21.11.11

Jornada de reflexió postelectoral







Avui sí, que és jornada de reflexió.

El món proper es repartirà entre l'eufòria i el desencant. Quan guanyen els meus el poble és molt savi, quan no és així, quan guanyen els altres, el poble és ignorant, ximplet i l'enreden per tot arreu.

Sorpreses? Per a mi, cap. I no per les enquestes sinó perquè només cal parar orelles a la realitat que ens envolta per copsar que el món és com és. Per exemple, que CIU no és ben bé aquest feu de la dreta que molts defineixen i condemnen de forma destralera i visceral, sinó que, agradi o no, aplega una mena de garbuix català interclassista, una gran part del qual, si Esquerra hagués estat més coherent i seriosa, s'hauria passat -i ho ha fet en alguna ocasió- a opcions suposadament més progressistes. Pel que fa al galdós paper que ha fet l'independentisme polític, amb divisions i personalismes a tort i a dret, quan tenia a les mans un potencial important, no cal ni parlar-ne.

El mateix pel que fa al PSC, molts votants possibles del qual crec que també s'han passat a CIU, que va ser durant un breu període dels seus bons inicis un partit no lligat a l'espanyolisme visceral, ni que sigui l'espanyolisme d'esquerres, el qual, a l'hora de la veritat, resulta tan piconador del tema català com els altres. Montilles i Chacons no són el que molta gent voldria veure, fent campanyes en les quals el tema estrella és repetir com en son, els altres, de dolents i poca cosa més. 


El cinturó roig de Barcelona ja fa temps que ha aclarit i matisat el seu to, mentre que el discurs de sempre sembla que no se n'ha adonat. Un tema a aprofundir seria el sindical, on els líders s'han enquistat i eternitzat lligats a paràmetres que avui demanen una profunda revisió. Com és possible que és critiqui tant la pervivència de líders polítics i amb els sindicals, incombustibles, gairebé ningú no s'hi fiqui? Fer ressuscitar líders retirats és també una constant en temps de crisi i d'inseguretat, però sovint no funciona com s'esperava, ja s'ha vist.

Es diu que els guanyadors no tenen programa. En tenia l'actual oposició? En tenia algú? Un problema dels més espinosos i cantelluts és l'atur, en d'altres coses som semblants als europeus, pel que fa a la crisi, però en atur superem totes les expectatives. Se'n va parlar molt poc per totes bandes. L'esquerra, això que avui en diem esquerra, es queixava de les retallades. Volia dir, això, que, de guanyar, ells no en farien? Que retallarien d'una altra manera? Com i quan? De fet hi ha hagut una gran unanimitat en fer allò que es diu amagar l'ou. És clar que prometre vuit-cents mil llocs de treball, com va fer algú en una ocasió, o que l'OTAN d'entrada no i, després, haver de reduir expectatives segons toca per pressions internacionals, potser encara és menys ètic que no dir res amb claredat.

Aquesta indignació que fa tant soroll contra el sistema hauria estat molt més operativa si hagués defensat seriosament alguna opció alternativa possible o n'hagués proposat una de nova. Canviar el sistema des de fora sense un programa que sigui viable no crec que, avui, resulti quelcom que es pugui assolir sense trencar molts vidres. Hi havia opcions, unes quantes: pirates, escons en blanc, àdhuc iniciativa, tot i que l'afany de poder en formar part del tripartit, com a esquerra, els ha passat factura, malgrat pujar una mica. 

L'any 33, després de dos anys de República, van sortir les dretes. Va ser fàcil i còmode atribuir-ho al vot femení, que moltes esquerres es resistien a acceptar. Però el cert és que l'anarquisme havia fet campanya en contra d'anar a votar, una opció que sempre resulta molt perillosa. Però, ai, és que l'abstencionisme tampoc ha estat enguany tan alt com en d'altres ocasions, no és una excusa prou vàlida per explicar els resultats, vet-ho aquí.

Recordo fa anys com, en unes altres eleccions en les quals CIU també va pujar força, tot i que no tant, els socialistes, aleshores molt més PSC, encara, amb Obiols al capdavant, cercaven tot tipus d'explicacions complexes i surrealistes. Recordo que Josep Benet havia anat com independent a les llistes del que és ara iniciativa, potser aleshores encara era el també enyorat PSUC i no aquest estrany garbuix de nom llarg i complex, i l'havien criticat d'allò més, els socialistes, que potser l'havien festejat sense èxit.

Benet va fer unes reflexions acurades i en profunditat després de les eleccions, raonades, sobre el to de la campanya socialista, un to que no ha fet res més que empitjorar. El PSC genuí, aquell enyorat Congrés, pràcticament ha desaparegut de la primera fila, tot i que quan es va unir al PSOE, en temps remots, ja va tenir moltes desercions de gent brillant i coratjosa que no ho veia clar. De veritat creia algú que el suposat lideratge de la marcial senyora Chacón tindria avui alguna possibilitat?

