9.1.12

El ratolí dels nostres somnis i els angelets perduts






Com la majoria de gent una mica gran recordarà, la caiguda de les dents anava acompanyada d'un cert ritual que consistia en posar la dent sota el coixí i esperar trobar-hi l'endemà alguna coseta, de vegades fins i tot calerons. Els responsables del regal eren els angelets, a casa nostra. I a la dels altres, el ratoncito Pérez. La tradició continua, segons crec.

Una pel·lícula que també s'ha passat en versió catalana ens explica un conte sobre aquest ratolí castellà. Resulta sovint embolicat entomar aquest tipus de coses i per a aclarir tot plegat i com hem d'acceptar la intrusió cinematogràfica del ratolí en la nostra cultura autèntica fins i tot he trobat unes recomanacions oficials de la CCMA sobre tan profund tema.

En algun lloc fins i tot m'he ensopegat, en lloc del genèric angelets, amb un personatge que es diu l'angelet de les dents i que no recordo haver sentit anomenar mai fins ara, la veritat. Sobre aquest angelet s'ha escrit algun conte i és que m'imagino que resulta més fàcil escriure un conte sobre un personatge individual amb aquesta tasca que sobre tota una cort celestial  i anònima d'éssers alats.

El fet és que l'abandonament progressiu dels costums religiosos nostrats fa que a alguns pares moderns això dels angelets no els acabi de fer el pes. Entre unes coses i unes altres, Pérez, el ratolí dels teus somnis, ha anat assolint més protagonisme fins i tot a casa nostra.

Aquest Pérez, però, no és molt antic, tampoc, i no sé com en devien dir abans el Pare Coloma, un escriptor que va gaudir d'una gran popularitat, no escrivís un conte dedicat a Alfons XIII, aleshores petit, a qui li havia caigut una dent. El conte es va fer molt popular i avui el Ratolí Pérez sembla ja etern i immortal. 

El Pare Coloma va néixer tal dia com avui, l'any 1851 i va morir l'any 1915. Avui ens sembla un autor antic i retrògrad però té el seu interès. Va fer-se jesuïta després d'un misteriós accident netejant una pistola. Home del seu temps, imitador i amic de Fernán Caballero, avui el consideraríem integrista, cosa que li criticava Pardo Bazán tot i que admetia la seva grapa i els seus tints naturalistes, sobretot a Pequeñeces, la seva novel·la més coneguda. 

En aquesta novel·la criticava obertament certa aristocràcia ben instal·lada, capriciosa i egoïsta. Com que els personatges es van relacionar amb persones de l'època va provocar problemes a l'autor i una polèmica molt coneguda, cosa que va fer que més endavant optés Coloma per tractar temes menys compromesos.

El franquisme va aprofitar molt les obres de Coloma, que aleshores ja pertanyien al passat, i això va fer que se l'identifiqués com a un autor franquista, quan ell és molt anterior i no té cap culpa del tema, més enllà de pertànyer a una orde religiosa poderosa, diversa i controvertida. El cinema de l'època també ens va oferir versions de les seves obres, com ara Pequeñeces i Jeromín.  

Anteriorment, abans de la guerra, ja s'havia fet una versió d'un altre llibre seu inacabat, Boy. D'aquesta novel·la recordo que una professora de l'escola ens n'havia llegit algun fragment interessant i va ser aquella la primera vegada que vaig sentir parlar de l'autor.

Sobre Coloma s'ironitzava molt, quan jo era jove. Avui és un autor pràcticament oblidat, com tants del seu temps, d'una forma injusta car aquells llibres, amb tots els seus defectes, ens ajuden a conformar una visió polièdria d'aquella societat arnada i resclosida de la Restauració, els seu antecedents i les seves conseqüències. Coloma era un home d'estudis, intel·ligent i preocupat, a la seva manera, pel que passava però també aficionat a menjar bé i viure còmodament.

Bon vivant i ben rebut per aquella aristocràcia que havia volgut criticar, capellans més liberals, com el també oblidat José Ferrándiz, van criticar aquests trets del seu tarannà. Com a curiositat recordaré, pel que fa al cinema, que a Pequeñeces el nen era Carlos Larrañaga, de petitó, i a Jeromín, Jaime Blanch, també aleshores un actor infantil.

Les dents de llet, una vegada els angelets, el Ratolí Pérez o qui fos havien contribuït a fer realitat les nostres il·lusions es guardaven en una capseta i al cap dels anys resultava una mica inquietant retrobar-les. Hi havia qui se'n feia rosaris i d'aquí ve, em sembla, allò de la cançó, me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil. Deien les velles del meu temps infantil que si les perdies quan et mories les hauries d'anar a buscar amb una candela al cul, cosa que feia una certa angúnia. Aquesta creença s'ha perdut, afortunadament, i espero que fos una brama més de tantes com te n'expliquen de petit.

