24.11.11

Paper mullat




En aquests dies de vaques magres les quals, pel que ens diuen a cada moment de forma contundent, reiterativa i sovint alarmista, encara s'aprimaran molt més, he estat fent unes reflexions sobre com hem anat passant a nivell casolà, sovint de forma progressiva i poc prudent, a una certa disbauxa en la despesa.

Quan vaig començar a treballar a l'escola pública, aquesta escola tan reivindicada i tan poc estimada per tothom, de fet, la situació era absolutament precària pel que fa al tema del paper i d'altres estris materials.

Com que el material pictòric més habitual eren els llapis de colors, jo tenia una capsa de sabates en la qual anava aplegant tots els llapis que recollia per terra que eren molts. Ens havíem fet pintures de cera amb colorants i espelmes, coses absolutament artesanals, divertidíssimes.

Pel que fa al paper, de vegades ens donava algú propagandes d'empreses, que aprofitaven per la part en blanc del darrere, el mateix que les paperetes de les primeres eleccions, car les escoles acostumaven a ser col·legi electoral i després de l'esdeveniment quedava per allà un munt de paperassa, car ja començava la bonança paperera.

En la meva infantesa sempre vaig veure a casa, a la comuna-water, paper de l'Elefant, del qual m'encantava la coberta de paper de celofana, que aprofitava per fer-me una mena d'ulleres per mirar el món de color groguenc i lluminós. No era habitual, molts veïns utilitzaven paper de diari vell, que es tallava sovint de forma acurada i simètrica i es rebregava abans de l'ús per tal que fos més amable amb les nostres parts íntimes.

Tot i que fèiem servir aquests rotlles la meva mare guardava tots els envoltoris de paquests que fossin de paper fi, per aprofitar-los per al mateix ús. El rotlle de cartró que queda al final del paquet ha estat, durant dècades, una base importantíssima de treballs manuals escolars: molins, castells, reis d'Orient, titelles... He vist fer i he fet un munt de coses molt imaginatives amb aquests rotlles i pegament barat, de vegades farina i aigua, un sistema rudimentari d'enganxament escolar.

A escola, en els darrers anys, vaig veure com es passava de la misèria a la disbauxa. Cada any s'acostumaven a estrenar colors i a mi, que vaig passar a fer l'especialitat d'educació especial, sovint m'obsequiaven amb caixes plenes de trossos de plastidécors, ceres, llapis, gomes.

Pel que fa al paper de dibuix, poques vegades aprofitàvem ja el darrere dels fulls. Sobre els fulls, amb els ordinadors i les fotocopiadores l'excés es va generalitzar. Cada any sobraven moltes fitxes impreses sense fer servir que també em portaven a l'aula per si en podia o volia fer alguna cosa. Les despeses en tinta en els meus darrers anys en actiu van pujar tant que hi vam haver de posar aturada seriosa, el mateix que al tema del paper en blanc i el de dibuix o manualitats.

Quan jo era petita als lavabos de l'escola no hi havia paper, el mateix que a molts lavabos de bars i restaurants modestos, tot i que ara això sembli un disbarat. Anaves pel món, a escola i d'excursió amb un rotllet personal de paper fi a la butxaqueta, per si un cas. A escola, un dels darrers anys, recordo també una adverténcia de qui portava els comptes sobre l'excés de despesa en paper del water, en gastàvem en quantitats industrials, una barbaritat. Com que els nois i noies s'han acostumat sovint a no portar mocadors aquest paper es fa servir per a un munt de coses diverses. Vam arribar al consum absurd d'un rotlle per persona i dia, cosa que va fer saltar les alarmes. És clar que també la picaresca comercial ha contribuït a fabricar rotlles de poca durada i paper molt fràgil.

Ni la facilitat actual en rentar roba ni les teories en reciclatge han aconseguit que, per exemple, es tornés a generalitzar l'ús de tovallons i mocadors de roba. Els bolquers i les compreses s'han anat sofisticant i encarint. Hi ha coses avui molt més cares que el paper però el fet és que sobta el munt de propagandes que arribes a entomar i que van directament a la paperera.

Una de les coses positives de l'actual ajuntament barceloní va ser, pel meu gust, prescindir d'algunes revistes institucionals que t'arribaven a casa un dia sí i un altre també. En aquestes darreres eleccions el gruix de paperassa ha minvat força. Però, en general, hi ha muntanyes de paper de tota mena, inútil encara més en un món informatitzat, que es podrien evitar del tot.

