26.12.11

Sobre pàtries exigents i pàtries idealitzades






Aquests dies han emès per televisió la pel·lícula Joyeux Noël, una cinta francesa que va passar sense pena ni glòria pels cinemes tot i que té el seu interès. Explica un fet real de la primera guerra mundial, un fet d'aquells que s'han donat en moltes guerres. Amb motiu del Nadal s'estableix una treva entre els exèrcits enemics cosa que fa que els homes es coneguin i que ja no vegin l'enfrontament com abans. En tot plegat hi té un gran paper la música, com a art germanívol. La cosa acaba malament, els grans caps de l'exèrcit, des dels seus despatxos, no veuen bé el fet i envien els responsables als camps de batalla on, es preveu, hi haurà les grans estossinades. 

Precisament aquests dies he estat llegint la versió original de Los cuatro jinetes del apocalipsis, ja que a partir també del  fet d'haver vist la pel·lícula fa poc per la televisió em van agafar ganes d'acostar-me al llibre original, fàcil de trobar per internet i molt interessant per molts conceptes i detalls que les pel·lícules no poden abastar. El llibre es podria dir que és propagandístic, de fet va ser una mena d'encàrrec o suggeriment del president Poincaré a Blasco Ibáñez, intentant fer que es bandegessin coses com ara la neutralitat o el pacifisme davant de l'atac enemic. Com que la novel·la està escrita en l'època dels fets mostra la mentalitat del moment cosa que les novel·les històriques no ens poden mostrar ja que sempre veuen el passat des del present. 

La novel·la té, a més, una primera part en la qual els personatges viuen en una Argentina salvatge, molt interessant, fent fortuna. Mostra l'enfrontament entre dues mentalitats, la francesa, oberta i a la recerca de la llibertat, i l'alemanya, que intenta ja aleshores fer que la raça superior domini la resta i dirigeixi el món. No ironitzaré sobre el present, ep. Hi surt un mosaic de personatges molt interessants, un rus, un espanyol, el desvagat fill de papà que acabarà lluitant per la pàtria d'acollida i també qüestions com el patriotisme, les arrels, la responsabilitat davant de la història. Molta mitologia que el temps ha matisat tot i que aquestes coses tornen a aflorar de tant en tant.

Aquella guerra va ser resultat de les guerres anteriors i de la inestabilitat política europea. Espanya va aconseguir surar en la neutralitat i fer bons negocis mentre va durar, una bonança econòmica que no es va saber aprofitar després. De tota manera, molts voluntaris van anar a ajudar França, el bel·licisme era un valor vigent i el pacifisme s'identificava amb la covardia i  el deshonor. La guerra va ser un escorxador absurd de jovent, com que la segona encara va ser pitjor es van anar oblidant les seves misèries, reflectides en pel·lícules immenses com aquest monument que és Paths of glory,  prohibida durant anys a França i no cal dir fins quan a Espanya. Hi ha la creença que sempre els de dalt són aquells que manipulen el poble però no sempre és així, Napoleó III es va veure abocat a la guerra franco-prusiana a causa del fervor popular, les masses no sempre són tan innocents.

La lògica de la guerra és absurda però, per desgràcia, de vegades cal defensar-se d'inesperades agressions.  De tota manera l'espiral de la violència acostuma a produir més violència i efectes colaterals absurds i tràgics. França, l'estat i els comandaments militars, sembla que van aprofitar l'avinentesa per enviar a primera línia del front joves que provenien de les regions més problemàtiques, i així a molts poblets de la Catalunya Nord, de Còrsega, de Bretanya, ens podem ensopegar amb aquests exagerats monuments plens de noms i cognoms, sovint de germans, cosins i parents, fills de la patrie morts en aquella carnisseria. Sembla que sobre aquest tema es van fer, al nostre país veí, alguns estudis encara poc coneguts, que demostrarien aquesta perversa intenció unificadora. A la pell de brau com que els pobres fills de la pàtria enviats a l'escorxador eren dels dos bàndols enfrontats el tema és molt, molt diferent.

Sóc absolutament antipàtries, oficials o no, acaben per provocar aquesta mena de coses. Després el temps passa i tot sembla gloriós, honorable, heroic. A França un pobre noi jove de cada deu va morir de mala manera en aquella guerra que va acabar, com és sabut, amb la victòria, fet que va contribuir a l'exaltació de les glòries nacionals i fins i tot va contribuir a escampar senyals de pertinença a una unidad de destino en lo universal. La manca de jovent, possible carn de canó en properes guerres, va fer també que s'esmercessin durant anys grans esforços en polítiques natalistes, en les condemnes al control de natalitat i l'avortament. Fins i tot la moral, l'ètica, els costums, es manipulen de moltes maneres quan cal i toca i allò que era dolent sembla bo i a l'inrevés, es fa molt difícil copsar les veritables intencions del control subtil del pensament vigent.

Les exaltacions patriòtiques s'han d'utilitzar amb cura i mida i de vegades es juga alegrament amb foc, cosa que afecta molt la gent jove. De jove et sents coratjós, lluitador, vols causes nobles en les quals cremar-te i més endavant, amb els anys i l'experiència, et vas adonant de com et van deixar socarrimar per idees que no s'ho valien i que ni tan sols aquells que les predicaven consideraven seriosament ni tenien cap intenció de portar a terme en cap moment. 

