31.1.12

Meteorologia alternativa i viatges en cavallets de fira

Com sol passar sovint, en els nostres inefables mitjans de comunicació, un tema d'actualitat acaba aviat amb tots els anteriors o els fa passar a segon terme. En aquests dies he sentit parlar gairebé de forma monotemàtica, a ràdios i teles, del Barça, de la crisi i de Spanair. Però avui hi ha novetats, ve el fred, un gran fred i només parlen del fred que ve. Arriba a semblar una mena de novetat que pel gener, pel febrer, faci fred. Les ones de fred siberià ens acovardeixen molt més abans d'arribar que quan ja són entre nosaltres.

Per sort, per la ràdio parlen amb immigrants dels països de l'est que expliquen que allà tenien freds de quaranta, trenta graus sota zero i sobrevivien. Al fred i a tantes coses molt pitjors. En un d'aquests programets de bestieses pregunten, doncs, als qui van venir del fred com s'abrigaven, si és millor posar capes o posar una sola peça d'abric i unes quantes ximpleries per l'estil. Al capdavall sembla que tot són gustos i que fins i tot en això de la calor i el fred cadascú és diferent, tèrmicament parlant.

Quan es van fent anys es constata que no hi ha res de nou ni de vell, tot torna i se'n va i que un fred molt fort no arribi des de fa deu, vint, trenta, quaranta anys no vol dir res en el context de la història de la Humanitat, que és, també, relativament curta. Una vegada, crec que era a Navarra, en un estiu d'aquells de sequera dels quals ja no ens en volem recordar, vam comentar el tema amb un pagès. Si no llueve, ya lloverá, ens va dir, amb aquella saviesa resignada dels professionals de les collites quan ja van fent anys. 

Per a tot fa falta perspectiva, però la perspectiva també enganya. Com pot ser que gent de vint, de trenta, de quaranta, de cinquanta, de seixanta o de vuitanta anys afirmi, per exemple, que abans plovia més o que abans feia més fred? El pitjor és que dient-nos tant que farà fred, com quan ens parlen de la crisi o de la inseguretat ciutadana, ens acaben acovardint, no sé si de forma intencionada o inconscient. No sé quantes repeticions fan una veritat, diu Huxley al Món feliç. 

Passem molt de temps fent dues coses igualment inútils: repetir obvietats o especular sobre el que pensem que pot ser i que segurament no serà mai. Les obvietats i les especulacions donen tema a molts debats, fins i tot de grans experts, als quals després, si no passa el que preveien, ningú no reclamarà res. Les tertúlies, un gènere del nostre temps que sembla que encara guadeix de bona salut, dediquen molta estona a les obvietats i a les especulacions.

També existeix, per part de molta gent emprenyada, una tendència a la proclama gratuïta. Volem nosequè, ja!!! Aquest 'ja' que s'ha posat de moda en els cartells reivindicatius és absurd pel fet que no explica què es farà si no ens donen 'ja' el que volem. Perquè resulta també habitual protestar sense preveure què es farà si ningú no fa cas de la protesta. Recordo que fa anys, quan aquella manifestació multitudinària en contra de la Guerra de l'Irak, un mestre jovenet estava molt decebut del fet que malgrat tanta gent al carrer les coses no milloressin. Cada dia tinc menys fe en aquests actes col·lectius que només serveixen per esbravar-se, si al darrera o al davant no hi ha quelcom més sòlid i organitzat i que tingui en compte com es negociarà la demanda i quines vies de participació més directa i democràtica s'han d'establir per al seu seguiment.

Al menys, pel que fa al fred, ningú no tindrà la pensada d'organitzar una manifestació demanant la fi del fred, ja. La fi del fred vindrà quan hagi de venir, tot i que pel mig continuarà la piconada meteorològica als mitjans de comunicació, sobretot si per l'abril, que sembla que ja ha de fer sol i de vegades encara fa fred, anem massa abrigats. I tot això fins que vingui l'onada de calor previsible del juliol i l'agost. Els espais sobre meteorologia tenen molt d'èxit, el més divertit és quan la gent truca, sense cap mena de vergonya, per tal de preguntar quin temps farà el cap de setmana proper i quina roba s'han d'emportar, ja que se'n va a Praga, Berlín, Mallorca o el Figaró.

