5.11.11

Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (I)







No estava del tot convençuda en això de participar en l'homenatge blogaire a Montserrat Roig, potser perquè els homenatges literaris són sempre relatius, condicionats i deixen a molts no homenatjats en un oblit involuntari i injust. A més a més sovint és fàcil caure en el tòpic de la celebració, en el panegíric incondicional, en la cita obligada d'algun paràgraf ja molt conegut dels autors sense entrar en una crítica més aprofundida sobre la seva obra i la seva persona. Com que crec que en Montserrat Roig conflueixen moltes de les dèries, grandeses i servituds d'una època de canvis radicals en la nostra societat, al final gairebé més que un homenatge m'han sortit tota una sèrie de reflexions, lligades també a la meva pròpia experiència vital ja que crec que si alguna originalitat pot tenir aquest tipus d'evocació literària i sociològica és l'aportació personal, sempre subjectiva.

La figura de Roig ha esdevingut paradigmàtica pel fet que tota una nova generació, sobretot de dones, l'ha fet seva i s'hi ha emmirallat, cosa que en certa manera resulta sorprenent. O potser no tan sorprenent ja que el personatge, en molts aspectes, supera en aquest cas la pròpia obra. L'admiració per Montserrat Roig s'estén a persones que no han llegit tots els seus llibres o que no els han llegit de forma crítica sinó més aviat devota. Gosaria afirmar que resulta encara pràcticament impossible fer una anàlisi exclusivament intel·lectual de l'obra literària d'aquesta escriptora. 

Hi ha elements que afavoreixen una certa mitificació: dona innovadora, bonica, moderna, atractiva, fotogènica, feminista sense radicalitats estripades. El seu rostre ha esdevingut gairebé una icona, com els rostres d'actors i actrius morts en plena joventut o en una maduresa encara resplendent, com és el seu cas. Els rostres joves de personatges els quals hem vist envellir no desvetllen la mateixa devoció. En tot cas pensem com n'eren, de bells, i com el temps, corruptor implacable, els va anar transformant. Però els morts joves resten per sempre joves i ens mostren la injustícia d'una mort que, si bé arriba a tothom, no dóna a tothom el mateix espai temporal per gaudir o patir la vida. El mort jove esdevé sovint un pòster: el Che Guevara, Marilyn Monroe, James Dean, John Lennon... En el nostre món de mites catalans, familiar i proper, Montserrat Roig ha esdevingut també una d'aquestes imatges cosa que no vol dir, ni de bon tros, que sigui tan sols una imatge.

Montserrat Roig va ser, a més, un dels primers rostres intel·lectuals i joves, mediàtics en una època llunyana en què la televisió era en blanc i negre i en ocasions l'havíem d'anar a veure a casa d'un veí prigilegiat. Els programes d'aquell temps, els que tenien una certa volada, encara em sorprenen ara. Amb una gran manca de mitjans i molt de coratge s'endegaven coses que avui no els arriben ni a la sola de la sabata. Montserrat Roig va entrar a les cases de la gent gràcies, sobretot, a les entrevistes de Personatges. He llegit en algun lloc que aquell tipus d'entrevista, el mateix que les que feia en castellà Soler Serrano, estimulaven els monòlegs dels entrevistats. L'important, tot i el carisma mediàtic de Roig, era l'entrevistat. Això pot sembla obvi però en l'actualitat les coses han canviat molt i en ocasions sembla que sigui ben bé a l'inrevés, es fa una entrevista per a lluïment de l'entrevistador.

Montserrat Roig va ser jove en un món que es transformava i va morir, encara molt jove per morir, en un món que es tornava a transformar, segurament en un sentit que no era l'esperat per la seva bel·ligerant generació d'intel·lectuals, era el món d'un cert desengany sobre com havia anat tot. Els supervivents es van adaptar i moderar, tots canviem i ens moderem, de forma inevitable i amb molt poques excepcions. Es predica molt la coherència però la vida real ens porta per viaranys d'una gran incoherència, altrament no podríem sobreviure. Qui ens havia de dir que l'ambició teatral de Benet i Jornet esdevindria amb els anys, amb tots els respectes, material de culebrot mediàtic?

