6.12.11

El dogma de la Santa Constitució



Ja fa anys, pràcticament des del primer dia, que vam veure que això de les festes de desembre, a tocar de Nadal, eren un d'aquells grans despropòsits habituals pels nostres verals i lligats a la intransigència d'uns i altres. I, cal dir-ho, el pont també va generar devocions en temps de vaques grasses, fins i tot no tan grasses, ja que encara hi ha moltes persones que aprofiten l'avinentesa per fer turisme internacional, pel que veig per la tele. Precisament ara fa un any de tot allò dels controladors aeris que van aconseguir fer molt de mullader sense que fins ara els afectats hagin cobrat res de res. A les escoles el desgabell és considerable, encara més quan es dóna l'absurd que sovint no hi ha manera de consensuar, ni en un mateix municipi, les festes de lliure elecció.

Fa anys, quan jo era petita, hi havia moltes festes religioses entre setmana. Però, és clar, treballàvem, en general, fins i tot els matins dels dissabtes, també les escoles i teníem horaris més llargs, normalment fins a les sis de la tarda però amb repassos que podien durar fins les set o les vuit del vespre en el cas d'alumnes més grandets.

Em va saber greu quan aquells tres dijous que brillaven més que no pas el sol, jueves santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión, van passar a ser dies normalets tot i que les tradicions es van mantenir de forma íntima i fins i tot municipal. Em va saber greu que el pobre Sant Josep no fos festa de precepte. Però és que tot allò que hem viscut des de petits ens sembla etern fins que t'adones que res no és ni pot ser etern ni immutable. I que coses que creus ancestrals són, com qui diu, i considerant l'edat de la humanitat, de fa quatre dies.

Quan jo devia tenir uns deu o dotze anys, amb la minva de l'escassedat autàrquica, es van començar a celebrar coses consumistes com ara el día de la madre. Els primers díes materns es van fer per la Immaculada, tot i que aviat moltes veus es van aixecar en contra de la tria, per motius obscurs que en aquella època no t'acabaven d'explicar, i al capdavall la festeta matriarco-consumista es va passar al maig. Celebrar el dia del pare per Sant Josep també pot esdevenir susceptible de molta brometa desafortunada, és clar.

A la wikipedia en castellà trobo una explicació del tema, tan espiritual i teològica que se m'escapa, però així ha de ser amb les qüestions poc terrenals:

El dogma de la Inmaculada Concepción, también conocido como Purísima Concepción, es un dogma de fe del catolicismo que sostiene la creencia en que María, madre de Jesús, a diferencia de todos los demás seres humanos, no fue alcanzada por el pecado original sino que, desde el primer instante de su concepción, es decir, de su ser personal, estuvo libre de todo pecado. No debe confundirse esta doctrina con la de la maternidad virginal de María, que sostiene que Jesús fue concebido sin intervención de varón y que María permaneció virgen antes, durante y después del embarazo.

Aquest dogma es va proclamar el 1854, en un moment en el qual l'Església Catòlica intentava recuperara una influència que havia perdut, una mica com ara, tot i que el context era molt diferent, i va generar molta controvèrsia, fins i tot abandonaments de catòlics de prestigi. A l'Espanya nacional-catòlica de 1954 el centenari de la proclamació va ser molt sonat, com era d'esperar. De tot plegat hores d'ara em quedo amb la popularitat del nom d'Imma i Conxita, que porten moltes conegudes, i amb les delicioses mostres d'art dedicades a aquesta Immaculada que sense ser dogma ja tenia els seus devots des de temps immemorials. La puresa del que sigui i de qui sigui, en un context religiós, té per mi ja connotacions molt més simbòliques i tradicionals que no pas literals.

A escola, amb motiu del centenari, vam fer una funció commemorativa que es deia El sueño de un  pintor i representava un somni en el qual la Immaculada s'apareixia a Murillo, que després la pintava i que havia passat per una crisi creativa. Jo vaig fer de pintor, de Murillo, cosa que no em va fer el pes, ja que això que et facin fer de noi i et pintin bigotis, quan ets petita, no és el mateix que fer de princesa o fins i tot de Mare de Déu. Pitjor és fer d'arbre o d'ovella, és clar.



Amb el temps no perdem tan sols la fe en les devocions sagrades sinó també en les profanes, com aquesta santa constitució que tan bé vam rebre en la seva època i que amb els anys ha mostrat les seves febleses i el perill,també, de dogmatitzar-se.

