15.1.12

Facebooks malèvols, twitters perillosos, vídeojocs perversos i nines monsters horripilants



Gràcies o desgràcies a aquest facebook que li fa poca gràcia, he accedit a una entrevista a l'actor Joel Joan. No entraré en el gruix de la conversa periodística, amb molts temes a comentar, sinó tan sols en la darrera resposta, a l'entorn d'una pregunta sobre si utilitza o no xarxes socials:



Estàs enganxat al Twitter o Facebook?
Només em faltaria que tot el que em passa pel cap ho posés al Twitter, em fotria en cada merder! A més sóc sociòpata, aquest és el meu trauma. Cada vegada em costa més relacionar-me. Això d'explicar-se al Facebook ho trobo adolescent. Les neures de la penya, la brometa del graciós... No ho entenc, m'avorreix.
Precisament ahir,  en les converses que es van desenvolupar després de les intervencions dels ponents a les Jornades que comentava en l'anterior post, vaig percebre aquest mateix menyspreu o temor de molta gent que sembla convencional sobre el tema de les xarxes, facebook, twitter i la resta.
Quan ja vas fent anys et trobes que podries fer una llarga llista de novetats diverses que en el seu moment van desvetllar inquietuds, ires i prèdiques diverses sobre els perills que comportaven. El cinema era quelcom pervers que acabaria amb el teatre, però el teatre també havia tingut els seus perills.
Una tieta cinèfila portava d'amagat la meva mare al cinema, la seva àvia no volia que hi anés, els cines eren llocs foscos i antihigiènics -bé, aixó pot ser, sobretot si pensem que en aquella època s'hi fumava i s'hi menjaven cacauets i entrepans- on s'aprenien coses dolentes.
La novel·la era un perill per a les noies joves. Madame Bovary llegeix massa i li passa allò que tothom sap. Els tebeos eren també un gènere molt poc recomanable que calia evitar. La ràdio, un entreteniment pocasolta.
La televisió ja va esdevenir el súmmum dels vicis. Els infants veien massa la televisió cosa que els feia pitjors que els d'abans, una afirmació aquesta que escolto repetir una i altra vegada, sobretot a pares o mestres joves que no recorden ja com eren ells i topen amb les noves generacions de criatures de forma sobtada. 
En unes colònies parroquials de fa anys, el capellà que les dirigia -sempre hi havia un capellà, aleshores, però avui també hi ha experts que pontifiquen- ens va fer una xerrada a les monitores sobre 'l'infant d'abans de la televisió i el de després'. S'havia perdut innocència, capacitat de raonament, gust pel joc, amb aquella tele rudimentària de l'època que avui sembla una meravella intel·lectual.
A escola, quan treballava de mestra, hi havia qui no volia sentir parlar de les calculadores, que acabarien amb la facultat del càlcul mental. Fa molts anys havia escoltat per la ràdio escriptors que abominaven de les avui ja romàntiques màquines d'escriure, 'res com el contacte directe amb el paper, la tinta, la ploma', opinava, crec que en castellà, un d'aquells intel·lectuals poc recordats.


El cotxe va ser també un perill per a la convivència i les relacions i, de fet, la vida veïnal va canviar molt quan van començar a ser a l'abast del ciutadà normalet, que aleshores va canviar la seva percepció de l'estri i es va fer addicte a les quatre rodes. Els canvis no volen dir res, tan sols que les coses canvien, però la vida social no mor a causa de res de tot això, evoluciona, es transforma i, en tot cas, som les persones qui fem un ús o altre de les coses.
Els ordinadors van arribar i el món encara va canviar més, de forma progressiva. Com va canviar amb els telèfons, els quals van acabar per eliminar el gènere epistolar al qual devem tantes novel·les en les quals s'esdevé un drama a causa d'una antiga carta que revela secrets amagats.
La màquina de cosir no feia els punts tan ben fets com les cosidores artesanes. Fa poc s'ha fet un homenatge a l'inventor de la baieta amb pal, la fregona o Mary, però aquesta tampoc no agradava gaire, no deixava el terra tan nét com el sacrifici agenollat de les senyores de fer feines.
Jo no he tingut mai minyona ni assistenta però recordo que una pregunta habitual qual algú cercava senyora de la neteja era 'si fregava agenollada'. I això per part de gent que feia, com qui diu, quatre dies que bufava cullera. 
Una amiga meva no va poder comprar rentadora fins que la seva mare va morir, a la dona no li agradaven aquest tipus de modernitats. Els rentaplats també van patir bescantaments a dojo, sempre hi quedaven coses enganxades, deien.  
No ho hem pogut parar, han arribat els vídeo jocs de tota mena i encara que no vulguis -diuen els pares novells- gairebé et veus obligat a comprar-los als nens com sembla que la gent es veu obligada, segons m'expliquen, a comprar a les nenes molt joveneta roba de moda d'aquesta tipus cabaretera enana, com deia, amb ironia, una mestra amiga. Els mòbils ja són imprescindibles quan fa quatre dies identificaven els fatxendes carallots. 


