet corria una dita  afirmant que la feina ideal seria aquella que aplegués el treball d'un capellà, les vacances d'un mestre i el sou d'un ministre. El pas del temps i els canvis socials i en les condicions laborals han fet que de tot plegat l'únic cobejable, encara avui, sigui el sou de ministre.


Es toleraven complements econòmics, en negre, a base de repassos, permanències, tants per cents en vendes de llibres, llibretes i bates i d'altres invents, que van generar algun abús i molta picaresca, però que també van ajudar molts mestres a sobreviure a base, tot sovint, de fer més hores que un ventilador impartint tot tipus d'ensenyaments. Molts nois i noies van poder fer el batxillerat lliure gràcies a les classes extres dels mestres, tot i que mai no s'ha reconegut aquest aspecte del tema i mentre en alguna època d'excés de llicenciats a aquests se'ls ha permès accedir a primària els pobres mestres no podien ser res més que mestres de minyons si no feien estudis de llicenciatura. I encara. Tot plegat ha generat la gran paradoxa de ser l'únic ofici de tipus pràctic en el qual els qui formen els professionals no són de la seva professió. I així va tot.

El cas és que la festa del 27 de novembre m'encantava, ja que quan treballava m'agradava fer festa quan la resta de gent no en feia. A partir de finals dels seixanta i fins ben entrats els vuitanta, després d'allò del Libro Blanco, es van construir amb urgència moltes escoles, atapeïdes de criatures, i hi va anar a treballar molta gent de la meva edat, que aleshores érem molt joves, sobretot en zones com ara el cinturó industrial i roig de Barcelona. 

Érem el producte del baby-boom de la postguerra, els joves nascuts entre el quaranta-cinc i el cinquanta-cinc, quan ja les mancances minvaven una mica i els nostres pares intentaven reinventar la il·lusió de sobreviure. Els d'aquella generació vam propiciar un nou esclat de natalitat a mitjans dels setanta. No s'ha incidit prou en el tema de la necessitat de comptar amb capes joves de població, jo crec que molts dels entusiasmes d'aquella època venen, també, del gruix de joves que ho ocupaven tot. A més també hi havia hagut el plan de desarrollo i havien sorgit moltes empreses grans i petites on et podies col·locar amb  certa facilitat.


La nit abans del Dia del Maestro o la del mateix dia, durant uns quants anys, acostumàvem a sortir de tasques, els mestres joves de Barcelona i la rodalia. Anàvem, sobre tot, pels volts de la Mercè, un indret aleshores de moda, i on es bevia, sobretot, sangria. Després d'aquells sopars de gresca, amanits amb cants i rialles, encara seguíem sovint la festa en algun local agosarat o emblemàtic, atrotinat i amb olor de pols, n'hi havia molts, estaven de moda i vivien una revifalla. Et trobaves mestres joves per tot arreu, tothom es coneixia ja o ho feia aquell vespre. Un indret on també feies moltes amistat eren les assemblees amb motiu de vagues, multitudinàries i enceses. Era un dia adient per lligar i establir vincles que moltes vegades portaven a allò que es deia un matrimoni pedagògic.

Molts mestres eren d'origen castellanoparlant, el català era força absent de tot arreu i, per descomptat, a escola tot era, encara, en castellà, llevat d'algun curset pagat per l'Òmnium i encara. Una gran part de la societat catalana ja havia superat l'època en la qual magisteri és el primer graó d'accés al món intel·lectual. Era l'època universitària dels Vázquez Montalbans, els Benets i Jornets, les Roigs i d'altres. Molts mestres també estudiaven una altra carrera, als vespres. 


Feia pocs anys que s'havien establert estudis nocturns o crepusculars i tot plegat generava moltes expectatives. Per anar a la universitat, però, si no eres de bona casa i no et podies permetre llogar un pis o accedir a una residència d'estudiants et calia, a més, viure en zones a prop de grans centres urbans i encara. Moltes regions i províncies no podien comptar amb res més que escoles de mestres, per això hi havia, per exemple, molts mestres lleidatans i extremenys.


Per motiu obvi, doncs, les cançons de gresca eren en castellà, cosa que marcava serioses diferències de repertori entre aquella selecció tasquera i la que es feia, per exemple, anant d'excursió amb els escoltes, la parròquia o la unió excursionista de Catalunya. En aquests casos de lleure en indrets més catalanitzats, quan al tren, anant d'excursió, algú intentava entonar allò a més a més masclista de los estudiantes navarros, cuando van por las posadas, se'l miraven molt, molt malament. 


De tasques, en canvi, tot estava permès i algun escadusser intent de cantar, per exemple, baixant de la Font del Gat, s'ofegava entre patates braves, vi barat amb llimona i coses com ara  a mi me gusta el pipiripipipí y de la bota empinar, uno de enero, dos de febrero,tres de marzo, cuatro de abril, clavelitos, clavelitos, la cabra, la cabra, porrompompero, desde Santurce a Bilbao, ay madre que me lo han roto i d'altres cançons incombustibles del repertori tavernari comú.