En tot cas, les festes no tenen perquè ser laborals per a celebrar-les com cal i un bon exemple el tenim en Sant Jordi, la meva preferida de totes per molts motius, malgrat que també s'ha massificat i frivolitzat força. Em temo, però, que el debat festero encara durarà molt de temps, ja que a l'hora de tocar-les i retocar-les entren en conflicte moltes creences, devocions i visceralitats. 



11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No tens la foto vestida de Murillo amb bigoti?. Confessa-ho, la vares destruir!
A BCN devia ser a l'any 54 pel que expliques varen fer alguna cosa religiosa que va dur molt enrenou i una iaia que tenia que era molt de missa m'hi a dur. No aconsegueixo recordar el nom. . .

Júlia ha dit...

Doncs en aquella època de privacions ningú no tenia màquina de retratar que jo recordi i no en van fer, no sé si al cole en van fer alguna, en tot cas no l'he vista mai.

L'any 52 van fer el Congrés Eucarístic, que va ser molt sonat, una mena d'Olimpíades Religioses, devia ser allò, d'aquí ve allò de les vivendes del Congrés. Jo era molt petita però recordo moltes llumetes i campellans i que em van comprar una medalleta i tot.

Eastriver ha dit...

Quan vaig saber que el dogma de la Immaculada és de mitjans del segle XIX em va sorprendre, doncs era com que havia estat així des dels inicis del cristianisme, no?

De totes les festes sagrades, jo també em quedo amb la de Sant Jordi. I de totes les laiques, amb la de la Hola Rafaela! (Que per cert aquesta versió que poses jo crec que és la única que he vist en que no fa playback, fixa't que es mou molt menys i tot i així va una mica ofegada, jajaja, experts en la Carrá que som, jeje)

Júlia ha dit...

Eastriver, era una creença compartida però no va ser dogma fins aquest any. Com pots llegir al text en castellà no fa referència a la maternitat virginal, abans, en i després del part, sinó al fet que va nèixer sense pecat original, una cosa així. Ja veus quina manera d'embolicar la troca pecadora, vaja.

Pel que fa a la Carrá en els seus bons temps joves feia tronar i ploure i res de playback, conec gent que l'havia vist en directe i posava el públic dempeus, ballava, cantava i el que fos. El que passa és que, com tothom, va anar fent anys, ai.

M. Antònia ha dit...

Sí diferents festes, com la de "San Valentín", que jo vaig conèixer arrel d'una peli espanyola. Totes de consumisme pur i dur com la del Paa Noel que quasi tothom cel·lebra perquè "els ens tinguin més dies per jugar" i compren barrets i altres endròmines inservibles. Tot un esforç per la crisi...

Ferran Porta ha dit...

Setmanes com aquesta a Catalunya són un autèntic despropòsit. El problema és que entre catalanes, espanyoles, religioses i laiques... Saps que Barcelona té més del doble de festius que Berlín? Es diu aviat: més del doble!

Júlia ha dit...

M. Antònia, no sé quan van descobrir que a l'edat mitjana ja se celebrava sant Valentí per aquí, però el cert és que el tema consumista va venir del 'Dia de los Enamorados', la peli que dius, que va tenir molt d'èxit.

Júlia ha dit...

Ferran,después ens estranya que els alemanys tirin endavant de forma més reeixida... Això ja fa molts anys que dura, jo era joveneta i ja es deia això del nombre de festes en comparació amb d'altres països.

Galderich ha dit...

És curiós com sempre volen esbombar el tema de les festes. Que si se'n fan masses, que si hauríem de treballar com a japonesos que només tenen 15 dies de vacances...

En fi, cada vegada tinc més clar que tirem endarrera sobre els drets laborals i ara que hi ha crisi s'aprofita més per carregar contra els drets laborals com uns descans determinats.

Bé siguin laics o religiosos... tot és una bon motiu per a trencar les rutines laborals.

Júlia ha dit...

Galderich, crec que la situació actual, tot i considerant el que dius, és un desgavell, tot i que el que m'empipa més és que fa anys i panys que en sento parlar sense que s'arribi a cap solució.

A escola, quan treballava, el mes de desembre es podia considerar perdut.

De vegades, potser és l'edat, sí que crec que es treballa poc, si penso en el que treballaven els meus pares, la veritat. Entre poc i massa i totes les masses piquen.

L'absentisme també és un problema, l'he viscut amb companys i es molt difícil controlar-lo sense crear mal rotllo. El pitjor és que, com diuen vulgarment, en això, com en tot, paguen justos per pecadors.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a aquest Congrés em referia, va ser quan em va sortir la vocació de ser capellà, que afortunadament va durar poc.