3.1.12

Aquells espies i aquella guerra freda

No acabo d'entendre mai ni els llibres ni les pel·lícules d'espies i m'ha passat també amb aquest Talp tot i que la pel·lícula m'ha fascinat  i hipnotitzat, més aviat per com explica les coses que no pas per allò que explica,  no sé si m'explico.

Diuen que s'ha de veure dues vegades, potser hi tornaré més endavant, encara que no crec que n'acabi de treure l'entrellat. Precisament un dels darrers enigmes que vaig penjar a l'altre blog, el d'història, va ser sobre els pobres Rosenberg i aquella època grisa de la guerra freda. Les fotografies d'aquell procés fan esgarrifar però encara fan esgarrifar més els documentals sobre els països de darrere d'aquell teló d'acer que ara ja és de plàstic, tot i que de vegades el plàstic també és molt resistent i opac. És una època avui poc coneguda però que va marcar molts dels fets en els quals fa anys ens vam trobar immergits, entre els quals, fins i tot, el nostre llarg i penós franquisme.

Veient la vida que porten aquests agents secrets tan diferents del James Bond de còmic,  ben plantat, fatxenda, valent, lligon i surrealista, em ve al cap allò que deien els pares i els avis, tu queda't a casa, no et fiquis en res, no facis mal a ningú i tingués cura dels teus.  Com pot ser que aquests senyors i senyores -poques- que endevinem intel·ligents hagin acabat fent la feina que fan amb aquesta dedicació suïcida? Potser la guerra els va fer derivar vers l'espionatge, és clar, tal i com diu una de les poques dones que surten a la pel·lícula, allò era una guerra de veritat. L'activisme polític de risc, que sacrifica familiars, parents i coneguts, sempre m'ha costat d'entendre.

Tots els actors estan molt bé però res no seria el mateix sense aquest Gary Oldman contingut i inquietant. En algun lloc he llegit, en comparar aquesta pel·lícula amb la sèrie que va protagonitzar Alec Guiness fa anys, que aquell Smiley, si te'l trobaves pel carrer, t'inspirava seguretat i li demanaries ajuda, però que aquest, el d'Oldman, et faria fugir corrent i no pas perquè li recordis papers desagradables i histriònics, que n'ha fet uns quants, sinó precisament per la seva sobrietat misteriosa i distant.

Tot és sòrdid i quotidià. Es mor, s'espia, s'assassina, s'intriga, es vigila, de forma aparentment mediocre, com si la gent fos en una d'aquelles oficines de l'època, polsoses i mesquines. Em venia el cap la novel·la El factor humà, que, per cert, no va acabar de reeixir en cinema tot i que en van fer una versió digna però amb poca grapa. Aquí no hi ha ni factor humà i, si hi és, gairebé ni ens hi podem atansar, només el podem percebre de forma molt subtil en algunes mirades, en llàgrimes escadusseres, en aquest pobre jove agent que vol formar una família i fugir d'estudi. 

No puc dir si m'ha agradat o no. Hi ha llibres, músiques, quadres, pel·lículas, que no sé si m'agraden o no però sé que m'ha agradat l'experiència de poder-m'hi acostar. De fet, als cursos de pintura diuen, algunes professores, que les obres d'art no tenen només valor pel fet que ens agradin o no sinó més aviat, també, pel sacseig o l'estremiment que ens produeixen en enfrontar-nos-hi. En tot cas, crec que és una pel·lícula que no pot deixar-nos indiferents, tot i que l'època de la història sigui ja el passat, o ens sembli que és ja el passat, fins i tot en el cas que, com jo, no siguem lectors fervents de Le Carré i ens costi entrar en aquest món on la informació és el poder que no hem cobejat mai.

12 comentaris:

Eastriver ha dit...

M'has despertat un interès que mai s'hagues despertat, doncs com tu, rarament m'acosto a les pelis d'espies que no, que jo tampoc entenc gaire. Els actors hi fan molt, no en tinc cap dubte, així com el director. I respecte a la vida dels espies, doncs mira, tot i que és cert que els catalans som en essència molt conservadors (allò que ens deien els pares) també és cert que un dels més grans espies de la segona guerra mundial va ser un tal Pujol, català és clar.

Anònim ha dit...

VAIG LLEGIR TOTS EL LLIBRES DE J.LECARRE,I VAIG SEGUIR LA SERIE,ARA VUI ANAR AL CINE,SOC "FAN"DE G.OLDMAN,PERO...FINS QUE NO TORNIN A OBRIR LES GUARDERIES ESTIC SECUESTRADA.....TRES NETS CRIDANERS,PLORANERS,MUCOSOS,I TOCA PILOTES,ADORABLES¡¡¡¡¡GRAÇIES PERR L'ORIENTACIO.
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Cert Eastriver, el famós 'Garbo', tot i que no sí aquest català 'espia universal' es considerava català o espanyol. Tot un personatge, sobre ell es va fer un documental magnífic que vaig veure al cinema fa un temps. Un home enigmàtic i misteriós amb molts punts foscos a la seva vida.

Júlia ha dit...

Per ser espia ja cal ser 'conservador', per cert, tots aquests anglesos ho eren, altrament no haurien conspirat tant a favor de l'ordre occidental.

Júlia ha dit...

Jugant, espero que t'agradi, ara a gaudir dels néts tant com puguis que és una tasca molt més rellevant que la d'espia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

d'aquestes pelis no entenc res, és tot tan complex, entre espies, contra espies , agents dobles que em sembla ni ells s'entenen.Ara d'aquesta me n'han parlat molt bé.


"Hi ha llibres, músiques, quadres, pel·lículas, que no sé si m'agraden o no però sé que m'ha agradat l'experiència de poder-m'hi acostar" a mi em pasa molt amb la pintura congdemporània i en altres manifestacions artìstiques. deu ser l'apreciació objectiva de l'art, o simplement la sensació que et produeix la seva contemplació.

Júlia ha dit...

Francesc, jo no les entenc mai, ja ho dic, aquesta tampoc no l'he acabat d'entendre però m'ha agradat i no sé el motiu, potser les interpretacions, l'ambient...

Josep ha dit...

Jo no he llegit gaire de Le Carré. Vaig intentar començar a llegir La Gente de Smiley i recordo el truc que explica per a no mostrarse nerviosa ni alterada davant les preguntes de la KGB d'una tal Olga, que es pessigava la munyeca amb no sé quina tècnica mesurada.
Sí que he llegit"El jardiner constant i potser perquè le vaig llegir en català em vaig assabentar de la trama malgrat ara mateix en recordo pocs detalls de les diguem-ne escenes. QUe maten una model decapitant-la en un a visita turñistica a un lla i també al seu xofer i no sé si fins i tot llencen el 4X4 al riu o al llac.
Passava que la comunitat fins llavors s'havia mostrat disposada a col·laborar n la prova de medicaments en humans a l'Àfrica que a partir del fet es trastoca.

Potser haurem de saber un passa l'acció i on l'ubica la pel·licula, com a Die Welle.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Per si de cas vaig a veure la pel·lícula, no he llegit el teu escrito però si t'he deixat un comentari gras al post anterior.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Josep, com comento, el gènere no és dels meus preferits, tot i que no li trec mèrit ni interès.

Josep ha dit...

Júlia, doncs jo recomano EL Cuarto Protocolo de Frederick Forsyth que parla d'un calçasses que fa les assumptes polítics pel seu compte i convida a un surafricà a una festa. També, eh?, recomano el llibre Ha llegado el Águila de Jack Higgins que parla dels "boers" i la seva venjança.

Josep ha dit...

Però aquests llibre s son molt antics.