Un conte de Rodari, autor que no sé si avui es llegeix tant a les escoles com en el meu temps, unes mones que pugen als cavallets expliquen entusiasmades com els agraden els viatges que fan. Però, de fet, només donen voltes i voltes sense anar enlloc. De vegades, molt sovint, em sento com una d'aquelles mones de la rondalla pedagògica, la veritat.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

com deia Eugenio en un acudit: Señor: dame paciencia....!PERO DÁMELA YA!

Eastriver ha dit...

De fet, quina saviesa els pagesos, siguin d'on siguin. I en certa mesura és cert que tenim poca memòria, i sempre repetim els mateixos tòpics de que abans feia més fred, etc. És cert, sense negar una obvietat: el canvi climàtic és comença a notar, per desgràcia.

En el que no estic d'acord és la inutilitat de queixar-se: al contrari, penso que queixar-se serveix de molt. Home, queixant´-nos no guanyem cap guerra però sí petites batalles. I ja no crec que puguem aspirar a gran cosa més. (Com ens vam queixar els funcionaris quan el govern Mas la va fotre aquest nadal... no havien passat quatre dies i ja ens havien pagat la resta... És clar que els de CIU són, per se, una mica acollonits...)

GLÒRIA ha dit...

No penso que s'hagi de tenir vergonya de viatjar i voler saber quin temps trobarem arribats a destí. Què té de dolent sortir si es pot fer? Hem d'amagar que també hi ha pessics de joia en mig de tanta crisi?
I millor. Que tothom que s'ho pugui permetre en gaudeixi i que no se'n amagui, Júlia. No és cap delicte.

Júlia ha dit...

Francesc, molt gràfica, la demanda espiritua.

Júlia ha dit...

Eastriver,jo no crec gaire en el canvi climàtic i, en tot cas, en la història de la Terra hi ha hagut molts canvis climàtics així que les lectures apocalíptiques sobre el tema no em fan ni fu ni fa, potser és que sóc una descreguda i he perdut la fe fins i tot en les suposades 'evidències'.


El cas que menciones era un fet molt concret però quan les demandes són qüestions més abstractes i menys properes em temo que tot plegat és 'quedar bé amb poc gasto', sobretot en una societat en la qual ja s'ha establert una tolerància dels poders sobre aquestes manifestacions. I, sí, a més el govern català és temorenc i una mica o molt fràgil.

Júlia ha dit...

Glòria, el que em sembla estrany i una mica xocant és que hagis de trucar a la ràdio, en un món amb tants mitjans per informar-te, per preguntar el temps que farà a no sé on, moltes vegades tinc la impressió que truquen per explicar el viatge, més aviat. Una cosa és explicar viatges si et pregunten i l'altre fer el fatxenda, encara més en una època de crisi en la qual determinats viatges cars són prohibitius per a un gran nombre de persones, potser és que tinc allò que en deien 'conciència escrupulosa'.

Josep ha dit...

Jo tampoc crec en el canvi climàtic. No gaire. Penso fins i tot que és una neganyifa mediàtica per a copçar l'atenció, fer pujar els índexos d'audiència i amortitzar els sofisticadíssims aparells meteorològics de què disposen avui en dia els homes del temps.

Em varen explicar un cas... encara que d'això no us ha sabré dir els anys que fa... d'una noia que treballava volant a Londres cada dilluns al matí i tornant per anar a cercar els vídeos dels gols de la jornada anglesa que després passaven al migdia per el noticiari de TV3. QUants llocs de treball no ha fet malbé, ide quina manera fins ara impensable des de la Revolució Industrial, la industria informàtica. I lo bó és que la noia guanyava prou per no haver de treballar en tot ale setmana. Encara que abans tot era més barat!

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Josep, tots els canvis comporten pèrdua de feines, no toca altre remei que adaptar-nos... No crec tampoc que abans tot fos més barat, o, si ho era, a la pràctica resultava molt més car ja que es guanyava molt poquet. Depèn de quin 'abans'.