19.11.11

Llumetes voladores multiculturals



Les nits del centre de Barcelona s'omplen des de fa un temps, a més de tipus humans de tota mena, d'unes llumetes voladores per a les quals encara no existeix cap altre nom més concret i precís.


No sé pas qui s'ha inventat l'estri. La primera vegada que esbriní tanta llumeta em vaig quedar badant, cosa que em van desaconsellar, doncs ja se sap que per aquells verals els emuladors de Raffles o les versions més barroeres dels adoradors de Cacus estan esperant amb atenció el nostre moment de badoqueria àlgida per fer de les seves.

Avui són estrangers els qui ofereixen aquestes futileses barates, com ara una altra cosa estranya que fa uns sorolls una mica inquietants, gairebé humans. El fet és que aquesta mena de joguines que ningú no sap d'on surten han existit sempre, del meu record.

Hi ha joguines que van i vénen, com que ja han esdevingut clàssiques s'han comercialitzat de forma convencional, fins i tot fatxenda, i han generat devocions reconegudes i certàmens d'habilitat, com ara el io-io o la rutlla.

Els adults, encara més si, com jo mateixa, hem treballat amb infants, hem percebut com sovint, sense cap mena de promoció, una joguina o un joc es posen de moda, generen passions i en un moment precís, tal i com han arribat, desapareixen. De vegades ressusciten, fan com els llibres, si fa no fa.

El futbol, però, ha acabat amb molts jocs de nois i també es troba en camí, amb la incorporació de les noies a la societat masclista, d'acabar o fer minvar els jocs de noies. 

Només de tant en tant alguna resurrecció inesperada fa minvar el monopoli: tornen les bales, els patacons, les gomes. Tot és efímer, la pilota reglamentària resulta omnipresent i sempre guanya la partida en la seva modalitat futbolística, car el volei, el bàsquet i d'altres jocs amb pilota són minoritaris i de breu durada.

La modernitat ha transformat les matèries primeres dels jocs antics en versions plastificades, com en el cas dels patacons, dels talons de la sabata o d'aquells ossets tan característics. Hi ha coses que no canvien, com ara els cromos de picar, que també havia sentit anomenar panelletes.

A principis dels anys vuitanta algú va inventar una estranya joguina, amb les cintes de plàstic amb les quals es lligaven els materials de construcció, caragolades i bullides, es feia una mena d'espiral retràctil que va tenir molt d'èxit. Al cap de poc temps algú va comercialitzar l'invent i ja no calia fer-lo de manera artesanal, a les guinguetes de pipes i cacauets en venien per quatre rals.

En aquestes paradetes o a venedors ambulants em compraven a mi, de petita, alguna d'aquestes joguines de poca durada, pilotetes lligades amb una goma, trompetes de cartró, baldufes precàries, espanta-sogres, rodetes amb bastonet que feien una mena de música.

Moltes d'aquelles delícies de diumenge al rompeolas no passarien avui cap control de qualitat seriós, comparades fins i tot amb les més fràgils joguines xineses de basar, semblarien prehistòriques. Una joguina viva eren els crancs lligats a una canya, substituïts després per crancs de plàstic, què hi farem.

Fa molts Nadals, en la meva joventut, tothom anava amunt i avall amb aquest got de plàstic amb un cordill que, ben estirat, fa el mateix cant que les gallines. Aquest invent també ressuscita de tant en tant però en aquella ocasió, devia ser a finals dels seixanta, la seva presència en els vespres nadalencs resultava aclaparadora. Els xicots, per lligar, t'acostaven el got i et feien el sorollet a tocar del nas, va ser aquell any aquesta una estratègia habitual per agafar conversa.

Aquestes coses de vegades fan més gràcia als joves i als grans que no pas als infants. Recordo també l'època de les antenes amb llumetes que la gent es posava al cap per fer barrila. Tot el que porta llumetes o té fosforescències compta amb un plus afegit de màgia nocturna.

Una varietat especialitzada de joguina barata és aquesta que venen als estancs, embolicada amb plàstics de coloraines. Firetes de poca durada, xiulets, cotxets, soldats, animalons. La meva filla se sorprenia, ja amb tretze o catorze anys, de com n'eren, de lletges, aquelles joguines que li havien semblat tan excitants i a l'entorn de les quals s'havien generat moltes discussions materno-filials sobre si es comprava o no es comprava l'objecte del desig.

Una joguina d'aquesta mena, que durant un temps va assolir l'èxit popular, va ser una mena de monstre de goma enganxosa que es llançava a la paret i tot solet anava baixant pels murs. Durava poc, s'omplia de pols, però resultava inquietant. 