Ja he parlat en alguna ocasió de l'absurd d'aquests concursos literaris que et demanen set, vuit, cinc còpies de la novel·la i que, pel que fa a mi, em treuen les ganes d'enviar-hi res de res. Miro de vegades els concursos en castellà del mateix estil i he constatat que són més moderats i que molts d'ells -és clar que n'hi ha molts més- es conformen amb un parell de còpies i prou. Ja sabem també que un noranta per cent de producció editorial torna a ser pasta de paper al cap d'un parell d'anys, la renovació bibliotecària és avui una carrera sense aturador. Del conservacionisme i sacralització dels llibres vells s'ha passat a la seva eliminació i, a més, com sol passar, el tema s'ha justificat amb això de la pols, els àcars i d'altres perills possibles. No sé pas com els de la meva generació i les anteriors hem pogut, en alguns casos, passar dels cinquanta anys, amb tants riscos al volt.

Malgrat tots els llibres que s'han editat sobre vida quotidiana en el passat, el tema de la higiene, que sempre desvetlla rialletes absurdes i vergonyes persistents, no s'acaba d'aclarir. No entenc del tot com s'ho devien fer en els passats més o menys remots, dels quals no tinc testimoni directe, amb el tema de la neteja íntima, els bolquers dels infants i dels vells o malalts, les compreses o panyos, la cura necessària després d'haver ofert el nostre tribut inevitable a la natura. Potser saber-ho de forma més majoritària ens ajudaria a valorar la despesa absurda en aquest tema que genera el món modern.

El meu pare explicava anècdotes sobre gent del món rural, relatives a aquesta qüestió, com ara la d'una pagesa que, en començar a saber que s'utilitzava paper per a la comuna i voler-ne comprar es trobava sempre amb la negativa incombustible del marit que considerava que amb un roc n'hi havia prou i que aquell era un luxe absolutament prescindible. Demano perdó als sensibles però recordo una cançoneta antiga que cantaven els de la generació dels meus iaios que feia, s'arremanga, s'arremanga i va de cos, se l'eixuga, se l'eixuga amb un terròs, el terròs era mullat, tot el cul s'ha empastifat. Això d'anar de cos, malauradament, avui s'utilitza poc. No pas el fet, sinó la dita.

Entenc que la gent més jove no tingui aquesta perspectiva, no sap com hem passat de la misèria a la bonança i d'aquesta a balafiar sense mesura ni control, tant en material com en personal. Conec gent que treballa al sector mèdic i, discretament, t'admet el mateix. Com que personalment no en conec els intríngulis no entraré en el tema, car el sector mèdic és encara molt corporatiu i els costa d'admetre i condemnar públicament allò que t'admeten i critiquen en privat. Una mica com els polítics en el seu partit, que et diuen d'aquest i de l'altre però públicament tots són molt amics en teoria, per si un cas. Precisament en el sector educatiu no passa tant, això, i sovint he sentit comentaris en el sentit si féssim com els metges, si anéssim més units, si els uns no critiquéssim els altres...

La Trinca, quan existia com a grup de cançó humorística, àdhuc reivindicativa, cantava allò de paper, paper, que feia molta gràcia. El paper és avui una metàfora de la situació, una mena de símbol. Vam creure que amb els ordinadors estalviaríem paper i més aviat ha estat al contrari i, a més, hem gastat molt en tinta. És clar que el paper del water, que és com en dèiem abans de dir-ne paper higiènic, no pot ser virtual, tot i que expliquen que han inventat uns sanitaris que et remullen després dels actes personals i íntims per tal que no et calgui res més. Però, vaja, que jo sàpiga no s'han popularitzat pas. De moment. En tot cas suposo que aleshores també gastes més aigua, l'aigua és un altre bé molt mal utilitzat i que hauríem de pagar a preu d'or per valorar-ne la necessitat i el preu.

El cinema, que tan agosarat s'ha anat tornant, encara no ha entrat a fons en la mostra realista d'aquests actes tan naturals tot i que la magnífica vomitada de Kate Winslet a Un deu salvatge, a la qual tan sols li falta olor ja és tota una mostra de realisme biològic, darrere del qual en poden venir moltes altres. Per cert, fa anys també es parlava del cinema amb olor i se'n van fer algunes proves però sembla que no van tenir continuïtat.

19 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi ha una escola de Huelva que ha demanat als alumnes que es portin el paper del wayer de casa.

http://kollonades.blogspot.com/2011/11/un-collegi-de-huelva-demana-als-seus.html

Galderich ha dit...