En aquella època la universitat era un miratge per un gran nombre de gent. Absolutament minoritària, encara més per a les dones, els estudiants de carreres  formaven part d'una mena d'espai mític sobrevalorat pels qui, com jo, en aquell moment no teníem cap possibilitat de treure un títol superior i, en ocasions, ni tan sols inferior. Sovint la gent jove d'ara no s'adona d'aquesta particularitat de l'època que desvetllava també grans ressentiments davant d'una classe social més o menys intel·lectual, elitista sense voler-ho ser, paternalista sense adonar-se'n. Alguns d'aquests intel·lectuals, o com en vulguem dir, maduraven i s'adonaven de les seves pròpies mancances en relació a la realitat. 

També hi havia el cas de persones que provenien de sectors poc afavorits els quals menystenien en contactar amb aquestes suposades elits, era allò que en deien un desclassament. Benet i Jornet, Terenci Moix, Maruja Torres, Vázquez Montalbán i d'altres en serien uns bons exemples com, en certa manera, ho és també Marsè i d'altres autors en castellà. Ara que s'ha posat en escena de nou la vella, coneguda olor de Benet i Jornet, aquest tarannà ens el mostra la noia protagonista, que menysté la seva realitat familiar i veïnal, de tafaneria humil i aparent misèria vital. O el seu veí oportunista, que llegeix molt però és un pocavergonya i a l'hora de la veritat optarà per la comoditat de la pubilla amb calerons després d'haver-se aprofitat de la ingènua inconformista.

Avui ens hem tornat molt més respectuosos amb la misèria, al menys en aparença, crec que ja és un bon pas. En moltes obres de tots aquests autors desclassats es pot copsar de forma més o menys subliminal el contrast entre una admiració i una certa enveja per a les classes mitjanes altes catalanes que tenen accés a la cultura, o fins i tot el ressentiment que he esmentat vers aquestes mateixes classes a causa de la seva miopia davant l'evidència de la pobresa, de l'obrerisme sense expectatives, de l'alienació de la gent modesta. La Teresa i la Montse de Marsé són el paradigma d'aquestes contradiccions transformades en bona literatura i gairebé en prototips. Fins i tot els primers discos de la Nova Cançó remarcaven l'origen universitari dels seus artistes!

Montserrat Roig crec que ben aviat es va adonar de les mancances, la fatxenderia intel·lectual i les febleses d'aquell món del qual formava part. Després de la sèrie de les entrevistes de Personatges va endegar dues sèries més d'entrevistes amb gent anònima i diversa, de generacions diferents. Crec que no van reeixir del tot i que ella mateixa en algun cas semblava un peix fora de l'aigua en aquelles entrevistes en castellà, tot i la bona intenció evident. De tota manera, crec que van ser un pas molt remarcable en el periodisme de l'època, un exemple a seguir i millorar. De tota manera un pot ser crític amb la seva família però ho per això la deixa d'estimar o hi deixa de pertànyer, vulgui o no vulgui. 


Un altre tema poc estudiat i comentat és el fet que molts d'aquells intel·lectuals de classe mitjana i mitjana-alta pertanyien a famílies religioses, d'un catalanisme conservador, que havien donat un cert suport al franquisme considerant-lo un mal menor. Cosa que s'explica si considerem que molta gent d'aquells sectors havia rebut molt i fort en els primers temps de la guerra civil. Sempre m'ha sobtat que, per exemple, Roig parlés o escrigués tan poc sobre el seu pare, un bon escriptor, probablement perquè havia estat un senyor conservador i catòlic, empresonat pels republicans. No era només ella qui amagava o silenciava aquesta mena d'origens, la complexitat del que va representar la guerra civil encara ens resulta difícil d'encarar.

