17.1.12

Accidents i gregarismes





Aquest lamentable accident del creuer me n'ha recordat un altre que ja té uns anys, molt més proper, el d'una de les barques de l'Oca de Banyoles, en les qual jo tantes vegades havia pujat, de camí cap a Mieres, amb la família, pel mes d'agost.

Cada any, si podíem, portàvem el meu pare, en pau descansi, al poble, el dia de la festa major. Anàvem a l'ofici, saludàvem els coneguts i els parents, cada dia menys de vius, visitàvem el cementiri per recordar els difunts i voltàvem per un poble que fins fa poc era encara molt poc conegut.

L'aturada obligada era Banyoles, per esmorzar, donar cacauets a la carpa Ramona i, en molts casos, fer un volt amb la barca. Tot era plàcid i minoritari fins que van arribar les Olimpíades i allà es van fer unes proves que van posar de moda la ciutat, cosa que va disparar l'arribada de turistes.

L'accident va ser obra de la negligència i la cobdícia, es van adaptar els vaixells per poder fer més viatges i deixar-hi pujar més gent, sense mides de seguretat, unes mides de seguretat que encara no sé si es va aclarir qui les tenia que comprovar, car les administracions es van anar passant la pilota en tot moment. Un grup de pobres i alegres jubilats francesos va quedar empresonat rere vidres tancats de forma hermètica. Morir d'accident quan ja ets vell i podries morir perfectament d'això que en diuen mort natural ho trobo especialment trist.

Crec que no oblidaré mai aquell fet que encara em provoca, quan passejo vora aquell bonic llac, una esgarrifança d'angoixa. Jo havia portat els nois i noies d'escola a la piscina, aquell dia, a L'Hospitalet, els vèiem nedar des d'unes galeries amb finestres, un pare que esperava el seu fill em va explicar el que havia passat i no m'ho podia creure.

Coses així passen a l'Índia, a l'Àfrica, a aquesta Espanya que sempre creiem menys culta, desvetllada i feliç que la nostra petita pàtria. Però no, va passar al cor de la Catalunya profunda, perquè aquí també passen aquestes coses i fins a una tranquil·la residència olotina et pots ensopegar amb un cuidador ximple i guillat a qui li vingui de gust estossinar velletes.

Els creuers, quan jo era joveneta, eren cosa de gent rica, com, en general, això de viatjar més enllà de Montserrat. De vaixells, agafaven les Golondrines i, si anàvem a llocs com Banyoles, els d'allà. Però resulta que vam anar fent bitlles i vam tenir cotxe i aspiracions, reflectides en aquell monòleg de Capri, hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa.

En aquests darrers anys molta gent que conec ha fet creuers. Els qui m'explicaven darrerament aquests viatges, tot i el seu aparent entusiasme, em mostraven el que són en realitat aquests desplaçaments, una mena de desfilada en gran autocar mariner, a l'estil del títol d'aquella pel·lícula, Si hoy es martes, esto es Bélgica.

Una senyora que he escoltat a la ràdio i que explicava que havia fet molts creuers, fins i tot per Alaska i la Patagònia -Déu meu, quins afanys de voltar pel món que té la gent avui!- admetia que la qualitat havia baixat molt amb la massificació. Sembla que els mars, encara més els propers, com la pobra Mediterrània, recorden ja la Rambla en hores punta, com ho deu semblar el cel, on els avions són cada dia més nombrosos.

Jo, la veritat, només de veure aquests pobles flotants, amb més de quatre mil persones a dins, ja percebo una estranya inquietud. Dues Batees, més o menys, tancades en un gran hotel com qualsevol gran hotel, amb botiguetes, cinemes, piscinetes, i tots fent el fatxenda disfressats de rics als sopars del capità i d'altres celebracions ridícules.

En fi, tot són gustos. Crec que les negligències i els accidents imprevistos poden passar a tot arreu i, de fet, passen cada dia a les carreteres. Hi ha molt alarmisme avui amb coses com el tabac però els cotxes provoquen molts i molts accidents i no se'ns aconsella ni prohibeix deixar d'utilitzar-los quan no cal, ni sembla que hi hagi cap intenció de fabricar-los que no corrin molt, d'entrada, o restringir-ne seriosament l'ús. Això sí, ens obsequien amb campanyes tètriques destinades al culpable individual, com sempre. 

No deixaria d'anar amb creuer si en fos aficionada a causa d'aquest accident, evitable i inesperat. El risc i la negligència existeixen a casa i fora de casa. Però aquestes massificacions que provoca la propaganda m'inquieten molt més que els accidents. I en el lot d'absurditats hi inclouria la promoció d'espais turístics com la Sagrada Família, per exemple, amb cues que donen la volta al temple un dia sí i un altre també.

És fàcil promocionar el que sigui, fer-nos necessari allò que tan sols és desitjable. Sota l'etiqueta d'una cosa tan manipulable com la cultura ens veiem gairebé obligats a fer de tot i veure de tot. La gent protesta quan es parla, per exemple, de la possibilitat de cobrar alguna coseta a petits museus, biblioteques, o per serveis necessaris i cars, però paga bitllo-bitllo les moltes cuques que val visitar segons quins espais, anar al futbol o al concert d'un rocker conegut. 

