23.1.12

Cròniques murcianes: El naufragi del 'Sirio', fa més de cent anys




Encara em sorprèn comprovar com els petits punts referenciats en els mapes, avui digitals i en d'altres temps en aquelles pagines entranyables i plenes de noms dels atles, senzills i cars, que fèiem servir a escola i que, com els diccionaris, eren béns gairebé eterns que passaven de pares a fills, existeixen i són llocs reals i visitables.

M'ha passat això amb el Cabo de Palos, un d'aquells accidentes geográficos que m'aprenia de memòria de petita i que intentava assenyalar, sovint de forma maldestre, en el mapa regional penjat a la paret de l'aula de les franciscanes del Sortidor. 

En aquest punt s'hi troba el far més alt de la Mediterrània. Ha estat escenari de molts naufragis, cosa que sobta quan et trobes, com aquests dies, amb un mar aparentment tranquil i plàcid, tan diferent d'aquella Costa da Morte gallega, que impressiona tan sols en veure-la. 

Com que sembla que el pare de tots els naufragis va ésser el del Titànic i segurament sabem tots plegats molt més sobre aquella trista història que sobre tantes altres com es van esdevenir, semblants i molt més properes, és habitual titllar qualsevol vaixell enfonsat en dramàtiques circumstàncies i amb un nombre important de víctimes de Titánic español, com en el cas del Príncipe de Asturias, sobre la història del qual ja he escrit més d'una vegada pel fet que el besavi de la meva cunyada formava part de la tripulació i va sobreviure per casualitat, després de patir molt, cosa que va fer que més aviat no volgués parlar del tema.

Al Cabo de Palos també hi ha, entre d'altres, la trista història d'un Titánic, el Sirio, un vaixell italià que es va acostar massa a la costa, passant entre aquesta i les illes de la zona, cosa que no feia ningú amb seny. A més, en aquest punt el far resultava ben visible. El 4 d'agost de 1906 el vaixell va xocar amb els esculls, provocant-se un dramàtic naufragi. El capità i els oficials van ser els primers en pujar als bots salvavides i fugir, deixant els passatgers i la tripulació immergits en un caos absolut, amb dantesques escenes de lluita pels salvavides i fustots, mossegades, lluites i cops de puny per sobreviure, enmig de la desesperació més absoluta.

Pescadors i gent de la zona van ajudar els nàufrags, però hi van morir més de dues-centes persones, els cadàvers es van escampar per la costa i fins i tot se'n van recollir a Alacant. Gairebé sis-centes persones es van salvar, gràcies a aquesta ajuda de la gent senzilla. Una de les persones que van protagonitzar el salvament va ser el capità de pailebot Vicente Buigues, al qual se li va reconèixer l'esforç i el risc amb una condecoració.  El 2006, amb motiu del centenari del naufragi, es va col·locar una placa commemorativa i es va fer un acte institucional a l'indret.

Sembla que el vaixell portava molts passatgers clandestins amb destí a Amèrica, previ pagament d'una quantitat estipulada, i que n'havia de recollir més a la zona, cosa que explicaria el seu apropament. Era una època difícil, de crisi i fam, i hi havia molts espanyols desesperats que volien marxar del país. Es viatjava de forma absolutament precària i miserable, per això no es pot saber ben bé el nombre de víctimes, ja que potser van ser moltes més de les comptabilitzades.

Sobre aquesta història, terrible, les seves circumstàncies i la situació del país en aquella època, podeu mirar els blogs El Naufragio del Sirio, Nuestra otra història  o la mateixa wikipedia. També s'han escrit alguns llibres sobre aquells fets. Durant l'època es van cantar molts romanços en castellà i italià sobre tot plegat, cosa habitual en una època sense ràdio ni televisió. 




13 comentaris:

Eastriver ha dit...

Ens fascinen les imatges i la llegenda dels vaixells esfonsats. No coneixia la història del Sirio, o potser n'havia sentit a parlar, potser sí. Té aquesta cosa de l'èpica, de la fi, de l'acabament desastrós d'alguna cosa, que és fàcilment transformable en llegenda. Més que no pas els edificis caiguts. Saps per què? Perquè els vaixells perviuen sota el mar: cal localitzar-los, buscar-los, apropar´-se a ells, treure'n coses, investigar com es fan esfonsar, etc. És a dir, un vaixell esfonsat no desapareix com les torres bessones, que un cop caigudes només resta la marca a terra: perviuen i tothom sap que són allà, encara que no es puguin veure. I a això s'hi suma la fascinació del mar, dels fons marins, la poesia oculta... Buscaré més Sirio en les teves pàgines.

