22.1.12

Cròniques murcianes: llengua, parla, formes dialectals i lectures massives





Com aquests petits sortidors del jardinet de la fotografia que afegeixen la seva aigua a un canal comú se m'acut que haurien de ser les diferents formes de parla que fem servir, i que s'han definit o indefinit com a formes dialectals. En moltes ocasions els qui tenen cura d'aquest canal central intenten que les aigües dels sortidors no s'integrin a les aigües comunes i que, com l'oli o com si portessin colorants, restin ben diferenciats i controlats, per  tal de poder-los identificar, desinfectar, descolorir o fins i tot retirar, si fa falta.

El castellà de Múrcia té les seves característiques, com el de tot arreu, però em temo que els catalans i catalanes que rumbegem encara aquell estàndard hispànic de l'escola franquista unificada tenim tendència a trobar-lo pintoresc, com d'altres modalitats locals i regionals de la llengua de Cervantes.

En una ocasió, fa anys, amb una amiga, passejant pel càmping, meditava jo sobre el valor de les diferents formes lingüístiques vives, en aquell cas, del català, i em semblava que la interlocutora m'entenia, quan més endavant, explicant-me que la seva mare era de Badajoz em va afirmar amb contundència que allà sí que parlen un castellà molt lleig.

Aquesta mena d'aspectes de la realitat de la parla i també de l'escriptura, que han estat objecte de prejudicis sovint lligats a visceralitats polítiques, normatives suposadament indiscutibles o fatxenderies diverses, m'han vingut aquests dies al cap perquè he acabat de llegir un llibre que vaig agafar de la biblioteca i que ha desvetllat grans entusiasmes i lloances, sobre tot per part de gent de la generació dels protagonistes de la història. Es tracta de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

La veritat és que el llibre m'ha interessat molt més per la forma que pel fons, una història de creixement, arrels i desarrelaments, maduració, amor i sexe, amistat, família, maternitats tardanes, confrontació entre una vida rural que declina i el present, en el qual s'ofereixen als joves moltes possibilitats de tria professional en els estudis que després no troben un sentit o una sortida tan aviat com caldria. Molts temes ja tractats abans i que seran tractats sempre, com és natural i gairebé inevitable.

El llibre retrata doncs una generació, la dels meus fills, i tots hem llegit llibres semblants de les nostres pròpies generacions, quan érem joves, que han conectat amb el nostre imaginari i els nostres problemes. Potser per això algú m'ha comentat que els meus llibres agraden a la gent gran, perquè costa defugir i transcendir la pròpia realitat vital.

L'originalitat del llibre rau en què que recull una forma dialectal encara poc coneguda i valorada pels sectors més metropolitans que no hi tenen contacte, la de les Terres de l'Ebre, una zona geogràfica poc literaturalitzada pel fet que fins fa pocs anys era llunyana, mal comunicada i la majoria del seu jovent tenia poques oportunitats d'estudi si no pertanyia a una minoria de famílies benestants. Una zona avui, afortunadament, en alça intel·lectual i d'on sorgeixen iniciatives molt remarcables i originals.

La bona literatura es nodreix d'aquests agosaraments. El voseo argentí va començar a tenir importància quan, primer els bons cantants i després els bons escriptors, el van utilitzar de forma seriosa. En podria posar molts exemples i la qüestió té riscos, ja que si no es fa bé la tria pot esdevenir folklorisme, cosa que tampoc no té perquè ser dolenta, però que provoca un cert menyspreu dels mandarinatges acadèmics.

Tot i que, és clar, la literatura també és ficció i reconversió, el mateix Tolstoi ens diu que molts dels seus personatges es troben parlant francès a casa però ell els fa parlar rus i nosaltres els llegim en català i castellà. Trobo que ha de ser molt difícil traduir un text com aquest de Marta Rojals a d'altres llengües, evidentment.

En alguns llibres jo vaig intentar que alguns personatges parlessin amb aquesta mena de realisme lingüístic viu, pero els correctors i els editors eren, en aquell moment, molt ortodoxos i només et deixaven posar alguna coseta en cursiva, sense abusar-ne. M'alegro que s'hagi obert l'aixeta de la comprensió lectora. Formes i paraules que els puristes identifiquen com a incorreccions gramaticals i que en aquest llibre llisquen de forma desacomplexada, eren totalment prohibits, aleshores, per les autoritats correctores. Una manera de fer que va produir un doll de literatura força avorrida, a còpia d'estandarditzar-ho tot.

Al llibre hi podem copsar alguns prejudicis tòpics sobre Barcelona, cosa habitual, les grans ciutats són una realitat tan diversa i polièdrica que els que hi arriben sovint no l'entenen, i sovint ni l'entenen els que hi viuen i hi han nascut. Les formes dialectals pageses són, avui, valorades, però les formes dialectals urbanes, pràcticament gens. Per altra banda també m'ha sorprès l'absència en els personatges joves i grans del que en diríem 'preocupacions transcendentals', ja siguin espirituals o polítiques o la reiteració insistent en el tema del fumar, per exemple. Pel que fa a les inquietuds solidàries, tan sols un dels joves que hi surten és, a tot estirar, ecologista.

Fa uns quants anys, el 1994, em vaig ensopegar amb un llibret sense pretensions, de memòries, molt viu i simpàtic, escrit de forma espontània i ingènua per Clara Pi, Aquella nena de la Rambla. Recordo l'entusiasme de la meva mare quan li vaig fer arribar, pel fet que recuperava la seva forma dialectal infantil barcelonina. Llegint Barcelona, estiu, etcètera, he trobat que algunes paraules i fins i tot frases senceres, pertanyien també al meu record barceloní, d'uns temps poc acadèmics i sense immersió vigent en la llengua pròpia, que aleshores no era res més que una gracieta regional. Un dels molts prejudicis lingüístics fruit del desconeixement és pensar que el que diuen vora casa no ho diuen en d'altres indrets, o no ho han dit en algun moment enlloc, i això es pot copsar en diferents estudis sobre la parla de llocs concrets que defugen la comparació amb la totalitat.