Els nens ja no són nens ni les nenes nenes, sembla que quan havien d'anar a treballar molt aviat al camp o a les fàbriques eren molt més sans i bons i en sortir de treballar s'entretenien encara a jugar a la plaça a jocs molt inofensius tot i que la literatura ens mostra un món molt poc amable amb la infantesa, ara, ahir i abans d'ahir.
Tot això ja ho deien els egipcis i els romans, dels infants i els joves. Volem domesticar aquests bojos baixets que no es deixen i que, a més, demostren que no són un tot uniforme sinó que cadascun d'ells es diferent de l'altre, per més que ens esforcem a seguir metodologies dictades pels entesos i dogmes del moment sobre educació. La seva pèrdua d'innocència vindrà, de fet, quan, ja crescuts, afirmin que ells eren millors que els infants del futur, malmesos per ves a saber quins estris estranys.
Les xarxes socials són ja l'esca del pecat. De fet, per als pares i mares haurien de ser un recurs d'espionatge molt adient a les pors que ens amaren però volem pensar que els nostres se salvaran del tema i que millor que no ho provin. La meva és molt infantil, em deia fa poc una mama, sobre la seva filla, pre-adolescent, que encara viu al llimb o que a ella li sembla que és així. 
Els infants són purs i bons però la societat, els companys d'escola -els altres- i les xarxes socials, sobretot les xarxes socials, són al volt nostre per a corrompre el que sigui. Els adults que no en volen saber res són molt respectables, cadascú té les seves preferències i si algú vol anar a nedar o a cosir o a passeig, en lloc de gastar una part del temps tafanejant pel món virtual o escrivint blogs per a qui sap quins inquietants i desconeguts lectors, em sembla molt bé.
El que no em sembla bé és que es manifestin una i altra vegada aquests absurds prejudicis sobre tot allò que no s'entén ni es vol entendre. Tornaríem a matar el missatger amb una gran facilitat, si ens deixessin. Els adolescents faran les seves penyes i tindran el seu món amb facebook o sense i fer prèdiques morals sobre els perills i els riscos del món actual i les tecnologies inquietants, que, per altra banda, no es poden evitar, no serveix per a res. Bé, sí, per donar la tabarra o per fer-se l'interessant i el marginal, l'outsider. Molts d'aquests pares preocupats segur que no han pogut evitar que a casa seva, aquests dies, entrés una horrible nina Monster High com en la meva època de mare mentalitzada no vaig poder tancar la porta als Másters del Universo. Ja que malgrat tantes protestes sobre tendències de consum infantil no som capaços -afortunadament- de controlar-les.


Se suposa que la persona una mica espigadeta que utilitza alguna xarxa té una mena de problema per a relacionar-se de forma normal, o sigui, en persona, cosa que moltes vegades és ben bé a l'inrevés. En tot cas hi ha de tot a tot arreu, com ha passat sempre i com continuarà passant. Encara recordo com n'era, de guai, afirmar que tu  no volies ni tele ni cotxe, fa, ai, uns quants anyets... quan jo era jove, vaja. I no només d'esperit, com ara.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

es tracte d'anar-s'hi adaptant,tot ii que tant Facebook com Twitter estarua en la línia d'pinió d'en Joel Joan, ja ho he dit en més d'una ocasió. De fet a Facebook me'n vaig donar de baixa a la setmana de ser-hi i a Twitter hi sóc de manera testimonial, la veritat és que hi tinc tirada, sense considerar si és interessant o no.

Júlia ha dit...

Francesc, és que tot es pot fer servir si et ve de gust, el que fa el tema són les persones i l'ús que en fan, no el 'mitjà', el que m'empipa és que molta gent ho desqualifica d'entrada.

miquel ha dit...