Júlia ha dit...

Eastriver, realment són fascinants tot i el seu morbo i les tragèdies que no podem ni imaginar, fa un temps hi havia una magnífica web sobre naufragis espanyols però he comprovat que ara ha 'desaparegut'.

Els naufragies eren molt freqüents antigament, fins ben entrat el segle XX, el que passa és que en sabem molt poc, encara, dels hispànics.

Júlia ha dit...

En aquest blog i crec que també en el que tinc en castellà he escrit més d'una vegada sobre els naufragis del Príncipe de Asturias i el Valbanera, que van ser molt famosos, del Sirio no en sabia la història fins aquests dies. El Valbanera, a més, va desaparèixer misteriosament i no es van trobar els morts, es creu avui que a causa d'uns bancs de sorra.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sembla un cas molt similar al d'Itàlia que ens ocupa aquests dies, pel que expliques.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, en certs aspectes, però el tipus de viatgers, de vaixell, el context social i polític,el nombre de víctimes, tot plegat té poc a veure amb el d'aquests dies, encara que tot plegat ens demostra que sempre hi ha un risc a tot arreu.

Jordi ha dit...

Hi havia tants naufragis en alguns punts de la costa que hi havia pobles que vivien de les restes i de rescatar mercaderies.

Júlia ha dit...

Cert, Jordi, i sembla que també hi havia qui 'provocava' els naufragis o intentava que no quedés ningú viu per a fer 'benefici', hi ha moltes històries sobre tot plegat, un gran nombre de les quals mai aclarides del tot.

Clidice ha dit...

Ara ens estranya, però, com tu dius, abans això era més normal del que ens puguem imaginar. Els naufragis i el "campi qui pugui" dels capitans. Que una cosa és la literatura i una altra la trista realitat. Per cert que, a mi, aquestes megavaixells amb milers de persones a bord, em fan una angúnia increïble :(

Júlia ha dit...

A mi ja no m'estranya gairebé res, Clídice, ni d'abans ni d'ara.

Penso el mateix que tu sobre aquests creuers 'ciutat flotant', fatxenderia pura i no li veig la gràcia a anar pel mar amb una mena de ciutat plena de botiguetes, restaurants i cinemes.

iruna ha dit...

això que dius del far més alt de la mediterrània m'ha fet recordar una temporada que em vaig entusiasmar amb els fars i tenia la il·lusió de visitar els que hi ha a catalunya.

quan vaig anar a visitar el far de sant sebastià, amb la idea que era el més alt de catalunya, vaig tenir una gran sorpresa quan vaig trobar-me al costat d'aquell far "tan alt", a dalt d'una muntanya :)

amb això es posa en evidència la poca noció matemàtica que tinc de les mesures, perquè abans d'anar-hi devia llegir 168 m, sense fer l'esforç d'imaginar un far tan increïble que pogués fer, ell sol, 168 m.

en relació a això altre que expliques del sirio... l'últim llibre que vaig regalar-li a ma mare va ser DARRERE EL MEDJERDA: HISTORIA D'UN NAUFRAGI, perquè em va cridar l'atenció la història i em va emocionar la dedicatòria que hi havia al començament del llibre, on me sembla recordar que hi surt també una mare.

és d'un naufragi que va haver l'any 1917, a la costa de l'ampolla.

no sé si el coneixes. intenta "rescatar", sobre tot, l'experiència de les persones que van sobreviure'l, i també apareix esta implicació que expliques dels habitants de la zona que van fer tot el possible de part seua.

te dixo aquí un enllaç, des de la llibreria viladrich de tortosa, on vaig comprar el llibre:
http://www.la2deviladrich.cat/catalog/llibres-humanitats-historia-adults-catala-darrere-medjerda-historia-dun-naufragi-p-34.html

Júlia ha dit...

Gràcies, Iruna, no coneixia aquests fets, la veritat és que els naufragis eren molt freqüents. Hi havia fins fa poc una web molt completa sobre naufragis a l'estat espanyol, García Echegoyen, però crec que l'autor es devia atipar que li agafessin imatges i informació i ara he vist que té llibres editats.

http://www.casadellibro.com/libro-los-grandes-naufragios-espanoles/9788489846470/632321

Anònim ha dit...

ET PROVAN LES VACANCES PER TERRES MURCIANES,APA MACA APROFITAR.
JUGANT AMB BARCELONA

iruna ha dit...

a migdia, quan t'he comentat, buscant l'any del naufragi del medjerda, he fet cap a una web on hi ha molta informació sobre el mar... i si escrius al buscador "naufragio", pots llegir infinitat d'articles relacionats.

la web és "bajoelagua.com"