Recordo, per exemplificar, el cas d'uns pares protestons i progres que quan a escola es plantejava fer qualsevol aportació econòmica emetien filípiques sobre la gratuïtat exigible -escola pública, és clar- i que més endavant van acabar portant els fills a una de caríssima i elitista, quan les coses els van anar molt bé. Els humans som així de contradictoris.

Per no parlar d'aquests viatges caríssims els quals, segons sembla, i ho dic a partir de les trucades a la ràdio que escoltava ahir, amb motiu del naufragi, de pobres jubilats i jubilades que resulta que han voltat per mig món però que segurament viatgen a preu de gent gran amb la Renfe, es deuen trobar a l'abast de moltes persones aparentment normaletes.

Els accidents s'obliden, com totes les desgràcies, afortunadament. Com les guerres, les dictadures, les malvestats. Ens fem un món del present a mida, si ens deixen i les noves generacions tenen sobre el passat una visió molt diferent dels qui el vam viure i patir. 

Només que caldria insistir molt més en el poder de la propaganda i les promocions ben fetes,  que ens porten, de forma inconscient, a voler fer tots les mateixes coses que el veí, aquest gregarisme inquietant que tant ens pot fer anar de viatge i a donar la volta al món en ramat com donar suport a dictadors o a opcions violentes totalitàries en algun moment de la història. 

Per cert, i a banda del tema, darrerament escolto i llegeixo moltes referències iròniques, però preocupants, a guillotines, cunetes, trets al clatell i bombes, per part de persones de les noves generacions. Crec que hi ha moltes coses que no s'haurien de dir ni escriure, ni tan sols en broma. Allò del ojo por ojo, que, com deia Gandhi, ens acabaria fent tots bornis i desdentegats, ja hauria de ser quelcom oblidat i enterrat. La pau és molt fràgil, encara que no ho sembli.

10 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que no Júlia, que no n'aprenem. I no ho dic tant sols pel paràgraf final. Que també.
Seguim essent més rics que l'òstima malgrat la gran sotragada i cinc milions d'aturats. Tornem -alguna vegada hem deixat de fer-ho?- amb el discurs tu-te-lo-mereces-todo i semblants, i si no fixa't quina fatxenderia, quina exigència transmet un anunci que estan fent ara per televisió de les rebaixes d'uns grans magatzems molt coneguts.

Orio43 ha dit...

A més, això de fer un creuer per veure les ciutats del Mediterrani, res de res, per una vegada que vaig mirar de fer-ne un per les illes gregues, només tenies de 3 a 4 hores entre que et desembarcaven i tenies que tornar a pujar, ni temps de fer un dinar. No val la pena córrer riscos.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Per a mi el tema punxegut és el del gregarisme, no hi puc fer més... M'horroritzen les masses, ens despersonalitzen.

Júlia ha dit...

Xiruquero, certament,malgrat tant de discurs solidari som uns reietons nou rics, em fa angúnia escoltar segons quines manifestacions que no mostren res més que egoisme galopant.

Júlia ha dit...

Toni, ja m'han explicat coses així però sembla que la gent vol anar de creuer, és una moda, avui mateix veia uns cartells en una agència de prop de casa, grans descomptes, pagament en deu mesos, etcètera. Estem ben guillats. I després anem justos. En fi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a mi que no m'hi busquin en un creuer, ja n'hem parlat alguna vegada. De fet, sempre que qanem amb la Nuri pels llocs anem per lliure, i una vegada que ens vàrem apuntar a una excursió a MARRAKECH, vaig veure que anava bé anant per lliure.

Júlia ha dit...

Cert Teresa, la massa despersonalitza la individualitat i m'espanta veure com els sectarisme fan canviar d'opinió o en creen de nova. Hi ha coses que ningú no faria de forma individual i que ho fa quan es troba en mig de 'la massa', així s'expliquen molts disbarats comesos en guerres, manifestacions esportives diverses i aldarulls de tota mena.

Només pensar en navegar 'plàcidament' en un vaixell on hi caben més de quatre mil persones ja mareja.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, no hi ha res com la llibertat tot i que en ocasions et puguis sentir, fins i tot, sol. Els viatges organitzats em fan repelús, tot i que tampoc no diré que no en faré mai dels remais, mai no es pot assegurar res i tots tenim punts febles i moments fràgils.

Josep_Salvans. ha dit...

Jo opino que si van fer aquelles reformes al vaixell era perque així no havien de pagar tants impostos i taxes per transport especial des de les draçanes a dintre terra. A més en aquell temps no estava tant clar el fracàs de les olimpíades d'Atlanta i no va ésser fins el 2000 a Sydney, que les de Barcelona es varen donar per superades recordeu: "Best Olympic Games Ever"

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs això dels creuers deu ésser un catxondeo. la meva germana hi va anar i a sobre del llit hi tenien l'últim dia tot de sobres amb els noms del cambrer d'habitació, el cambrer, el cuiner, el subaltern... el capità... per a deixar les propines. Jo em pregunto si aquell home no estava fart de fer cada dia el mateix recorregut, fer-se un tip de beure -es diu- i, donada la crisi cercar ja la jubilació ben a prop de casa i no haver d'aguantar pesats que en fan un, de creuer, en tota la vida. A més a la presó... bé ara com ara diu que està en arrest domiciliari, així es cura del beure.