Els sentiments bel·licistes no han mort, només s'han abaltit en algunes societats, però poden ressorgir si toca i convé, no fa tants anys hi havia jovent que feia seu allò de la lluita armada i no gaire lluny de nosaltres fa quatre dies que l'han començat a bandejar. Tot es pot arranjar i reconsiderar, podem canviar de mentalitat, reconèixer errors, només la mort és irreversible i com que la vida ja ens mata de forma inevitable, coses com ara la pena de mort o els atemptats indiscriminats que poden provocar víctimes innocents, tot i que siguin a favor de causes suposadament nobles, resulten aspectes culturals absolutament perversos. Però ja sabem que l'infern és empedrat de bones intencions, és clar. Fins i tot l'infern sartrià i proper.

Parafresajant Pardo Bazán quan parla de la Natura, i situant el concepte de madrastra en el context de l'època, o sigui, identificant aquest terme amb personatges dolentots com ara els de la Blancaneus o la Ventafocs: Pátria, et diuen 'mare', t'haurien de dir 'madrastra'. 

8 comentaris:

Galderich ha dit...

La pàtria, la pàtria... Quan parlem d'això sempre recordo Iugoslàvia, el paradís de la interculturalitat... i com va acabar!

Potser el punt de partida era erroni (una dictadura) i la pau no era tal. Per no haver de parlar de pàtries caldria definir les fronteres administratives (concepte que sempre queda en segona quan és l'important!) lògiques i consensuades sense exaltacions però això és més que difícil!

Per cert, he buscant com un boig aquesta pel·lícula de Joeux Noel i no l'he trobat per enlloc ni per comprar-la ni per descarregar-la... Té molt bona pinta. L'argument és com La Vaquilla que es va filmar sobre la Guerra Civil espanyola.

Júlia ha dit...

No crec que la culpa fos precisament de la Dictadura, Galderich, molts factors van coincidir, de tota manera el 'mal rotllo' és relativament fàcil d'aconseguir amb una bona propaganda.

Jo hores d'ara no crec que existeixen, les pàtries, són construccions culturals sempre interessades però avui parlar de 'la pàtria universal' no està de moda.

Em sembla que en algun lloc l'he vist per descarregar, per cert, mira bé, jo també vaig pensar en 'La Vaquilla'. No és extraordinària però sí interessant i ben interpretada.


http://www.peliculasyonkis.com/pelicula/feliz-navidad-joyeux-nol-2005

Jordi ha dit...

Tot concepte té la seva part positiva i negativa. Crec que el problema és més profund. De manipulació dels conceptes per uns pocs: pàtria, sistema econòmic, religió, sistema polítics, etc. Si fins i tot s'ha manipulat coses tant senzilles com l'oli d'oliva o el peix blau que ara són bons però durant un període del segle passat eren dolents (perquè interessava exportar-los). Segons com lo de "pàtria universal" sona a pensament únic.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo, aquesta pel·lícula tot i que no l'he vista, em sona al videoclip de Paul McCartney que em sembla que es deia PIPES OF PEACE però allà, enmig de la pastelosa cançó els soldats fan una treva per fer un partit de futbol en el que s'hi veu de tot, però després es desperten i tornen a la trinxera sota el pas d'un avió em sembla.

Tot un acte de denúncia, tinguem en compte que duran t la primera guerra mundial les ofensives als diferents enclavaments es consideraven per percentatges de baixes: És a dir, es comptava que per exemple un quinze percent moriria només treure el cap per la trinxera, que un altre percentatge moriria travessant el camp mig i només un petit percentatge podria fer mella en l'enclavament enmic.

Així s'enviaven, posem per cas cent soldats per a una ofensiva en la ue se'n precisaven quinze, o millor dit cent dels que quinze en sortirien vius, i s'havia de treure el cap per la trinxera, ¿per quin ordre? a per exemple tirar un parell de granades cadascun sobre algun dels terribles invents de llavors: les metralladores o les granades.

Res d'arquers.

Júlia ha dit...

Jordi, l'universalisme avui està mal vist, sona, com tu dius a 'pensament ´únic' però els primers socialistes i comunistes eren universalistes i consideraven que era més germà seu un obrer de l'altra punta del món que no pas un burgès proper, del seu 'nacionalisme', estatal o oprimit. Són en el fons modes morals, sovint interessades, les que ens fan veure garses per perdius. Com el peix blau, efectivament. Cal meditar de forma individual en aquestes coses i mirar de bandejar visceralitats i tòpics d'uns i altres, però no és fàcil.

Júlia ha dit...

Josep, una mica sí que és com el vídeo que comentes que crec que també estava inspirat en aquesta mena de coses però el cert és que 'realment' a les guerres passaven fets semblants tot i que el context fos molt més sòrdid.

Efectivament, aquesta guerra -i la majoria- mostren una total absència de respecte per la vida humana i compten amb la carn de canó a l'engròs. Fins i tot l'avui tan museïtzada batalla de l'Ebre, va ser un disbarat enviar aquella quinta del biberó a una guerra ja perduda amb la intenció que fossin carn de canó que aturés 'una mica' la debacle. Els dels despatxos no estan per poca cosa.

Fent referència al comentari que he fet anteriorment, en el fons un soldat d'on sigui és més semblant a un soldat d'un altre lloc que al cap militar o polític més prestigiós dels 'seus', però això potser es va veient amb els anys i l'envelliment.

Galderich ha dit...

Gràcies per l'enllaç! La buscava en anglès i francès als yonkis però no hi havia atinat en buscar-la en castellà!

Júlia ha dit...

És clar,com que els catalanistes ortodoxos, Galderich, no voleu saber res amb el castellà, he, he.