27.12.11

Avui, teatre: EL POEMA DE NADAL, al Victòria del Paral·lel

Avui vaig al teiatru, a un teatre gairebé del meu barri, l'incombustible Victòria on fan un sol recital del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, tot un clàssic ja en aquests dies. Si us animeu segur que encara trobeu entrades. 




Aquest tipus de poesia s'ha de dir bé i, com podeu comprovar, els recitadors i recitadores són tots ells uns pesos pesats de la nostra escena, director inclòs tot i que avui la popularitat arribi més aviat a través de les inefables i cada dia més pocasoltes sèries televisives, -al costat de les quals L'hostal de la Glòria o fins i tot La ferida lluminosa esdevenen mostres pures de genialitat teatral-, i on es pot copsar com costa als actors i actrius joves arribar a recitar bé el que sigui, tot i que també remarcaré que amb el temps i l'experiència els veus millorar molt i de pressa. El mateix val per als locutors radiofònics actuals. Em temo que en això passa com amb els mestres, els qui ensenyen a ser-ho no ho són ni en saben, mentre que en el passat s'aprenia al costat dels professionals, fent llargs camins i dobles funcions.

Jo sóc molt sagarriana. M'agraden el ritme, la rima i aquest excés semàntic de Sagarra que es va criticar tant però que avui em sembla que ja hem situat en el seu punt merescut d'excel·lència, tot i que encara és una mica un poeta -i molt més que poeta- menystingut per segons qui i una mica maleït. Ara bé, quan algú recita o llegeix malament aquests versos, cosa que passa sovint, fan pena, ell i els versos. Per això és un goig poder escoltar gent que els diu bé, fent les pauses que toquen i quan toquen i a mi em sembla que ha de ser més difícil llegir-los malament que no pas bé, pel fet que sembla que portin la seva pròpia música incorporada. Però, ai, hi ha qui no té oïda ni en vol tenir.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!


(Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal, fragment)

A més d'aquests grans actors, en el muntatge intervenen corals i el pianista Manel Camp. Vegeu la propaganda oficial:


Novament Esteve Polls s’encarrega de dirigir la posada en escena d’una de les obres poètiques de Josep Maria de Sagarra que ha gaudit de més popularitat.

Recitat e interpretat pels actors Jaume Comas, Enric Majó, Sergi Mateu, Jaume Pla, Mercè Pons, Montse Salvador i Mercè Comes, acompanyats de la Coral Cantiga, la Coral de nens Tic Tac i el pianista Manel Camp, El Poema de Nadal esdevé un muntatge tradicional i emotiu.



La primera vegada que vaig llegir un fragment d'aquest llarg Poema va ser d'adolescent, en anar a veure una exposició de treballs manuals de Nadal a la parròquia del Pi. Per decorar havien escrit i penjat les estrofes finals del Poema, que em van impressionar i me'l van fer buscar tot sencer:

Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
al menys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

6 comentaris:

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo, eh? de Segarra em sona el llibre de Mila: Història de la normativa catalana, més concretament la pàgina 182 i l'exposició gràfica de majúscules que hi consta, amb en FABRA al cor, i, -ara faré el pena,- l'altre dia el vaig cercar per Internet a Google books i l'endemà, per la ràdio, mentre anava en el cotxe de la Fina, la noia de la Mancomunitat que m'ajuda en les compres setmanals, i, amb la companyia de la qual ahir dilluns, que era festiu, no vaig poder gaudir i m'he d'espavilar jo solet, doncs a la ràdio van dir "Segarra Lliure!" Potser han acomplert alguna joguesca. Salutacions cordials.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Aquest poema és un monument. Com més el llegeixo més m'agrada, ja que hi trobo molta profunditat amagada en la música i el ritme del poema, com si l'autor volgués dir i no dir el que el commou del misteri de Nadal, per por a ser titllat de sentimental.
Si fos d'un francès o d'un anglès faríem reverències, però en aquest país, ja se sap.
que tinguis una bona vetllada teatral.

Júlia ha dit...

Josep potser es referia a la comarca de la Segarra, he, he,

Júlia ha dit...

A mi em passa el mateix, Teresa. En general em passa amb bona part de l'obra de Sagarra, molt més profunda del que ens volien fer creure.

Galderich ha dit...

Ho acabo de llegir ara mateix... arribo tard sinó encara ens hi haguéssim trobat!

Júlia ha dit...

Galderich, m'he quedat parada de la quantitat de gent que hi havia, és clar que crec que tots els que hi sortien hi han portat amics, parents, coneguts i saludats.