Jo encara havia conegut un oncle avi que en el seu lavabo hi tenia el ganxo amb els retalls de diari. Estic parlant dels anys 80.

Ara bé, si tots els xinesos i hindús pretenen tenir el mateix luxe que nosaltres i tenir paper de water... no hi ha prous boscos per a subministrar aquest luxe. Pensem-hi!

Orio43 ha dit...

Molt, molt, bo!! Amb una ironia molt fina, les veritats no ens costen tant d’assumir.

A casa pel wàter fèiem servir els albarans de les factures, el meu pare era electricista autònom i en teníem suficients. El diari el compraven entre el meu pare i el seu germà i se’l passaven, una setmana el teníem el mati i l’altre a la tarda, o sigui que una setmana sense paper podia ser fatal.

M. Antònia ha dit...

Ja veig que sóc de les del paper de diari amb un ganxo.
Quina raó tens Júia, a tot arreu es gasta a dojo i més si no es nostre.
Jo recullo els fulls en blanc pel darrera per fer-los servir, però no en gasto tants com me'n arriben i van al contenidor.
Crec que sense arribar al paper de wc d'abans sí que hem de mesurar el nostre "despilfarro"
Has trobat unes bones fotos.

Anònim ha dit...

DARRERAMENT HE VISCUT MOLTES HORES A UN HOSPITAL,I LA DISBAUXA ERA ACLAPARADORA,ELS GUANTS DE LATEX,LES GASAS,ELS KLENEEX,ELS CALMANTS QUE MOLTS D'ELLS ACABAVAN DINS LES BUTXAQUES DELS FAMILIARS,....SAFATAS DE MENJAR RETORNADES INTACTES,DEGUT A LA GRAVATAT O LA DESGANA DELS MALALS....EL DESINFECTANT A LA PORTA DE LES HABITACIONS,QUE DESAPAREXIA MISTERIOSAMENTS....MENTRES LAS INFECCIONES HOSPITALARIES CAMPAN ALLEGREMENT,LA DISBAUXA ES UNA MALALTIA DEL NOSTRE TEMPS,XIQUETA.
JUGANT.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs trobo que fan santament. En una època paper del water no però nosaltres demanàvem a cada nen un paquet de mocadors i un rotllo de paper de cuina, al menys.

Júlia ha dit...

Galderich, vols dir que si no reduïssim la producció de llibres en paper que al cap de dos anys s'han de 'reciclar' no en tindríem prou? El fet és que sabem que és així però com que de moment no és 'el nostre problema'...

Júlia ha dit...

Gràcies, Toni! Els albarans i les factures dels coneguts que tenien o treballaven en alguna empresa destacada també eren una font de material multiús.


El diari a la meva escala era gairebé d'ús comunitari.

Júlia ha dit...

M. Antònia, jo crec que no serveixen per a res les mides a nivell individual, la veritat, tant pel que fa al paper com a l'aigua o al que sigui. En això sí que s'han de prendre mides polítiques.

Júlia ha dit...

Jugant, ja veig que el que m'han explicat -o he vist de cua d'ull- no són al·lucinacions ni llegendes urbanes hospitalàries.

Rosa Bayot ha dit...

Molt bo! Jo tmbe recordo alguns restaurants amb fulls de diari retallats al lavabo.

Anònim ha dit...

Jo recordo anar al wc de l'escola sempre amb un paper arreplegat de la paperera, per si la necessitat inicial derivava en una altra... i el malament que ho passava si no tenia cap paper a mà, ja que als lavabos escolars, com bé dius, MAI no hi havia paper. I també recordo cases i locals amb el ganxo i el paper (normalment de diari, però també albarans i bocins de paper manila o paper de seda arreplegat d'algun regal). A casa meva hi havia l'elefant, també, fins que van sortir les celuloses més amoroses :)

quant a compreses, els tips de rentar-ne que em vaig fer, abans no vam començar a usar les de cel·lulosa, les dones de casa! i amb els bolquers, igual. Els meus fills gran i mitjà encara van fer servir gasses de les que havies de rentar, amb allò que en dèiem "titins" de plàstic. El petit (25 anys ara mateix) ja va gaudir de les comoditats actuals (totalment anti-ecològiques, per altra banda, però no veig que cap pare ni mare amb sensibilitat ecològica reivindiqui les gasses altra vegada...)és còmode, ser antisistema, vivint del sistema, veritat?

aix, que m'estic passant!!!

montse-arare

Ofelia ha dit...