En molts països hi ha encara un dia, sovint laic, dedicat als mestres, especialment a l'Amèrica Llatina on són molt amants d'aquests tipus de celebracions. Tot i que en una conferència iberoamericana de mitjans dels anys trenta es va recomanar l'11 de setembre, dia en el qual va morir Domingo Faustino Sarmiento em temo que, com els passa amb moltes altres qüestions més serioses, no s'han acabat de posar d'acord. A Espanya encara consta com a dia oficial el 27 de novembre, tot i  que no sé fins a quin punt se celebra actualment, la veritat. Com que també es comença a treballar més tard molts mestres joves ja tenen, avui, una edat més seriosa i responsable.


Tot canvia, sovint per millorar, però com que les persones no millorem, sinó que empitjorem amb els anys, al menys pel que fa a la part física del conjunt integral, tenim una perillosa tendència a idealitzar el passat. Jo no puc evitar recordar avui aquelles nits del Dia del Maestro amb la nostàlgia amb la qual s'evoca una bona època perduda, com totes, fins i tot com aquesta en la qual he estat escrivint aquest post en un matí de diumenge, 27 de novembre, dia del mestre, cristià o no, ja que penso que Sant Josep de Calasanz, home intel·ligent i coratjós, estaria avui content de ser patró ecumènic dels mestres, fins i tot dels mestres agnòstics o ateus. 

Cal dir que en aquella època no érem mestres, sinó professors d'egebé, cosa que se suposava que ens donava més categoria, tot i que el nom no fa la cosa, com es sabut i comprovat científicament. Un professor de la Normal ens va explicar una vegada que en el debat per titllar de professors d'egebé els antics mestres de primària, amb motiu d'aquella antiga reforma, avui ja prehistòrica,  algú havia defensat això de mestre pel fet que era el títol que es donava a Jesucrist! Avui, ja ho sabeu, s'ha tornat a ser mestre i, a més, de primària altra vegada. Tot va i ve, com les ones del mar, però l'aigua és la mateixa i en ocasions, més contaminada i tot.

Parafrasejant el mestre, en aquest cas mestre literari:

El post (o l'apunt per als normatius incondicionals) que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del blog (o bloc per als normatius incondicionals) és futur;
que existeix fora de la vostra
percepció.

I els mots, i els records d'aquells días del maestro (avui diríem del maestro y de la maestra, més aviat de la maestra) són aquí, tant si els llegiu com no...


En tot cas, enguany cau en diumenge, és festa igualmente. Hauria de ser, doncs, año santo calasanciano. 

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

aqui es podria resumir el post.

http://www.youtube.com/watch?v=zn86c6E81AU

Júlia ha dit...

Francesc, yo era una mestre molt més ye-yé!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Mestre és una categoria, però la progressia, que no la modernitat, l'ha anat esmussant... Diria que la recuperació de l'escola passa per tornar la categoria als mestres.

Júlia ha dit...

Probablement, Teresa, però em temo que no corren bons temps per a rehabilitar els 'mestratges'.

Josep ha dit...

Hola! que jo ho trobo molt interessant, i coma mostra un botó: No he sentit mai més a ningú parlar-me dels "100.000 hijos de San Luís" des que feia lengua y literatura española quan tenia setze anys hehe

Nosaltres l'any següent a El Bodeguín, prop del carrer Muntaner cantàvem allò Un limón, medio melón, a Tres/Dos/Cuatro limones, medio melón i agafavem bones torraderes... després anavem a una discoteca que obria els dijous i que estava a l'eixample, però un dia...

Júlia ha dit...

Josep, malauradament hi ha moltes cosetes de cultura general que avui són ignorades.

Clidice ha dit...

Doncs mira que durant tot l'apunt m'ha estat rondant pel cap que nosaltres no fèiem aquesta festa a l'escola, si més no, en el meu record, hi ha el sonsonete (que tot ho fèiem amb sonsonete a monges) que deia San...toTomásdeAquí...nooooopatróndelasescueeeeelaaaaassssss.

Júlia ha dit...

Clídice, Sant Tomàs era 'dels estudiants', tot i que no de la primària, de la qual en algun temps es va considerar Santa Teresa. Per Sant Tomàs també era dia de tascorres, evidentment. Crec que encara se celebra, tot i que van canviar el dia del sant, que era el set de març, molt més adient per a fer gresca, que no pas el 28 de gener actual.

Ho sé pel fet que al meu pare li van posar el sant del dia, Tomàs, doncs va néixer el 7 de març, i després li van canviar el dia del sant, coses de la vida, ves.