És veritat que sovint hi ha una prevenció absurda de cara a les novetats de tot típus que es manifesten amb arguments raonables o irracionals. Suposo que davant de qualsevol novetat cal ser pràctic i mirar de veure el servei que et fa en qualsevol pla. I en darrer terme, ja s'ha dit tantes vegades..., cadascú ha de trobar en allò que fa equilibri i mesura, i satisfacció.

Quant al Twitter i al Facebook, són dues de les novetats dels darrers temps que m'interessen menys. En canvi, ja he dit alguna vegada que estic encantat amb el e-reader. En fi, n'hi ha d'haver per a tots els gustos.

Galderich ha dit...

O tempora o mores! que deien els romans...

El problema és que ens costa adaptar-nos als canvis i a les noves situacions. El que passa que abans els canvis eren lents i ara són vertiginosos i aquest "detallet" fa que tinguem una certa impressió de vertígen.

Montse ha dit...

jo sóc de les que s'adapten als temps, però francament, el twitter no em fa cap mena de gràcia. El facebook encara em sorprèn i - com que hi sóc- de vegades hi trec el nas.

Vaig ser - com tu, recordes?- de les pioneres de IRC, fa taaaaaants anys! corria l'any 1997...

encara recordo quan el vam instal·lar, amb les indicacions del "nostre home", hehehe!

una abraçada

Júlia ha dit...

Miquel, a mi el facebook m'agrada pel fet que puc seguir a mols dels meus exalumnes, m'agrada saber què fan els coneguts que s'han perdut pels camins de la vida. També he recuperat antigues amistats. Per a mi és com el carrer gran del poble, una Rambla virtual, et trobes els habituals, trobes gent amb qui fa temps que no et veus i et saludes, trobes gent que fa temps que no veus, et saludes i quedes per fer alguna cosa més i amb qui no vols, ni et saludes. Real com la vida mateixa.

Al twitter hi entro poc però també en tinc. El llibre és diferent, tota una altra cosa, un estri, no és una 'xarxa', també té els seus detractors romàntics que asseguren que res com el paper i d'altres bajanades.

Que t'agradin aquestes novetats, ja no tan noves, no vol dir que estiguis tot el dia penjat del tema. Ara també toca criticar els telèfons amb internet però crec que d'aquí quatre dies la majoria de gent en tindrà, com sol passar...

Júlia ha dit...

Galderich, no crec que sigui només la velocitat, tot i que aquesta és important, abans els canvis eren més lents i també desvetllaven moltes reticències, és clar que també hi havia el tema que determinats 'invents' destruïen llocs de treball.

Jo tinc una amiga que va dir que no volia saber res de coses noves i no ha volgut entrar en res del tema ordinadors, tot és respectable, el que m'empipen són les parrafades dogmàtiques i morals a l'entorn d'aquesta mena de coses i la pèrdua de valors, per exemple.

Júlia ha dit...

Montse, jo el facebook el trobo molt diver, al twitter no li veig la gràcia sinó hi ha un tema important per allà.

L'irc, tota una novetat!!! Recordo una nit de Nadal, deu ser de l'any que dius, per la tele feien, com sempre 'Qué bello es vivir' i nosaltres a l'irc parlant amb qui dius. Sembla que fos abans d'ahir, òndia!

Estudiar al grup pilot de la UOC va fer que m'interessés per tot això, altrament potser no hauria anat ben bé així.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo, eh? Sí que soc al Facebook i he tingut la sort -sempre escolto Catalunya Ràdio- diu en Ricard Torquemada de la TDP que un senyor veneçolà segurament s'ha fet del barça i potser no ho hauria fet si no fos per mi.

L'home en qüestió, en Juan Carlos Martín Rojas no nmés sap tot el que faig a la xarxa sinó que m'il·lustra amb detalls de l'evolució psicopatològica a tot el globus hispanoamericà dels meus actes... que funcionen de revulsius o no. Però ara acaba de marcar el betis.

O sigui que segurament tot forma part de la Gran Paranòia.

A na mi no em deixen tenir el carnet de conduir fins que no passin dos mesos més (27/Febrer) però no tinc cotxe, i, ja us vaig dir que la tele no funciona de fred que fa a la casa. Jo també intento ésser un sociòpata però l'amic veneçolà em dona un cop de mà amb els seus posts via correu electrònic des de GEMA: Gente Esquizofrénica en Máxima Armonía, un grup del facebook.

És més, si tingués vint anys trobaria aquestes nines sexis... sinó ho trobo una manera de gastar pintures i polímers que per sort la canalla no es fica a la boca o ja és prou gran per fer-ho.