Jo també sóc de la generació del paper Elefant i també vaig mirar el món a través del celofan groc. La dutxa (setmanal!) era una regadora amb un gibrell i una mare que anava afegint aigua més o menys calenta.
Ara tinc paper higiènic de tres capes, paper de cuina i mocadors de paper. Reciclo diaris, propaganda, sobres i tota la paperassa que em cau a les mans.
He estat anys imprimint segones cares de paper usat (treballo en una biblioteca). Veig les generacions joves i no tant joves com imprimeixen alegrement tot el que passa per la pantalla i immediatament (amb sort) ho llencen a reciclar.
Sovint em guanya el desànim. De què serveixen els meus esforços quan per qualsevol tonteria m'inunden de plastic, porexpan i paper?
En quant al tema de la gestió de residus en segles passats, t'aconsello la lectura "La Barcelona de fa 200 anys" de Montserrat Rumbau, a la pàgina 26 diu: "Hi ha molts pous morts on van a parar els residus de les letrines. La neteja d’aquests pous es fa a les nits i de tant en tant. La porqueria es buida en us recipients que transporten carros especials cap al Pla de Barcelona on els pagesos l’utilitzen d’adob.
Molts carrers no tene clavegueres i les que hi ha són insuficients"

GLÒRIA ha dit...

Fa potser quinze anys, en un restaurant barat d'Istambul, en el qual vaig dinar, hi havia un rotlle de paper de l'Elefant a cada taula. Naturalment, en tallaves un bocí i feia les funcions de tovalló.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Rosa, a molts indrets van durar anys, aquells retallets íntims. Mira, podies llegir si la cosa s'allargava, he, he.

Júlia ha dit...

Montse, aquelles experiències haurien de romandre en algun lloc visible per a educació de les noves generacions. Sobre les compreses antigues, dites 'panyos', com que de petita no m'explicaven res de res de vegades veia unes coses en un remull sanguinolent i sempre vaig pensar que algú s'havia fet mal.

Pel que fa a les gasses infantils jo vaig combinar unes i altres, cosa aconsellable, doncs les de roba eren molt més còmodes per a les criatures. Amb el petit ja hi havia dificultat per a trobar-ne.

Fa poc vaig veure una noia que havia fet un invent de gasses recuperables però em temo que no devia ser 'econòmicament correcte' i no n'he sentit parlar més.

El que tu dius, antisistema però viure del sistema, tot pel sistema però sense el sistema.

Júlia ha dit...

Conec el llibre, Ofelia, m'agraden molt aquests llibres on expliquen aspectes de la vida quotidiana.

Les restes orgàniques eren molt aprofitades, com que hi havia molt de bestiar fins fa quatre dies es subhastaven les deposicions de les cavalleries, constants a ciutat. Al camp els femers eren un doll d'adob natural.

Vaja, que no es llençava res, com torna a passa quan hi han situacions de necessitat en algun país, com ara després d'una guerra.

Malauradament les bones intencions individuals serveixen per a poca cosa, per a tenir una mica de bona consciència i poca cosa més, si les coses no es fan a nivell polític són 'paper mullat'.

Júlia ha dit...

Glòria, i encara bo que tenien aquesta solució!!! Sembla que l'Elefant encara es fabrica. He vist utilitzar el paper del water per a moltes coses, és clar que el d'avui és divers, finet i fins i tot en ocasions, perfumat.


Jo havia fet roses de Sant Jordi a escola amb paper del water blanc i rosa...

Com a curiositat, diuen que El Lute a la pressó va començar a escriure les seves memòries en aquest suport. Té molts seguidors i pàgina a facebook.

Ramon ha dit...

Que difícil és trobar la mesura en el consum. D'una banda, el sentit comú i l'evidència assenyalen que el que estem fent (que per imperatiu de la crisi haurem de deixar de fer) porta, en l'àmbit medi-ambiental, al desastre. D'altre el sistema imperant promou el consumisme compulsiu, necessari, diuen, perquè fàbriques, comerços i tota la
xarxa de serveis sobrevisquin...Està clar que s'ha de moderar i molt aquest malbaratament de recursos i trobar entre tots la manera de guanyar-nos la vida sense rebentar el planeta. Mesures polítiques i canvi de comportaments. No cal tornar a eixugar-se amb u roc ni amb paper de diari però tampoc utilitzar un rotllo cada dues vegades que anem a visitar al "Sr. Roca"...