Portem una temporada sense parlar del fracàs escolar. De fet som en temps nadalencs i en aquestes dates toca, per variar, fer referència a això tan eteri de la solidaritat. Però ja que les vacances escolars són a tocar, després d'aquest desembre tan disbauxat, insistiré en un tema sobre el qual ja he meditat en més d'una ocasió: per saber si una persona ha patit o no fracàs escolar caldria seguir la seva evolució al llarg de tota la vida.
Això sembla difícil però hi ha un intent periodístic remarcable, aquest de la Generació D, que darrerament ens va oferir un episodi, el quart, on hem pogut recuperar unes persones que coneixem des que eren adolescents. Moltes de les del primer programa es van perdre pel camí però vuit han resistit i han acceptat oferir-nos generosament, de nou, el seu testimoni, cada set anys. M'interessa molt aquesta generació, pel fet que és la dels meus fills, la gent que va néixer en democràcia o a punt d'encetar-la. Avui ja són a tocar dels quaranta anys.
S'han hagut de sentir de tot, pobrets: que no eren lluitadors, que no tenien aspiracions, que no estaven motivats, que els de la generació dels pares sí que vam lluitar per la llibertat, una llibertat una mica galdosa, tot s'ha de dir. Com en totes les generacions n'ha sortit gent molt diferent. Del darrer programa en el qual vam retrobar aquells vells coneguts en podem treure una mena de conclusió important, ningú d'ells no ha fracassat en la vida, cadascú més o menys ha fet el que li ha semblat i les coses els han sortit bé o malament però, en general, han evolucionat com a éssers humans de forma molt reeixida. Són una petita mostra, és clar, variada, potser poc significativa. En general les seves ambicions no eren excessives, ningú d'ells va manifestar que volia, per exemple, fer diners o ser el primum inter pares.
Els meus preferits, d'aquesta colla en la vida de la qual hem anat tafanejant cada set anys, són aquest xicot, ara ja un home, músic, que treballa per viure, a qui no agrada el món com és però que el sap suportar i sobreviure-hi i que no és gens nacionalista pel fet que voldria un món unitari, sense fronteres ni barreres postisses i interessades. Tot un filòsof. I la noia encisadora a qui no han anat bé els amors però que ha aconseguit tenir el seu negociet de moda i que es declara de dretes, sense por de què dirà la gent davant d'una afirmació tan directa. Són els únics que encara no tenen parella ni fills, a l'adolescència ja eren molt savis i entenimentats. De fet ho eren tots ells i elles, i encara ho són. M'ha encantat retrobar-los cada set anys, espero continuar seguint la seva vida, si ells ens deixen i jo encara tinc salut i ganes de mirar la tele.
Demostren, amb el seu testimoni, que això del fracàs escolar és un invent pervers i força absurd, que no explica res ni serveix per a res. Que aquests programes, avui, ens els passin pel canal 33, això sí que és una mostra del fracàs mediàtic.
6 comentaris:
Això dels fracassos són estadístiques i, és clar, obeeïxen a algun propòsit, sempre. En qualsevol cas, fracassar o reeixir, sempre pressuposa una suposada bondat cap a la qual cal tendir. Així, doncs, tot pura buidor.
Fantàstic apunt que, aprofito per dir, tinc pendent en una línia similar des que el 3alacarta em va permetre veure aquest programa. Em va encantar, he de dir. Pura vida, la dels protagonistes i, d'alguna manera, la de tots nosaltres.
La vida és evolució constant, són somnis complerts i somnis enfonsats en un mar de realitat diversa. Reflexionar sobre l'on érem, l'on voliem ser i l'on som és, senzillament, un luxe.
Aquí podríem trastocar la cançoneta i diríem: "¿Què li direm a n'el noi de la mare...?" O a la noia,parlo en general.
Quina sort si al cap dels anys podem trobar aquelles criatures a qui vam fer classe i que ens saludin amb un somriure...
El Xavier Grasset ha dit sempre que jo vaig ser la seva primera professora de català (tenia el títol per la JAEC). Imagina't, Júlia, en ple franquisme anàvem amb la Teresa, dona del J.L.Carod, a Vila-seca, a fer classes de català quan encara no en feien els mestres, a un grapat de nens, la majoria immigrants menys un grupet que era del poble (entre ells el Xavier). Em passava mitja hora posant ordre...
I ara, al llibre commemoratiu d'Òmnium, expressa que J.L.C. i jo vam ser els seus professors excepcionals... Temps heroics, jo amb criatures petites, anar i venir... No devia ser en va, i és agraït saber-ho, ¿no et sembla?
Clídice, ara toca parlar més de la crisi -i de la Marató, he, he- però fa un temps cada dia ens donaven la tabarra amb el tema educatiu, els informes pisa i la resta, per raons òbvies m'afectava.
Ferran, a mi també em sembla molt bo, encara més que s'hagi pogut anar seguint durant tants anys, mostra la realitat en perspectiva, cosa que és poc habitual.
Olga, a la meva escola també venia una d'aquestes pioneres de l'Òmnium, Carme Planella es deia, de L'Esquirol, no sé què haurà estat d'ella, hi ha molt poca memòria sobre el tema, sembla que sempre tot hagi estat fàcil.
Jo també vaig fer uns cursets de l'Òmniu quan feia magisteri, no eren clandestins però gairebé, encara bo que els van deixar fer a la Normal i tot, cal dir que hi anàvem quatre gats, eren voluntaris i fora d'hores.
Publica un comentari a l'entrada