El món és com és i no com ens agradaria que fos. Fer volar coloms és fàcil però la realitat resulta sempre molt més dura. Ahir precisament vaig anar a veure Els Miserables, impossible no sentir un cert fervor revolucionari davant d'aquella música, la bandera roja, aquelles taules i cadires buides després de la revolució, però, ai, al capdavall l'important és que el noi i la noia joves resten junts i probablement, ens ho temem, assoliran una còmoda existència petit-burgesa gràcies, també en part, als sacrificis dels desesperats, que moren pràcticament sols i incompresos.

Avui els sacrificis, al nostre entorn, són molt menys sagnants, afortunadament, tot i que no és així a part de l'estranger, només cal mirar els telediaris, la part dels telediaris que no parla de futbol o de cinema o de ximpleries diverses, que és una mínima expressió, cada vegada més residual.

Una constant en la miopia generalitzada és creure que els moviments de masses responen a una realitat seriosa i profunda. Una cosa és sortir al carrer en olor de multitud i l'altra fer, de forma discreta, el que de veritat, de moment, encara té conseqüències oficials: votar una opció política. Molta gent gran de la meva infantesa i joventut sentia molta angúnia davant d'aquests moviments de masses. En el pla religiós et deien que els mateixos que van anar a rebre Jesús a Jerusalem el dia de la Palma anaven després a atiar la seva crucifixió. De fet, no cal anar tan lluny en la història per trobar exemples.

Ho he escrit i dit en moltes ocasions, el problema no ve de dalt a baix, a casa nostra i a la dels altres, sinó de baix a dalt. La democràcia veritable s'ha d'exercir a les petites comunitats on, pel que experimento des de fa anys, es repeteixen els mateixos vicis i mancances que a gran nivell. Intentar un diàleg una mica aprofundit a nivell casolà és tan difícil com fer-ho a la televisió, sorgeixen les desqualificacions, els dogmatismes, les visceralitats, les petites dictadures personals. I ja no parlo de les moltes corrupteles de cada dia a tots nivells, que van fent gruix i, el que és pitjor, ens fan perdre molta ètica quotidiana poc valorada.

Els partits petits tenen un problema afegit, és clar, acostumem a conèixer més gent que en formen part que no pas gent que forma part dels grans. Aquestes coneixences fan que sigui més fàcil copsar-ne les mancances, les servituds, les ambicions destraleres, les contradiccions. Mira, aquell, com ha canviat, des que és a l'ajuntament. A l'institut era el més ruc, i mira-te'l ara. I sabem que, per regla general, no pugen generalment al partit els honrats i honrades de bona fe, ni tan sols els més intel·ligents, sinó els espavilats i espavilades trepes escalfa-cadires. I que els bons de veritat és cremen, s'amarguen o els amarguen. Així és el món, de moment.


Tornant a la pel·lícula que comentava ahir, en un moment de reunió d'alt nivell el kefasso, Jeremy Irons, demana al noi que ha desentrellat la problemàtica, que li faci cinc cèntims del que ha passat. Faci-ho com si ho expliqués a un criatura, fins i tot a un gos -li demana-, ja pot entendre que jo no ocupo pas aquest lloc gràcies a la meva intel·ligència... És un dels moments més brillants i realistes de la història.




24 comentaris:

Clidice ha dit...

No sé trobar el formulari per consignar el meu suport a la teva candidatura com a gran reflexionadora del dia. Està fallant blogger? ;)

Francesc Puigcarbó ha dit...

júlia for President!

ha passat el que més o ments estaba previst. Patirem!

Júlia ha dit...

Clídice, és que tanta condemna visceral em fa una mica d'angúnia, m'encanta fer una mica d'advocat del diable, que de vegades és ja un diable parlamentari.

Júlia ha dit...

Més, encara?

Jo, ni de presidenta d'escala duraria dos dies, la veritat, no tinc carisma.

Rita ha dit...

Crec que és la millor reflexió que he llegit i sospito que de les que llegiré i amb la que coincideixo des de la primera lletra fins al punt final.

Júlia ha dit...

Gràcies, Rita!!!

Ramon ha dit...