Avui els basars han substituït antigues botiguetes, han aplegat merceria, plats-i-olles, ferreteria, papereria i també les joguines de barraqueta. M'encanten. No puc entrar-hi sense comprar alguna cosa. Amb el temps es van especialitzant i ja no tot és tan barat com al principi. Una bona paella sovint és tan cara com a qualsevol altre lloc però en pots trobar de més barates, és clar. El mateix està passant amb la roba. 

Hi ha qui, fent el fatxenda, t'assegura: ai, jo als xinos no m'hi compro res. A banda que hi ha botigues de xinesos molt diverses i que a la mateixa botiga pots trobar variacions en preu i qualitat, he vist coses dels xinos a botigues més convencionals i catalanes, però a tots ens agrada pensar que som selectes.

Els basars, generalment regits per xinesos, aquests petits magatzems de barri amb horari dilatat i tota mena de coses, han esdevingut una meravella propera i em sabrà molt de greu si algun dia, com sol passar amb tantes coses, desapareixen. He anat veient com els venedors passaven de no saber un borrall de català ni castellà a entendre's d'allò més bé amb tothom, a xampurrejar quatre coses i finalment a posar a la caixa alguna noia o noi que  va a escola immergida, que sap de tot i més i que fa els deures d'anglès a la llibreta del cole mentre em cobra, després d'un ràpid exercici de càlcul mental pràctic, totes les coses  inútils que li he comprat. El món, Catalunya inclosa, serà seu, ho pronostico.

De vegades entra alguna velleta d'aquestes que viu sola i té ganes de xerrar i li explica a la dama de Shangai que regenta el negoci un munt de coses a tota velocitat, en algun dels dos idiomes habituals del bilingüisme barceloní o en les seves múltiples formes dialectals poble-sequines. La dama fa que escolta, somriu, li diu quatre paraules de compromís. En el fons parlem per tal que ens escoltin sense opinar o donant-nos la raó i per això els comerciants estrangers encara no reciclats són uns grans interlocutors i fan, avui, una gran tasca social de la qual no són conscients, altrament ens apujarien els preus.

Uns indrets que també m'agraden molt són les botigues de la Industrial Bolsera. En tinc una a prop de casa, al Paral·lel, un establiment que havia estat encara molt més gran. A més d'envasos de paper, bosses i bossetes, perruques, disfresses i barrets, compta amb uns prestatges amb joguines d'aquestes tan encisadores, petits jocs de cartes, xiulets, anells i collarets, allò per tocar l'ase que no sé com es diu, ninotets, baldufetes, cromos. 

I, el meu preferit, aquest tub per fer bombolles de sabó, d'on en surten tantes i tantes, que també té una altra modalitat en forma de planeta volador amb una espiral de filferro a l'interior. Les bombolles de sabó les fèiem abans amb les palles que ens donaven a les orxateries i bars, no eren canyes de plàstic, com ara. Tenien la gràcia de la diferència, cadascuna era més o menys ampla de diàmetre i esperaves amb emoció que te'n sortís alguna de prou ampla com per generar bombolles reeixides. Un altre estri incombustible és aquest xiulet amb forma de canari, que s'omple d'aigua i canta com un ocell de veritat.

Un altre clàssic infantil són els globus, que s'han anat reconvertint i innovant. Quan jo era petita en dèiem bombes i als magatzems com Can Jorba te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de compra, en èpoques autàrquiques. De vegades algun gambirot te'l feia petar o se t'escapava cel amunt. M'agradaria saber on van els globus perduts, no ho he acabat d'esbrinar mai. 

Després van venir els globus platejats, que eren molt cars, al principi. Avui em sap greu no haver-ne comprat als meus fills quan els demanaven, pel fet del seu cost. Ells ni se'n recorden, de la meva crueltat gasiva, però jo sí, com també de no haver volgut comprar a la meva filla la nina Rosaura, que era enorme i horrible. Amb el temps et tornes tolerant i al capdavall la vida et porta tantes penes inesperades que aquestes il·lusions a l'abast val més realitzar-les quan toca. Avui hi ha aquesta modalitat tan interessant dels globus abotifarronats amb els quals es fan reeixides escultures, barrets, avions, animalons. Hi ha venedors que són veritable escultors i mereixerien galeria adient.