Sovint s'ha entrat també en un debat de sobretaula sobre si és millor la Roig assagista o la literata, de la mateixa manera que, per exemple, es comenta si Picasso o d'altres artistes eren millors dibuixants que pintors. I és que Montserrat Roig va ser, potser en ocasions fins i tot per necessitat de subsistència, una escriptora amb interessos diversificats. Jo també havia cregut que era millor periodista que narradora, però ara em caldria fer tota una relectura dels seus textos des del present per poder valorar aquesta qüestió i potser arribaria a una conclusió molt senzilla, una cosa i l'altra van íntimament lligades. 


La generació de la Roig es va iniciar en la literatura catalana des d'una situació de desavantatge respecte a la generació d'abans de la guerra. Els mancaven recursos, coneixements, havien estudiat en castellà, el seu contacte amb els intel·lectuals d'abans, a causa del drama de la guerra civil, era parcial i limitat. Els antics intel·lectuals més compromesos amb l'esquerra eren morts o exiliats. Els de casa, tot i ser brillants, formaven part de sectors excessivament relacionats amb el catolicisme català. Tot pesa. 


Com que no sabem com hauria evolucionat literàriament amb els anys no podem fer prediccions tot i que penso que el tema periodístic va anar agafant més volada al llarg del temps i amb la maduresa inevitable que comporta l'experiència. Gràcies a ella vam saber de l'existència i el drama dels catalans que havien acabat en els camps nazis, una aportació importantíssima i cabdal en el seu moment. 

Per parlar o escriure sobre Montserrat Roig també caldria incidir en el que va representar el PSUC i en el pes específic dels seus intel·lectuals de classe mitjana, petit burgesos en el fons. Avui es fan moltes crítiques a aquell partit i potser amb la perspectiva dels anys ens adonem de moltes de les seves febleses, però la seva contribució a la integració i a la cohesió de determinades capes de població va ser molt important. Al mateix temps, però, es va palesar quelcom que no s'havia volgut veure, hi havia unes elits polítiques, elits modestes ja que som un país modest, i una gran part de la societat real que havia restat ignorada per aquestes elits. Era la part formada per la immigració de parla castellana que vivia en els suburbis, en els cinturons industrials, en els blocs de pisos que anaven creixent en barris abandonats. 


El xoc entre uns i altres es va anar matisant però crec que en certa manera encara existeix i encara està poc estudiat en profunditat perquè fa una mica de por encarar-se amb tot plegat i amb els nostres propis pecats interns. Des dels murcians dels anys vint fins a la immigració multicultural del present en tot plegat s'ha fet molta demagògia per tal de no ferir susceptibilitats. Fent periodisme-ficció sóc capaç d'imaginar-me amb claredat una Montserrat Roig madura entrevistant en profunditat nou vinguts del present en algun programa televisiu impossible. Per exemple.


(continuarà)



17 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Els qui en tenim un coneixement superficial, sobretot per la llunyania generacional, t'agraïm aquestes impressions. És tan diferent llegir la biografia d'una contraportada o una entrada enciclopèdica a llegir la visió personal d'una altra escriptora.

M. Antònia ha dit...

En aquell temps, jo no tenia massa temps per llegir, però sabia alguna cosa. Gràcies per donar-la a conèixer una mica més. Crec que és com els que pintem, s'ha de ser molt bo per poder aprofitar tot el què es fa. Per la meva part en faig més de dolents que de bons, que a mi m'agradin, quasi cap. Aniré segint la segona part.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ja tinc escrit l'article que divendres que ve es publicarà al Diari de Vilanova en memòria de Montserrat Roig. Els homenatges, com dius, tenen llums i ombres. en tot cas, si algú que no la coneix li ve ganes de llegir alguna cosa seva, tot això que haurem guanyat. Perquè un dels drames actuals és que els escriptors morts poc es llegeixen, i els vius segons quins.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Júlia, t'hi fixes que en tots els homenatges tens els mateixos dubtes? :-)

Evidentment no podem arribar a tots i a tothom. Sempre s'ha de fer una tria i una selecció que deixarà fora molta altra gent que també ho mereixeria.

