21.1.12

Cròniques murcianes: Records, orígens, cardenals i beates








Feia molts anys de l'única vegada que vaig passar per terres murcianes. Més de trenta. Recordo que vam passar per Cartagena a veure el meu germà, que aleshores feia el servei militar. Era Setmana Santa i els quintos feien barrila als bars, molts d'ells vestits de romans i a punt d'anar a la processó. Les cavalcades de Reis i les processons de Setmana Santa es nodrien sovint d'aquell jovent que feia l'obligatòria mili, avui ja un record més del passat, una batalleta dels avis.

És la quarta vegada, des que em vaig jubilar, que participo en aquestes activitats de l'Imserso, de les quals tant ironitzava quan era més jove. Es nota molt que la població imsersada s'ha anat rejovenint, avui molta gent es jubila o prejubila més aviat i als seixanta ja es pot gaudir d'aquestes ofertes, gairebé un regalet si es considera seriosament el preu que es paga per a les estades en bons hotels situats, això sí, per regla general, en espais turístics convencionals, en aquesta època de l'any sense població estiuenca.

Múrcia i els seus volts han canviat molt des d'aleshores, com tots els territoris de la pell de brau, en general. Per la zona de la Mar Menor, on ens trobem, s'hi han fet hotelets i casetes i crec que hi ha molts més arbres i jardinets que quan vaig venir per primera vegada, aleshores la zona em va produir una sensació estranya de desolació i ara em sembla molt més alegre i lluminosa.

Molts catalans tenim avantpassats propers originaris de Múrcia, i ja no ens agrada recordar quan per insultar algú li deien mursiano. Tot és història. Les masses arrauxades de la FAI van aplegar molts murcians, obrers ressentits i desarrelats en aquella època, als quals no tractaven gaire bé els autòctons. A la Torrassa hi van posar aquell cartell que deia aquí acaba Catalunya y empieza Murcia. Tot això no es vol recordar ni s'hi vol entrar a fons, no fos cas que ens féssim mal, tan sols resta alguna evidència periodística, com ara un magnífic reportatge d'Irene Polo que va anar a Sallent amb motiu d'uns fets violents i d'uns enfrontaments a causa d'un excés d'immigrants que hi van anar a buscar feina i es van haver d'instal·lar en coves i indrets lamentables. El motiu d'aquelles migracions van ser la fam, la sequera i les injustícies socials, que es van acarnissar sobretot en una zona entre Múrcia i Almeria, una altra província molt castigada durant dècades.

Enguany, com vaig sentir comentar a Paco Candel en una ocasió, ens hem adonat del fet que ens assemblem més del que ens pensàvem, ara que han vingut immigrants de tants indrets i de tants colors. Els immigrants d'ahir sovint no són pas els més comprensius amb els d'avui. Però també amb els nouvinguts del present ens assemblem molt, pràcticament som iguals,  tot i que la història inquietant i les bordades habituals sovint es complauen en incidir més en les diferències que no pas en les semblances.

M'està agradant molt tot això. Aquest sol que pots veure sortir i amagar-se al mar, tot just passant a l'altra banda del carrer. Ahir, passejant per Múrcia capital vaig comentar, mig en broma, que no canviava aquesta ciutat per Florència, on vaig estar fa poc. Ho vaig dir en broma, les ciutats no són comparables i cadascuna té el seu encant irrepetible, però és cert que hi pensava perquè Múrcia capital traspua una pau intensa, la de les ciutats que encara no han venut la seva ànima al diable del turisme massiu. Vam dinar a un preu de regal davant de la seva bonica catedral on els segles hi han anat afegint estils, fets i misteris. 

Les ciutats amb riu posseeixen una màgia evident, amb els seus ponts, nous i vells, i aquests camins d'aigua que semblen plàcids però que poden resultar perillosos, encara més en aquest nostre clima mediterrani. Avui, per la ràdio local, escoltava un autor que ha escrit un llibre d'aquests que ara estan a tot arreu de moda, amb anècdotes i misteris sobre la ciutat, a l'estil de tants com en publiquen a Barcelona, d'història recreativa. Comentava que el Cardenal Belluga, un personatge molt important per a Múrcia, deia que la ciutat tenia buen cielo, buen suelo pero mal entresuelo, potser per això de les crescudes dels rius i dels terratrèmols, que aquí també s'han esdevingut de tant en tant i encara tenim molt recent el de Lorca


En tot cas penso que aquestes terres són, encara, molt poc conegudes per als amants dels viatges llunyans i exòtics, tot i els vincles amb Catalunya que hi hem tingut, hi tenim i hi tindrem, com ara el d'una dama beatificada, la barcelonina Mària Àngela Astorch, que va viure una gran part de la seva vida a la capital murciana i que va morir aquí en olor de santedat, essent considerada enguany una santa local.

