4.1.12

Magatzems, diaris, alegries infantils i preus en pessetes









M'agrada repassar vanguàrdies del passat, ja que es pot fer amb gran facilitat  i generositat per part del diari. Li perdono moltes coses gràcies a aquest fet tot i que també hi ha una circumstància entranyable que el lliga a la meva memòria sentimental, era el diari familiar i veïnal per excel·lència de la infantesa, encara que als vespres compràvem en moltes ocasions el Siero. D'altres publicacions han anat desapareixent amb els anys però sembla que aquesta es manté incombustible, amb canvis periòdics i adaptacions a la modernitat, això sí.

A la Vanguardia i en d'altres diaris grans i potents acostumen a tenir la grapa de saber captar firmes divergents. Recordo que en una ocasió van criticar a Joan Fuster que hi fes col·laboracions però ell va dir que havia de viure i que l'Avui pagava molt malament, al contrari que La Vanguardia. A Catalunya s'ha caigut en el parany de creure que la gent farà sempre les coses del país per voluntarisme patriòtic, sentiment que sol funcionar al principi pero que acaba per esdevenir fruit d'injustícies, sobre tot quan t'assabentes que tu ho has fet de franc o gairebé, però que al costat en tens un altre que cobra, i força, pel mateix. Aquesta va ser una de les causes de la divisió musical catalana, amb tot allò d'Edigsa, una història mal explicada, com tantes.

En general tothom ha dit sempre que la Vanguardia era el diari dels qui manaven, cosa que potser ha contribuït al seu èxit. Durant èpoques et miraven malament si veien que el llegies, el mateix que, més endavant, va passar amb l'Avui que es va titllar de conservador-carca. Els progres del meu temps sempre anaven amb El País, encara que fos en castellà. El que passa és que quan et canvies de diari t'adones que la resta encara adoctrina més i de forma més destralera. El millor és poder fullejar-ne uns quants sense prejudicis encara que hi ha qui no miraria res en castellà ni que el matessin per militància moral, gran error, car tot s'ha de conèixer per poder jutjar.

En el fons, el fet de tenir-ne ara versió en català em fa pensar que el català mana més que abans, tot i que sigui poquet. Puig i Ferreter, personatge poc recordat que també té les seves ombres, ja que la corrupció no és pas d'ara ni els grans senyors nostrats n'han estat allunyats, va explicar de forma despietada un bon tros d'història periodística relacionada amb el mitjà, emmascarat amb un altre nom però que es podia reconèixer fàcilment, a Servitud. Hauria de rellegir la novel·la però en recordo alguns fragments, com ara quan per guanyar diners amb les esqueles, que aleshores eren una bona font d'ingressos i que ocupaven la coberta, es deixa de banda al diari l'anunci de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

A la meva escala, tot i que érem gent modesta, hi havia quatre o cinc suscriptors del diari, entre els quals, nosaltres. Molt sovint m'encarregava la portera, que aleshores encara n'hi havia de no-electrònica, o algú de la meva família, que els anés a repartir pels pisos dels veïns, cosa que feia rebent, a canvi, algun regalet: caramels, fins i tot calderilla, això quan era molt petita, quan et fas més grandeta i deixes de fer gràcia ja no tenen tantes atencions amb tu. Un dels veïns suscriptors la rebia amb un nom que no era el seu ni hi tenia res a veure, aquest fet sempre em va produir estranyesa i no el vaig aclarir mai, potser per ser suscriptor no havies de tenir antecedents, és un d'aquells misteris no resolts de la meva vida.

Els diaris d'aleshores feien una olor esclatant, de tinta fresca i untaven els dits i la roba, s'havia d'anar amb compte. Per les festes de Nadal hi publicaven anuncis comercials dibuixats, que m'encantaven, sobre tot els de joguines. N'he recuperat un a l'atzar, ja dels anys vuitanta, del gener del vuitanta-u, i veig que encara hi sortien anuncis dibuixats artesanalment. Jo tenia la percepció que en aquella època ja no existien els magatzems Capitol, que la meva família i la gent de la seva edat encara anomenava com Magatzems Alemanys, el nom que havien tingut abans de la guerra. 

La coberta de tal dia com avui del diari de l'any vuitanta-u era un recull de les malvestats del vuitanta. Cada any té les seves misèries i tragèdies, tot i que no les recordem i que, afortunadament, no sempre ens toqui viure-les en directe. Aquell 1980, amb gran sorpresa del públic assistent i sobretot del PSC -que sembla que després de tants anys encara no s'ha adonat de què va la pel·lícula- havia estat elegit president el senyor Pujol, en les primeres eleccions al Parlament. 

