3.12.11

La filla del dictador




Fa pocs dies, de forma força anònima, tot i que els diaris se'n va fer ressò, va morir, en un indret remot dels Estats Units, Svetlana Stalin, filla del dictador.

La filla de Stalin forma part dels meus records personals pel fet que l'any 1967, quan jo era jove, va demanar asil polític als Estats Units, on es va exiliar. Va escriure un llibre de memòries que va tenir molt d'èxit i, com era d'esperar, aquella fugida va ser utilitzada per uns i altres de forma diversa, en el context polític de l'època. Va ser molt sonada.

En aquell moment va sortir molt a les revistes. Eren uns anys en els quals tot semblava millorar, hi havia allò que en deien una apertura al nostre país que semblava que portaria a un canvi substancial. També a la URSS corrien vents nous, en aparença. Els fets van demostrar que els canvis encara eren molt llunyans, i fins i tot en arribar no van ser, ni de bon tros, allò que n'esperàvem. Aquí i allà.

La filla de Stalin va dur una vida erràtica i difícil, es va casar moltes vegades, va canviar de religió un parell més, fins i tot de nom, va tornar a Rússia per criticar durament els Estats Units, durant els anys vuitanta, i després va tornar als Estats Units per a fer-hi una vida discreta i morir, espero, en pau.

Encara em neguiteja veure com les bones idees, rere les quals tantes persones s'han sacrificat, es perverteixen sovint en mans d'indesitjables, de personatges com aquest Stalin. La filla en va fer una definició contundent, deia que era una home brutal, un camperol, cruel però normalíssim, que s'estimaven i que el pare només volia que ella fos una marxista ben preparada.

Mentre sobre Hitler hem vist i llegit tota mena de coses l'autocrítica sobre l'estalinisme encara es troba una mica a les beceroles, inquieta entrar a fons en aquestes realitats perquè veure malmès allò en què creus és molt dramàtic. 

A casa nostra es va confondre sovint comunisme estalinista amb democràcia i encara costa entendre que molts antifranquistes eren molt poc demòcrates. L'infern, fins i tot l'infern ateu, està empedrat de bones intencions. Stalin va matar o va contribuir a matar molts dels seus compatriotes, que compartien, en origen, les seves mateixes idees. La seva època va ser fosca i terrible, encara és poc coneguda.

Gent com Sartre i la seva colla el defensaven pel fet que no calia inquietar la classe obrera, la qual cosa mostra l'elitisme del filòsof,  tot i que tenien coneguts a la URSS que patien aquella repressió salvatge i força indiscriminada. M'agradaria que algun dia es pogués parlar de tot plegat sense reticències ni recursos a la defensa de les idees per damunt de tots els disbarats fents en nom d'aquestes mateixes idees. 

Fa alguns anys, una coneguda, mestre d'idees progres, militant activa en un conegut partit d'esquerra, em va explicar el que havia vist en un viatge a la URSS encara comunista i, en el mateix sentit que Sartre, em va comentar: això t'ho dic aquí però no ho explicaré enlloc, és clar, no es pot dir, això, a la gent normal. Sembla que emmascarar la realitat per a no esberlar militàncies és una actitud molt habitual en les persones doctrinàries.

Les idees poden ser molt bones. També ho són les idees cristianes i van produir el Vaticà. Les idees no tenen la culpa del que fem els homes però cal pensar que un dictador no actua sol, precisa de devocions incondicionals, de servidors, de col·laboradors. 

No devia ser fàcil per a Svetlana Stalin viure i sobreviure. No ho és per a molta gent, és clar. Em quedo amb les seves darreres imatges, una velleta amb bastó, passejant per un camp lluminós, sota un sol amable.

8 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ser fill o filla d'un 'monstre', ja sigui malèvol o benèvol, ha de resultar sempre difícil. Una ombra que persegueix sempre i de la qual és complicat desfer-se'n deixant emergir la vertadera personalitat.
Respecte dels crims del comunisme, en efecte no se'n parla gaire perquè fa molt de mal. Molta gent ha estat comunista de bona fe, perquè el comunisme és una fe laica, un substitut de la pretesa fraternitat universal, tan pervertida aquí, allà i a tot arreu. Però si volem avançar haurem de passar comptes encara que dolgui. Sempre dol l'autocrítica, però és necessària.

Galderich ha dit...

El comunisme ha de fer autocrítica, de veritat, abans que els feixistes no s'apropiin de la crítica fonamentada amb fets inqüestionables.

Només així els elements ideològics actualitzats del marxisme que hi ha poden arribar a tirar endavant.

Però l'autocrítica és tant difícil...

El "Accidents Polipoètics" tenen una frase que m'agrada:
"Es molt difícil reconèixer un imbècil davant d'un mirall!

Eastriver ha dit...

La veritat hauria de ser la veritat sempre. Quan la tapem, encara que sigui amb les millors intencions, no estem fent cap bé al futur.

Jo no coneixia la filla del dictador, no en sabia de l'existència. De les seves crítiques dels anys 80 no en recordo res, i quan es va fer famosa de debó jo era molt petit. Però la veritat segueix sent la mateixa. Estic d'acord amb tu.

GLÒRIA ha dit...

Isaac Deutscher, Bullock, Tony Judt han treballat molt la figura d'Stalin i l'stalinisme. Hi ha un llibre de Bullock, magnófoc, en el que fa una mena de "vides pararel·les" amb Hitler.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Teresa, és encara un tema força recent i potser el motiu és aquest, no ho sé, però trobo a faltar aquesta autocrítica seriosa.

Júlia ha dit...

Galderich, és que la gent es posa molt a la defensiva amb aquest tema, com també quan s'incideix en les víctimes 'dels altres', moltes de les quals, per cert, no eren 'ni dels uns ni dels altres'.

Júlia ha dit...

Eastriver,més aviat s'aconsegueix la desmoralització i l'efecte contrari.

Ja m'imagino que per a la gent més jove era una desconeguda, per als de la meva edat la seva demanda d'asil polític va ser molt present a la premsa de l'època.

Júlia ha dit...

Glòria, gràcies per les referències, ho tindré en compte.

Sobre Hitler em va agrada molt el llibre de Haffner 'Observacions sobre Hitler'

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sebastian_Haffner

Es breu, clar, d'estil periodístic i no fa volar coloms sinó que comenta quins motius van portar el nazisme al poder. En ell analitza breument diferents dictadors però opina l'autor que Hitler i Stalin eren més que dictadors, una mena d'assassins en massa que van trobar el camp abonat per 'practicar'.