Però des d'aquesta limitació que reconeixem i acceptem, hem d'anar endavant.

Montserrat Roig és un personatge molt estimat, recordat i valorat. Potser per això no ens hem esperat a un 25, 50 o 100, sinó que un 20 ha semblat prou rodó per dedicar-li una Diada especial. A més, tenia la singularitat d'enllaçar-la també amb la mort de M. Aurèlia Capmany. Bé, aquesta coincidència sempre hi serà perquè ambdues van morir el 1991.

I parlant de singularitats, deies que Montserrat Roig feia unes entrevistes en les quals cercava que brillés l'entrevistat. Jo crec que avui en dia encara es fan entrevistes així. I penso en el programa Singulars, de TV3, que condueix Jaume Barberà.

Hi he vist entrevistes de Barberà on l'entrevistat enllaça un monòleg de més d'un quart d'hora sense que intervingués l'entrevistador per a res. Senzillament genial!

Júlia ha dit...

Gràcies, Puigmalet!

Júlia ha dit...

Cert, Maria Antònia, en l'obra creativa de qualsevol hi ha etapes, alts i baixos, i per això es fa molt difícil ser 'incondicional',

Júlia ha dit...

Teresa, això és el que em dol de vegades, que els homenatges no serveixen per a què es llegeixin més els autors, passen i ja està. De vegades el personatge té molt més pes que la mateixa obra.

Júlia ha dit...

Víctor, ho sé, però ja veus que els acabo 'fent' i que n'afegeixo i tu d'aquests 'oblidats'. Blogairament parlant amb la Capmany no es va fer res, que jo sàpiga. Em temo que la coincidència en la malaurada mort d'ambdues farà que una acabi sent una mena de 'torna' de l'altra pel que fa a aquests actes, en perjudici de la Maria Aurèlia Capmany.

Admeto que el cas de Roig és paradigmàtic pel pes que té en molta gent jove i crec que el personatge també s'ha empassat una mica l'escriptora, la veritat. Tot i que intervenen molts factors no acabo d'entendre aquesta popularitat considerant l'oblit relatiu en el qual han caigut d'altres autors. És clar que els valors literaris són una mica com la borsa i que això passa en molts camps de la cultura.

He vist moltes entrevistes de Jaume Barberà, efectivament estan molt bé, però també depèn de la persona entrevistada i la selecció de personatges em sembla una mica irregular.

Potser és una impressió subjectiva, però ni tan sols les que feia Espinàs, que estaven molt bé, o les de Barberà actualment, tenen, en general, la màgia ni el ressò que van arribar a tenir aquelles dels 'Personatges' de Roig o les de Soler Serrano. No sé si és carisma personal, tria adient dels personatges o què, no ho sé explicar. La mateixa Roig, pel meu gust, no va reeixir en les sèries que va fer més endavant en castellà.

És clar que també cal comptar en què les de Jaume Barberà les han 'relegat' al Canal 33 i aquelles eren en horari d'audiència i 'tothom' les veia.

Eren entrevistes que es comentaven a la feina, al carrer, cosa que no passa, llevat d'algunes excepcions remarcables, amb les de Jaume Barberà. Avui es dóna aquest fenomen amb El Convidat, per exemple.

També eren d'altres temps, ho admeto.

Allau ha dit...

No participaré a l'homenatge de la Roig. Només li conec "El temps de les cireres" i no em sembla una bona novel·la. Cada dia que passa em sento més lluny d'aquestes diades blocaires. Penso que, si no tens res de nou a dir, millor abstenir-te. Ja hi ha massa soroll sord a la xarxa.

Galderich ha dit...