Quan tens criatures, o hi tractes sovint, participes una mica del seu món diferent, breu, apassionant i misteriós, que ens recorda la nostra pròpia infantesa. Fem coses que no faríem per a nosaltres mateixos, comprar ximpleries,  esdevenir consumistes compulsius, suportar cues llarguíssimes per tal d'accedir a algun lloc, atracció, cinema, activitat per a criatures aviciades. En això els pares d'avui, en general, hem millorat molt en paciència i disponibilitat, potser perquè també han millorat les nostres possibilitats en temps i diners tot i que costi mirar enrere amb certa objectivitat. El record de la infantesa sovint és enganyós, el transformem i l'arreglem al nostre gust i és l'única etapa vital en la qual  experimentes fenómens gairebé paranormals.

Tornant a aquestes nits prematures de la tardor i de l'hivern, sortir al carrer i contemplar com s'enlairen aquestes llumetes, a centenars, en el cel de la ciutat, és quelcom absolutament meravellós. Una imatge del present que durarà poc, em temo. No sé si se'n venen moltes o poques. Jo no me n'he comprat cap, encara. Per altra banda crec que s'ha de tenir una certa habilitat per fer-les enlairar. La veritat és que no em tempta posseir aquestes joies voladores, el que m'agrada és l'espectacle massiu del seu enlairament, un espectacle per al qual faria pagar entrada i tot, si manés. Si manés més del que mano, perquè jo ja mano lo meu, com deia l'enyorat Capri en un monòleg.



6 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Aquetes llumetes voladores són un producte exclusivament barceloní. El primer dia que les vaig veure, jo baixava del poble i vaig veure uns fosforescències per damunt dels plataners. Primer vaig pensar en una invasió extraterrestre però després vaig descobrir l'estranya joguina. El millor és que no semblava pas que ningú en comprés, tot i l'oferta massiva. Em fa l'efecte que l'objectiu no és vendre, sinó una mena de performance urbana estranya. Perquè tampoc no sembla que als venedors els preocupi la policia. De fet, el color blau és idèntic al blau dels llums policials.
(Per cert: has escrit una gran història de la joguina barata).

Júlia ha dit...

Lluís, també n'he vist a l'estiu a llocs turístics de la costa, com ara Tossa. Crec que són una mica de 'tapadera' per vendre coses com ara llaunes de cervesa, un comerç més perseguit que el de joguines. Un parell d'informacions interessants a la premsa sobre el tema:

http://www.lavanguardia.com/vida/20110626/54177283095/ambulantes-de-verano.html

http://m.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/las-latas-juguete-1015289


Economia submergida, vaja.

Eastriver ha dit...

Records de Can Jorba... Odio les llumetes, l'altre dia vaig veure com en queia una al cap d'una padrina que passava pel Passeig de Gràcia. Els basars no m'agraden tampoc, tot i que de vegades van bé, tots fan la mateixa olor...

Júlia ha dit...

Eastriver, ja veus que jo tinc un costat xaró-kistch, he, he.

Sobre Can Jorba he d'escriure més en profunditat, em van donar un disgust fa molts anys, quan s'ho va quedar 'presiadus' i ja van fer malbé tot l'interior.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, variacions d'aquestes llumetes voladores recordo haver-les vist a Venècia ja fa bastants anys. Quant a les persones que no volen comprar res als xinesos, els diria que molts productes que venen en botigues i grans magatzems, alguns ben elegants, també vénen de la Xina. Aquell país i algun altre han esdevingut les fàbriques del món.

"Les bombolles de sabó les fèiem abans amb les /palles/ que ens donaven a les orxateries i bars, no eren /canyes de plàstic/, com ara." Ves per on, jo no havia sentit anomenar-les 'palles' fins que ho vaig sentir a les meves filles. Per a mi sempre han estat 'canyes' (no de plàstic, però), i segueixo anomenant-les així i sentint altres persones que en diuen "palles". Deu ser cosa de barris?

Júlia ha dit...

De fet, Mercè, hi ha poques coses que siguin 'noves', tot va i ve i es renova. És cert això que dius de la Xina però com que de vegades ens creiem els 'reis del mambo'... Ara sembla que sigui un senyal de qualitat dir o etiquetar quelcom com a 'fet a Espanya', tot i que ves a saber 'qui' ho ha fet 'a Espanya'.

Fins i tot al 'mercadillo' d'un poblet on vaig sovint, de Tarragona, m'he ensopegat amb venedors que en comprar alguna cosa, pantalons, bruses, m'han insistit per tal de fer propaganda del producte 'todo esto es bueno, está hecho en España, en Zaragoza'.

Jo de petita, a Barcelona i Girona, sempre havia sentit dir 'palletes' a les palles de beure, que eren totes 'naturals', pot ser que també s'haguessin utilitzat canyes naturals per al mateix i que els dos termes s'utilitzessin ja aleshores. M'imagino que el tema devia anar lligat al recurs natural utilitzat, en un remot principi d'abans dels plàstics.