Incisiva la teva reflexió, Júlia. Com dius, avui es el dia en el que tothom, més o menys reflexionarà o farà alguna cosa semblant quan pensi amb les eleccions. La meva ha sigut aquesta:
Tenim els governants que ens mereixem?. Jo diria que alguns si i altres no.
Està clar que avui per avui els polítics, en general, donen un exemple mes aviat patètic a la ciutadania, però és que la ciutadania també, en general, estem donant un exemple bastant patètic com a societat. Potser si que és allò de que els que manen son un reflex dels manats.
La devaluació dels conceptes: ètica, moral, solidaritat, treball rigorós, cultura, investigació, col-laboració... és evident. En canvi estan a l'alça: la picaresca, l'egoisme exacerbat, el treball fet de qualsevol manera, la incultura, el "'investigar, pa qué?", el "ja t'apanyaràs --és el teu problema-", etc.
Hi ha molta gent vàlida, intel-ligent, inclús sabia, que o no volen o no els deixen sortir a la llum per fer una mica de fars. Hi ha molta gent que actua per imitació i si els que poden ser bons exemples es fecin mes visibles potser es notarien una mica canvis de patrons de comportament.
Historiadors, sociòlegs, economistes, filòsofs, artistes, psicòlegs, científics..., donen cada dia conferències --la majoria de franc pels assistents- que omplen de llum els auditoris, a vegades amb apenes una dotzena de persones.
La programació de la televisió relega, en general, els programes amb elevat interés cultural a horaris de baixíssima audiència perquè en els de màxima diuen que molta gent canvia de canal si veuen que es parla de “qüestions serioses”.
Potser caldria fer això de que cada persona reflexionés i canvies una mica els seus hàbits i actituts per que la societat, en general millorés…encara que fos una miqueta…per favor…

Júlia ha dit...

Cert, Ramon, però això no es fa per generació espontània ni pel fet que molts i moltes en veiem la necessitat.

Aquests dies i els d'abans, amb la bombolla immobiliària que no tan sols va convertir en especulador els grans financers sinó també els veïns espavilats del barri, m'ha vingut al cap sovint l'època de la novel·la 'La febre d'or', la fatxenderia generalitzada, el tema de la borsa i el menyspreu -sembla que ve de lluny- pels savis de veritat, com ara un pobre historiador que viu de forma gairebé miserable a la novel·la.

No sé si s'han devaluat els valors o és que, més o menys, amb alguna treva lluminosa de breu durada, sempre ha estat més o menys així.

Gabriel ha dit...

Clídice té raó. Aquests últims dies, hi hagut algún moment que l'aplicació per deixar comentaris està fallant.
En fi...interesant reflexió, Júlia.En Ramon té apunta alguns temes interesants. Però avui es pot reflexionar amb tanta pluja de xifres i estadística?
Per cert, no crec que l'abstenció hagi afectat gaire als resultats. He mirat algunes xifres i no han canviat gaire.

Gabriel ha dit...

Abans volia dir que en Ramon també apuntava alguns temes interesants.
No crec que els hàbits i costums d'una societat puguin canviar d'un dia per un altre.
Tal com van les coses tampoc crec que una societat es pugui transformar d'un dia per un altre.
I tampoc esperava gran cosa de la influència dels moviments del 15-M i del 15-O. Sembla com si tot s'hagués diluït. Potser alguns vots del 15-M han anat a IU i per això ha tingut més vots?
No ho sé.
En fi...no crec que amb la nova "època mariana" i hagin gaires miracles.

Eastriver ha dit...

Com m'has agradat avui!

Dels temps obiolistes me'n recordo poc, o millor, no en recordo haver fet una anàlisi en profunditat, segurament perquè era més jove i em quedava només amb quatre dades. En general coincideixo amb el teu punt de vista, la qual cosa s'agraeix molt, sobretot en un dia d'anàlisis tan parcials.

Eastriver ha dit...

(Si fa quinze anys m'haguessin jurat que un 20N hagués estat a casa somrient, una mica, tampoc massa, no ens passessim, somrient pel triomf dels hereus del Pujol et ben juro que no ho hagués cregut. Es més, ho hagués considerat una ofensa. Però és clar, donades les circumstàncies m'alegro moltíssim del fet diferencial, imagino que és comprensible.)

Júlia ha dit...

Gabriel, jo tampoc crec en aquest valor de l'abstenció, és fàcil recórrer a ella per explicar-ho tot al gust de cadascú, sempre passa, però penso que cada abstencionista és un 'món'.

Júlia ha dit...

Eastriver, el tema convergent no es vol estudiar en profunditat pel fet que hi ha un gruix de visceralitat al seu entorn, tant a favor com en contra, però quan els demes 'fallen' és un partit una mica barrija-barreja que ho arreplega tot, totes les decepcions, vull dir. Té unes bases interclassistes que no es volen admetre, de fet li han cantat les absoltes un munt de vegades: que ja havia tocat sostre, que sense Pujol deixaria d'existir, que Duran i Mas es llançarien els plats pel cap. I, mira...