El meu fill havia nascut pel desembre de 1980, eren anys a casa nostra d'una certa animació i quan les coses van bé o sembla que van bé oblidem la resta. Recordo aquell temps de España va bien, del senyor Aznar, ja a finals dels noranta, eslògan sobre el qual molta gent ironitzava dient que eran ells els que anaven bien. En tot cas, com sol passar, en aquell vuitanta-u ben aviat van anar mal dades amb allò del tejerasso, tema encara no aclarit del tot. Ja fa trenta-un anys i escaig de tot plegat, els anys passen i des d'aleshores ha plogut molt i ha nascut molta gent per a la qual tot allò sera història llegendària dels iaios i els pares com ho eren en certa manera, per a nosaltres, les guerres del passat.

Els electrodomèstics, com podeu comprovar, eren aleshores molt cars en comparació amb els sous. Quan s'afirma alegrament que tot puja s'oblida que no sempre és així i que objectes prohibitius, només assequibles en cómodos plazos mensuales avui es troben molt més a l'abast. En aquells vuitanta continuarien passant coses bones i dolentes. Arribaria al govern hispànic l'etapa socialista i nosaltres continuaríem treballant i subsistint a la mida de les nostres possibilitats. La ciutat de Barcelona era molt diferent de la d'ara, no havien arribat les obres olímpiques ni les podíem sospitar. Ara bé, curiosament, si et posses a cercar fotografies d'algun any amb imatges nostrades sense donar instruccions específiques les primeres que surten són les del futbol, hi ha coses, com la vanguardia que canvien poc. Deuen ser les veritablement importants...

15 comentaris:

Clidice ha dit...

M'agradaven molt aquells anuncis dibuixats també, a casa també eren de La Vanguardia :) M'has fet recordar quan tenia els fills remenuts (1988-1990) i es va anar a l'Iraq a fer desastres, com vaig tenir un accés de pànic i, l'altre dia, una coneguda meva s'exclamava: "i quin futur tindrà el meu fill!", referint-se a la crisi. No me'n vaig poder estar i li vaig preguntar: "què devia exclamar una mare berlinesa, mentre sostenia el seu fill en braços en una ciutat destruïda un 60%? què deuen pensar les mares somalís?". Sé que no està bé, però m'empipa aquest pessimisme-catastrofisme de moda d'ara.

Júlia ha dit...

Cert, Clídice, i també per això m'empipa molt l'apocalipsi-crisi que vivim, només s'ha de repassar un diari de qualsevol època o un llibre d'història per comprovar que estem molt millor del que diem i pensem. No podem saber amb què es trobaran els fills i els néts, ningú no ha sabut mai i si hi pensessim a fons potser no tindríem descendència tot i que la vida és la vida, l'únic cert és el present i encara, haver viscut ara i aquí i fins als seixanta anys -parlo per mi- ha de ser considerat tot un privilegi, tot i les circumstàncies. Massa farts, que deia el meu pare.

Júlia ha dit...

La de l'Irak va ser una guerra molt mediàtica, d'altres tant o més crues i violentes se silencien, aquesta és la trista realitat, només cal pensar en 'la realitat' d'aquesta estranya i críptica Corea del Nord. Hi ha molts 'oblidats' pel món.

the silver blue sea ha dit...

Júlia, m'ha picat la curiositat en llegir-te que... "Aquesta va ser una de les causes de la divisió musical catalana, amb tot allò d'Edigsa, una història mal explicada, com tantes." i m'atreveixo a demanar-te si potser ens en faries cinc cèntims en un teu post que m'agradaria molt llegir. Salutacions cordials

Júlia ha dit...

Silver, crec que els contractes d'Edigsa eren molt 'sacrificats' fins que alguns cantants van començar a guanyar pessetones. No conec a fons el tema però et remeto a un espai del programa En guardia on ho expliquen millor que no ho faria jo:

http://www.catradio.cat/audio/588423/391---Les-discografiques-catalanes

Penso que tampoc ho deuen explicar 'tot', però deunidó

Olga Xirinacs ha dit...

A vegades la gent necessita arrecerar-se a alguna cosa sòlida que l'ajudi a caminar sense gaires sotracs ni ensurts.
La Vanguardia - i no és el nostre diari- pot exercir aquest ofici d'"acompanyant", tota vegada que ja era al món abans de néixer molta de la gent que la llegeixen.
No vol dir que siguin immobilistes, perquè s'evoluciona, però es té tirada a la seguretat.
El meu pare se'n va donar de baixa quan l'afer Galinsoga, com molta gent.
¡Bon any i escriptura feliç!