Al llibre de Rojals hi ha ambició literària, evidentment, tot i que pel meu gust li sobren unes quantes pàgines i la temàtica pot enganxar de forma relativa els qui ja som una mica vellets. Fa un temps, a Batea, poble en el qual es pot dir que, amb variants locals, es parla més o menys com parlen els habitants del poble de aquesta Èlia, una mica o molt desarrelada i força egòlatra, un senyor del poble es planyia del fet que els barcelonins menystenien la seva parla. 

Sempre els barcelonins són els culpables de quelcom que s'esdevé a tot arreu, ja que la parla barcelonina rep també molts penjaments per part dels altres i avui resulta de més bon veure fotre's del kamako que no pas del pagès ignorant, una figura en procés d'extinció, sinó ja extingida del tot, però molt present als acudits de la meva infantesa. Jo li vaig dir que faltaven escriptors de la zona que asumissin el risc de fer literatura amb aquelles variants i, en aquest sentit, trobo molt remarcable el llibre de Marta Rojals.

Pel que fa als entusiasmes generacionals, ha de passar el temps, un dels millors crítics que conec, per saber si la novel·la és realment una fita i mostra un camí a seguir, l'inici d'un gènere o d'una tendència, no ho podem saber, encara, això. En aquests darrers anys ha sortit algun altre llibre narratiu que intenta recollir les formes no ortodoxes de la nostre llengua, m'alegro que els editors siguin capaços de destriar el gra de la palla i permetin aquestes incorreccions literaturalitzades, ja era hora. Ho podrà fer qui vulgui i amb la forma dialectal que vulgui o caldrà anar recomanada? No ho sé. 

En tot cas un llibre per llegir i comentar de forma aprofundida, més enllà dels entusiasmes inicials, que en els blogs han trobat un gran ressò, fins al punt de generar una d'aquestes campanyes virtuals tendents a exhaurir-ne la primera edició, ja que per aquests verals s'hi passeja molta gent d'aquestes edats. I a esperar nous llibres de l'autora,  una dama jove una mica misteriosa que a l'estil Salinger no ha volgut concedir entrevistes ni anar a ràdios o teles, cosa que ha desvetllat fins i tot comentaris sobre la seva realitat o sobre si es tracta d'un heterònim d'algú altre. Tot ajuda a vendre.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

caldria no oblidar que Murcia que estava gairebé buida després de fer fora els moros els reis catòlics, va ser repoblada per catalans i aragonesos

Júlia ha dit...

Francesc, això és història molt simplificada perquè els límits no eren els mateixos i els moriscos van ser expulsats definitivament en temps de Felip III.

Però, certament, hi ha molts topònims d'origen català i també posteriorment hi va haver molta relació.

Sobre el tema, aquests els van expulsar però el Jaume I els va estossinar, a les Illes. ç

Tot i que ells també s'estossinaven mútuament, ja en parlaré més endavant, que la història de Múrcia és molt interessant i exemplificadora.

miquel ha dit...

En qualsevol moment em llegiré el llibre de la Rojals, segurament, tu m'ho confirmes, ménys interessa en la història que en els altres aspectes.
Quan a l'escola, la de la nostra època, el concepte de dialecte generalment s'explicava d'una forma pejorativa, rarament com les variants que formen una llengua (més o menys); després, la bestiesa d'aquí si que es parla bé tal o tal altra llengua; encara que jo sí que crec en l'excessiva interferència d'unes llengües (no dic dialectes)sobre les altres en determinats llocs i moments i d'una desídia general dels parlants, però tots sabem que els parlants aspirem fonamentalment a fer-nos entendre. Tema llarg i discutible, tot plegat.
Sobre els barcelonins... Uf, em preocupa que el tema encara duri amb arguments de fa no sé quants anys. En continuarem parlant.

Josep ha dit...

Doncs jo de Cartagena, recordo que l'aero port és a San Javier però no sé si aquest sant es orignari d'alla i una vegada quan era petit hi vem anar o ell en venia, i vem somniar que hi anàvem: recordo poser el meu germà enfilant-me les seves espatlles i demanant-me si, tancant els ulls, ho veïa o no. Jo ho veïa.

Jo esclar que ho veïa. Doncs no sé si San Javier era d'allà o com em va passar una vegada amb Sagunto em vaig pensar que era allà cap al Nord i no a Múrcia... també... esclar...

Ara no tinc ganes d'escriure... bé sí que en tinc, pero fa masa fred per a teclejar i m'etivoco massa.

Júlia ha dit...

Miquel, a mi em feia una mica de mandra llegir-lo ja que sovint aquestes novel·les que arriben acompanyades de tantes lloances generacionals de vegades es desinflen aviat. Per això he esperat una mica, si el llegeixes ja em diràs què et sembla.

Júlia ha dit...

És que, efectivament, els parlants 'normalets' l'únic que volen és fer-se entendre i compartir vida social amb 'la seva gent', posar-hi més connotacions de vegades és perjudicial, provoca refús o fanatisme, pel que copso en molts joves d'avui. La llengua és una cosa viva i canvia i s'interfereix i es barreja amb les que té al volt, agradi o no, posar portes al camp, com diuen els castellans, sovint no és possible, tot i que de camp ja en quedi poquet.

Júlia ha dit...

Josep, Sant Javier és un poblet d'aquí, famós per la seva base militar aèria, on, fa anys, els nois hi havien passat moltes milis.