Té mèrit que després de fer retallades i entomar protestes hagi tret aquests resultats, és pot voler veure o no, però és així.

És clar que amb la Chacon a l'altra banda, ho tenien fàcil.

Júlia ha dit...

Això que avui en diuen 'ecosocialistes, ergo 'iniciativa' crec que té un públic fidel i incondicional i un altre grup format per nou jovent votant, descontents dels socialistes, àdhuc convergents protestataris.És clar que tot això és intuïció.

L'amnèsia sobre el comunisme també em sembla estranya, ja no existeix? Ni tan sols aquell comunisme 'amb rostre humà' que preconitzava 'dictadura, ni la del proletariat'??? Viure per veure, escoltar i sentir.

pere ha dit...

Sorpresa? Poca. Si de cas alguns petits detalls percentuals.
Són de dretes els votants de CiU? És clar que sí, encara que no ho sàpiguen; el que passa és que els conceptes dreta i esquerra no només es desdibuixen i es barregen sinó que són denominacions que responen a altres temps.
Cal canviar el sistema de representatiu? Sí. Com? No ho sé, però de moment marquen les regles de joc els polítics, que sembla que tenen altres feines que no són precisament les de reflexionar sobre ells mateixos i la seua representativitat.
Llegint el que escrivim, aquí i on sigui, veig que ens és relativament fàcil analitzar -a mi també-, però aquí s'acaba la història. Es podria pensar que la possibiliat d'explicar-se i ser -o no- escoltat és un gran avanç, i és així, però ja saps com trobo a faltar més acció.
En fi, Júlia, és clar que tens raó, però som -no només són- on som. I per molts anys!

Júlia ha dit...

Pere, diré una bestiesa, crec que avui 'tots' són de dretes, els oblidats de la terra no els recorda ningú, no treballen a la Seat i no donen dividends electorals. Un problema, ja ho he dit, és no voler veure l'ampli panorama de votants de CIU, ells seran com siguin però els votants sòn molt diversos per factors llargs de comentar.

L'acció no té perquè venir de fora, si de veritat la desitgessin la 'faríem', crec que és una mica allò de que 'inventin ells', per això aquestes simpaties poc raonades en profunditats per una indignació molt poc concreta a la pràctica.

Els polítics marquen les regles perquè des de baix ens hem desentès de moltes coses, la veritat. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu (proverbi xinès).

Júlia ha dit...

El tema de la dreta i l'esquerra també mereix debat i reinvent, no és el mateix dir que s'és d'esquerra que actuar com a tal, així com no és el mateix dir que s'és cristià i ser un malparit. En tot plegat només em valen els casos individuals i les actuacions concretes, no pas les grans proclames ideològiques, sovint sense massa base seriosa, la veritat.

Deric ha dit...

només que escoltessin una mica, una miqueta, la gent de carrer, s'adonarien del camí que haurien de triar, però els polítics (jo que tracto amb ells cada dia) viuen en un món irreal. Jo sempre dic que viuen en el món de Flapy, feliços, enganyats i contents.

Joana ha dit...

Després d'aquesta anàlisi tant acurada ( m'ha agradat molt) ,un resum que s'entén crec que tots els partits tenen feina i s'han de posar les piles i han de treballar.
Viure del "cuento" ho han fet tots però el panorama actual de crisi i parats no els dona gaire marge de maniobra. Siguin quin siguin els que governessin haurien de fer el mateix:austeritat, un bon programa per aquests 4 anys i tornar a l'economia petita...si no, no ens en sortirem i sobretot un diàleg més intel.ligent.El poble no és ignorant però els polítics ens ho fan creure i aquí és on no podem permetre que a la disbauxa s'hi apunti tothom.

Júlia ha dit...

Deric, de vegades crec que tots ens anem fent un món a la nostre manera i confonem desigs i realitats. No sé si els polítics no acaben esdevenint una mena de caricatura de 'les bases'.

Júlia ha dit...

Joana, crec que avui guanyés qui guanyés hauria de prendre unes mides molt poc 'socials', el problema és gros, potser més que no ens pensem. El poble és molt divers, hi ha de tot, però en general es fomenta la ignorància o, encara pitjor, la indiferència.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Una anàl·lisi molt lúcida que he llegit amb gran interès.
La llàstima és que el que dius...és veritat.

Júlia ha dit...

Ep, Glòria, que tu sempre precises o puntualitzes alguna qüestió...

Hi ha molts problemes i crec que el PSC, sobretot, ha de revisar el tema del partit, els objectius, els lideratges, el catalanisme, el 'grup propi inexistent'.

És una llàstima que no haguem pogut mantenir aquell socialisme genuïnament de casa nostra, del qual, fa anys, en teníem fins i tot 'dues versions'.