Lectora correntht ha dit...

La Vanguardia també ha estat el meu diari de referència, però no l'únic. En alguna època, el meu pare comprava el Diari de Barcelona i m'agradava molt llegir-hi els articles de Sempronio. I cada tarda, també el "siero". Va haver-hi uns anys de la meva vida que, per motius de feina, cada matí havia de repassar tota la premsa de Barcelona. M'encantava. I ara també m'agrada, com a tu, fullejar vanguàrdies del passat. Això és, per a mi, una de les grandeses d'Internet.

GLÒRIA ha dit...

Jo recordo l'afer Galinsoga que esmenta Olga Xirinacs. Jo no aixecava un pam de terra però vaig arribar a entendre que aquell home havia ofès Catalunya. De totes formes va seguir sent el diari de casa, del meu pare que se'l comprava solament els diumenges per dues pessetes. La vella i encisadora màquina de vapor parava cinc minuts a l'estació per descarregar correu i premsa. Jo m'acosta al carter-quiosquer i amb les dues pessetes de paper comprava el diari pel papa sota l'espés fum d'aquella donassa que estirava el tren.
Sempre m'ha semblat un diari força impersonal i molt conservador però alhora l'he trobat també seriós i creible i amb un ofici natural que El País tardarà molt a tenir.
Júlia, redactes un encertat post i jo revisc moments de la meva vida.
Gràcies!

Josep ha dit...

Doncs jo no ho he entès. Res. No sé què preeneu dir amb aquest missatge ni els Magatzems alemanys, és més, quan sàpiga com es fa, penso publicar, al meu bloc, uns videos sobre els morts a la segona guerra mundial en camps de concentració que es veu que eren tots esquizofrènics, diu un senyor Veneçolà q. Apa.

Júlia ha dit...

Olga, igualment, bon dia de Reis!

Sí, de vegades agrada veure que hi ha coses que encara durin, ni que sigui un diari, tot passa tan ràpid.

Júlia ha dit...

Lectora, també havíem comprat el Diari de Barcelona i d'altres que van sortir i van tenir una vida breu, en el cas del Diari va ser una llàstima que no pogués continuar d'alguna manera.

Júlia ha dit...

Glòria, precisament es va aconseguir amb l'actitud popular fer canviar la direcció del diari, per cert, el 'nou' va ser l'avi d'Aznar, un senyor, però, que va arribar a ser força respectat en el seu moment i crec que de més volada intel·lectual que no pas el nét. Per cert,la campanya va sortir en gran part dels cercles cristians de Jordi Pujol, liderada per ell mateix, cosa que també va pesar en la seva condemna pels posteriors fets del Palau.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
No em parlis de l'avi d'Aznar que "bonament" em feia discutir amb el meu pare. Encara recordo quan en el judici dels de Burgos va gosar escriure que el "Caudillo" els havia perdonat no a causa de pressions poderoses procedents de l'estranger sinó per la gran generositat que ornava el gallec...! Manuel Aznar era un bon periodista però era també feixista i aquest adjectiu afortunadament i amb justícia ha tornat un insult.

Júlia ha dit...

Glòria, només he comentat que crec que tenia més gruix intel·lectual que el nét, molts nazis escoltaven música clàssica i llegien filosofia.

És clar que el nét parla anglès, he, he.

Josep ha dit...

Doncs jo de la vanguardia recordo quan vaig llegir em sembla que era l'aniversari de la mort d'un anglès que va anar a l'Everest i al cap de trenta o cinquanta anys van trobar el seu cadàver a la muntanya matixa després de precisament anar-lo a cercar. Recordo que l'home aquell parlava de la agoretositat (ser agoserat) en termes de "nuestra dentadura al viento", tant lletges que tenen les dents els anglesos (com el cantant dels The Pogues, te'n recordes?
Some fiesta and Ferreria
and see Maria Once again!
Parara-ra-papa Paarapapa Paarapapa paarapá

I després vaig veure un documental a la tele que en parlava de quan el vàren trobar i hi havia un jve que tot anant cap allà ala India, doncs es van trobar una planta de marihuana que creixia sola a la vora del camí i se la van fumar, no tota, però una mica i reien, i quan van trobar el cadàver, van veure que portava dos o tres jerseis prims, el mort i varen recaudar fonds per a reatriar el cadàver, però no sé com està el tema.

També resulta que quan vaig estar al Centre de dia CADO un que es va posar al meu ordinador va descubrir, per a mi llavors, que la marihuana l'havien feta servir per finançar l'Holocaust i matar més esquizofrènics-revolucionaris, i va ser un de Centelles.

Visita el meu blogg!