De fet, les dents de llet tenien cert pes una mica sacralitzat. Avui tot ha canviat i no sé si encara es guarden o ja es fan desaparèixer aviat de les llars. De fet, s'atribuïa la caiguda de les dents al fet de dir mentides, com la crescuda del nas pinotxià o les taquetes blanques de les ungles, el cas era fer por al sector infantil per tal que confessés el que fos i quan calgués. Sembla que en els adults mai no han funcionat aquests sistemes de detecció de mentiders.

Per cert, crec que al conte hi surt un rei Bubi, que és com anomenaven familiarment la mare d'Alfons XII, la Reina Regent. No sé si a la pel·lícula hi surt o no, ja que no l'he vista tot i que crec que no és així. Considerant aquests orígens monàrquics del ratolí i tot plegat no sé si no s'acabarà declarant  aquest Pérez persona non grata i aconsellant que els pares progressistes portin els infants a veure pel·lícules més educatives i menys sospitoses de missatges subliminals.


Per cert, ara he vist que la presentació del google també fa referència a l'aniversari del naixement de Coloma, que segurament haurà d'agrair, des de l'altre món, que el Ratolí sigui, al capdavall, qui ha recuperat el seu record literari.


8 comentaris:

Clidice ha dit...

Entretingut passeig per èpoques precedents :) A casa, ens venia una fusió amb el nom de ratolinet Pepet, perquè la pressió escolar respecte al Pérez resulta molt difícil de contradir, però una, tossuda de mena, se les empescava com podia. Ara, tampoc és garantia de res. I si que em va fer cosa llençar les dents, em semblava com si estigués cometent algun sacrilegi, com si invoqués la mala sort, però ho vaig fer.

Olga Xirinacs ha dit...

Estimada Júlia: tens una quantitat de recursos i de saviesa amagatzemada que fa enveja.
Ara fa poc, com que em van haver de treure una funda de prova per dos queixals que m'arreglaven, me la vaig quedar per posar sota el coixí i sí, el ratolí em va portar un regalet. Devia pensar, "pobra dona, fa tants anys que no li visito el coixí, que em fa pena."

Moltes gràcies per la teva resposta d'ahir. És que estudiants ja d'últim curs, almenys haurien de saber escriure. Encara que siguin de Geografia, ens canviaran els noms, de les poblacions i carrers, les muntanyes... imagina't.

Josep ha dit...

Jo recordo, tristament ara, la primera vegada que va passar el ratolí.
Em va caure una dent de llet i li vaig dir a la meva germana Neus que em va repercutir als pares. Em sembla que el pare i la mare van discutir i a l'endemà ni m'enrecordava de la dent i no va ser fins que algú em va despertar i em va dir a veure què de l ratolí des de l'altre habitació que no hi vaig pensar.

El paquetet estava a la dreta del coixí, on hi ha un endoll que l pare m'ha dit sempre que no fes servir... ino ho faig.

Em sembla que hi havia caramels i alguns calerons... Però no em feu explicar què va passar llavors. He dit tristament perquè no ho recordo. Supòs que els diners mels vaig quedar jo hehehe però no ho sé. Si mels vaig quedar jo, devien anar a parar a comprar llaminadures... però em sembla que era molt petit... potser a jugar a les màquines de marcianos... però també era massa petit... On son aquells cèntims? penso ara amb desesperació! oh!

Moltes mercès Júlia! Sens dubte la paternitat/maternitat és tan bonica com tràgica.

Em deia la Rocío mendoza de Cardedeu, la meva professora de Sociologia del Treball a la Universitat de VIc quan era centre adscrit de la UB que em sembla que era Lourdes Benería qui deia que eren les dones qui controlaven la reproducció social. Jo també vaig tenir taques a les ungles dels dits donat que, com deien a l Hospital de Día Psiquiàtric d'Adults de Osona Salut mental, es veu que nosaltres jugàvem a veure qui era le més béstia... els més suposadament adinerats i eixalabrats erem els que.

Ara resulta trist no haver estat un fill de p...

Josep ha dit...

"Nava di" de principesca! que seria /printxipesca/ hehe

Júlia ha dit...

Clídice, a mi també em va costar llençar-les però ja m'he alliberat de culpabilitats ancestrals. Molta gent, com tu mateixa, va catalanitzar el ratolí amb algun nom que potser al capdavall haurem de consensuar tot i que a casa nostra també hi ha molts Pérez, actualment.

Júlia ha dit...

Ai, Olga, la llàstima és que quan ara ens cau una dent, amb regal o sense, ja no la substitueix la biologia!!!

Pel que fa a escriure i a moltes coses més em temo que la massificació cultural ha portat a una gran frivolització de tot plegat de forma progressiva. Costarà molt remuntar tanta mediocritat.

Júlia ha dit...

Josep, la pèrdua de les dents, tot i que les substitueixin les 'noves' ja és un primer pas cap a l'abandonament del món infantil, què hi farem.

Josep ha dit...

No!, si jo ho deia per lo de la la pel·lícula "La vida es bella" que en italià diu un bon plec de vegades. "Buon giorno Principesca!"