Encara és menys coneguda la seva etapa musulmana, de regne independent. Per als encuriosits, el meu enigma setmanal recull la història d'un altre murcià avant la lettre. 

Fotografies: Imatges murcianes (1), Júlia Costa, gener 2012

11 comentaris:

Montse ha dit...

S'hi menja de conya, a Múrcia!!! vigila amb les calories, Julieta, que encara no ens hem tret les del Nadal del damunt, hehehe... passa-ho molt bé!

Hi vam ser l'any 2008, quan vam "baixar" a Andalusia amb el Blauet. Vam llogar un cotxe i ens hi vam arribar. Ens va agradar molt!

Francesc Puigcarbó ha dit...

No t'oblidis d'anar a menjar al Rincón de Pepe, o un altre que em sembla es diu Hispania, que tenen aquests uns morcilles de cagati lorito.
Fa molts anys vaig estar a Murcia capital i em va semblar molt bonica, netra i endressada i la gent molt ben vestida, que aqui no hi estàvem acostumats a anar tan mudats.
La Manga del Mar menor era un projecte que es començava a posar en marxa i hi havia només quatre edificis i poca cosa més. Tinc un amic que té allí una botiga pels submarinistes i ja em va dir un dia que ens vàrem trobar que no ho coneixeria si hi tornava.

Bona estada

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Júlia ( i Montse!!!)

Veig que sembleu el cul del Jaumet. Me n'alegro per les dues.

Només ganes de comentar això que dius de la pau que es respira a Múrcia, que em fa pensar que d'exotismes n'hi ha per tot arreu... i que el més important és disfrutar-los tots... també aquests més propers que potser tenim menys mitificats però més a l'abast.

Passa-ho bé amb el teu sant baró.
Records

Júlia ha dit...

Montse, no tinc manies, però la veritat és que mengem generalment d'Imserso -ja tenim el 'gasto' fet- que és menja bé i sa ja que va destinat als jaios de bon veure, tot i que és una mica menjar de cole, sigui dit amb tot el respecte.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, no ho coneixiràs si hi tornes, res de morcilles que no m'agraden. A les ciutats petites i pobles grandets la gent es muda molt, sempre ha estat així i encara trobo que no és dels llocs més mudats, recordo que fa anys vaig ser a Santander i deunidó, però el mateix passa a Olot o Banyoles. És per Barcelona i Madrid que anem pengin-penjam, que ja va bé.

Júlia ha dit...

Sani, és que avui la gent em temo que volta molt i veu poca cosa, la veritat és que jo no sóc molt viatgera, trobo coses noves i interessants sense travessar el Paral·lel però de tant en tant també imsersejo doncs és baratet i agradable fer-ho.

Galderich ha dit...

Aprofita ara que a nosaltres ja no ens tocarà l'Imserso...

Sobre le vinguda massiva de murcians jo en coneixia un cas de l'àvia d'una amiga que era catalana i que en casar-se amb un murcià fou desheredada per la família malgrat ser pubilla!

Júlia ha dit...

Galderich, crec que hi ha imserso per anys, és un muntatge que soluciona molts problemes d'infraestructura i ocupació.

Jo conec molts casos, amb murcians i també amb andalusos, no van arribar a aquests extrems pel fet que no eren pubilles o hereus, però hi va haver molts prejudicis i van haver d'entomar moltes crueltats que, en alguna ocasió, fins i tot van afectar la vida de la parella.

Avui hi ha més tolerància tot i que encara es donen coses rares per part dels 'sogres'.

harmonia ha dit...

Chapeau!! Julia, Murcia es molt bonica i molt acollidora, cuan els meus fills van anar en las novies a conexer als seus cossins, els va extranyar que els acollisin tan carinyosament, ah! a mi si m´agraden les "morcillas". La mara de la meva avia, mara de la meva mara era de MULA, I EL MEU MARIT TAMBÉ.Petons.

Júlia ha dit...

Gràcies, Harmonia, certament la gran majoria de gent amb què ens trobem és súper maca, ja recordo que el teu espòs és de Mula, no recordava que els teus avantpassats també, petons i tenim pendent la trobada harrywalkerenya.

Josep ha dit...

Ara que dïeu del menjar recordo el Pixto murciano que és com una paella de verduras però sense arròs. és molt bò.