Ha, ha... per tenir dubtes sobre els homenatges vas més que sobrada dedicant-li articles.

Ho trobo molt bé. Com diu en Puigmalet ens ajudes a contextualitzar una Montserrat Roig que coneixem per obres puntuals, per la seva magnífica aportació dels catalans en els camps d'extermini nazis i la nebulosa d'unes entrevistes que com dius veia tota la família. Són records antics però que ens l'actualitza.

Júlia ha dit...

Allau, precisament he acabat escrivint sobre Roig i la seva època perquè m'ha semblat que tenia coses noves a dir. O coses poc dites i mal explicades. Estic d'acord amb què la narrativa de Montserrat Roig no és res de l'altre món, passa amb molts llibres catalans de l'època i fins i tot del present, encara molt més mitificats. Ja he dit en ocasions el que penso sobre 'l'excés Monzó'.

Però crec que en el cas de la Roig hi conflueixen dos nuclis d'interès: l'època i el seu context, encara poc coneguts i el fet que, com en algun altre cas, el personatge s'ha acabat engolint l'escriptora.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Galderich, és que m'agrada fer homenatges explicant els meus dubtes sobre els homenatges, he, he.

OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Amic Allau si et bases en un sol llibre de la Montserrat Roig, per altra banda mereixedor del Premi de Literatura Sant Jordi 1976, vas molt perdut. Et recomano, si et ve de gust, que llegeixis més sobre la seva obra, especialment "L´agulla daurada".

Montserrat Roig és fruit del seu temps, on la llengua catalana no estava - en els seus inicis com escriptora- reconeguda oficialment. Podem dir que va ser una "autodidacta" amb la seva llengua materna. Personalment reconec en la Roig una bona periodista. Una periodista on l´assaig guanya la ficció, però aquesta ficció no deixa de ser menys valorada que l´assaig. Tots eixim millor en una cosa que en d´altres. Segurament si no hagués mort tant jove avui parlaríem d´una altra Roig i la seva novel.lística, amb el pas del temps, hagués guanyat molt. Els grans escriptors, generalment, han guanyat en creació literària en la maduresa. L´experiència en escriure, el constant degoteig de creació i la fortalesa dels anys haguessin fet de la Roig una escriptora encara més reconeguda. Malauradament el llast de la mort li va tallar en sec aquesta possibilitat creativa.

Pau Vinyes i Roig

Júlia ha dit...

Pau, certament per valorar els autors ens hem d'acostar al gruix de la seva obra completa, estic d'acord, de vegades un mal començament, poc encertat, fa que en tinguis una idea errònia.

Nosaltres també canviem i per això cal rellegir i situar les obres en el seu context a més de veure com el temps en manté o no la vigència.

Que Montserrat Roig interessa avui per molts motius, potser també extraliteraris, és evident si comptem amb el ressò que està tenint aquest aniversari.

Bargalloneta ha dit...

La meva mestra a vuitè em va fer llegir El temps de les cireres, ja llavors començava a aficionar-me a la lectura , em va captivar tant que vaig començar a buscar-ho i llegir-ho tot d'ella,és l'autora catalana que més m'agrada, Digues que m'estimes... és per a mi un dels llibres de reflexions mes bonics que he llegit mai.
La seva mort em va impactar i fins i tot vaig anar al seu enterrament...
Quan i com se li ret aquests homenatge , Júlia???
per cert magnífica entrada!

Júlia ha dit...

Admeto, Bargalloneta, que aquests dos llibres no els trobo pas els millors d'ella però m'alegro que hi hagi divisió d'opinions i, en tot cas, cal comptar amb què tots els textos demanen revisions i relectures.

Si mires el següent post hi he penjat el cartell de l'acte, és a Can Fabra, a Sant Andreu, el dia 8.

T'anoto l'enllaç a un blog on hi ha més informació:
http://opinioandreuenca.blogspot.com/2011/10/montserrat-roig-en-homenatge.html