8.1.12

Els anys d'aquella dama de ferro


(Aquesta és una opinió cinèfila subjectiva i no pas una recomanació, que quedi clar!!!)



No em venia massa de gust anar a veure la pel·lícula sobre Margaret Thatcher  però vaig escoltar per ràdio i també per televisió uns comentaris sobre la cinta que em van desvetllar la curiositat. La veritat és que el cinema biogràfic sobre personatges que encara tinc molt presents em fa una mica de por.

He de dir que la pel·lícula, molt més que una biografia o potser ni tan sols una biografia, em va agradar. La interpretació de Meryl Streep és tan digna com ho acostuma a ser sempre i el guió presenta una reflexió molt interessant sobre el poder i sobre els problemes d'una dona amb poder, mostrant el seu costat de persona normal lligada a la seva família però prioritzant l'ambició i la feina per damunt de la llar.



La pel·lícula ajuda a fer un repàs per aquells anys encara propers que potser molts joves no coneixen a fons. Però moltes coses de les que surten es podrien aplicar perfectament al present, ja que part de l'època Thatcher es mou entre crisi econòmica, problemes laborals, terrorisme i d'altres inquietants situacions no tan llunyanes de les actuals.

Molt interessant resulta la figura del marit, una mena de fantasma en la vellesa de la dama de ferro, irònic i bonhomiós. Imagino que el seu paper no devia resultar fàcil, diuen que va ser un gran suport per ella i van viure plegats més de cinquanta anys, fins que Denis Thatcher va morir, l'any 2003.



Sovint ridiculitzàvem, en l'època, aquesta dama de ferro, conservadora i a voltes intransigent. Va assolir èxits i fracassos, a la pel·lícula no se'n parla però el seu fill també va marxar d'Anglaterra, segons sembla, a causa de coses que potser titllarem a la llarga d'urgandarinades. 

El respecte amb el qual es tracta la figura de Margaret Thatcher sobta, és un respecte molt anglès. Aquí passem de la sacralització idealitzada d'aquells que ens cauen bé a la ridiculització exasperada i destralera d'aquells que no ens agraden, pel que fa als polítics. Ambdues postures són absurdes però la nostra història és molt diferent de la dels anglesos.

Al capdavall, amb poder o sense, tots acabarem sent, com la dama, vells solitaris a les acaballes, amb els nostres records al damunt. La grandesa de la pel·lícula rau en gran part en mostrar de forma reeixida aquesta solitud.

En política el més fàcil és no fer res o fer veure que es fa alguna cosa i no fer res. Fer el que sigui sempre porta problemes i cal ser molt valent per entomar responsabilitats.

En una ocasió una mestra més gran que jo em va explicar que quan va començar a treballar volia fer moltes innovacions a l'escola i, entusiasta, va anar a parlar amb el director, un d'aquells antics, del cos de directors, bon home però endurit en moltes batalles i molts desenganys. Després d'escoltar-la amb paciència el director li va dir: Mire, Rosa, por 'no hacer' nunca tendrá problemas.

Sovint em ve aquesta anècdota al cap. Ahir, al cinema, veient com en el món de l'alta política cal prendre decisions i assumir riscos hi pensava sovint. Per cert, devia ser casualitat, però em vaig trobar a la sala uns quants mestres coneguts.

És difícil admetre que fins i tot persones molt allunyades ideològicament de la nostra manera de pensar mereixen una consideració i una valoració objectiva i mesurada, al menys quan ja han passat a ser història. En aquest cas i considerant l'època, que una dona filla de botiguer pogués llicenciar-se a Oxford i assolir un càrrec tan important resultava quelcom absolutament extraordinari, fins i tot a Anglaterra. Que optés per la política conservadora respon, ben mirat, al clixé tradicional i tòpic dels botiguers.

La pel·lícula ha rebut crítiques en el sentit que hi ha gent a qui li ha semblat que vol glorificar la figura de Thatcher  i no incideix prou en els seus defectes i errades. Jo crec que si hagués fet això hauria esdevingut una altra cosa, un altre tipus de cinema molt més ideològic, que també n'hi ha d'haver, no dic que no. De fet no he trobat mai objectivitat, en aquest tipus de pel·lícules a l'entorn d'un personatge públic important. Però és que costa de trobar objectivitat fins i tot en els manuals seriosos sobre història, la veritat.


En tot cas, per acostar-nos de forma més crítica i global a l'època i a Thatcher només ens cal fer una volteta per la xarxa després de venir del cinema. De fet la pel·lícula no ha agradat a molta gent, polítics inclosos. Els de la seva corda pensen que resulta inoportuna i els esquerrans militants troben que és molt poc contundent amb els errors polítics de la senyora, pecat habitual i encara molt més gros en d'altres casos en els quals gairebé se santifiquen i sacralitzen els personatges retratats.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La Tatcher tenia un punt feixistoide que no podia dissimular, no desperta en mi cap interés, llevat del profund despreci que pugui sentir per a ella, com qualsevol altre alt dirigent polític.

Josep ha dit...

Doncs a na mi no m'agrada el gènere... A més, passa que l'art britànnic es tant profund i solemnement feixista que sovint s'avança al temps i no és fins al cap de vint anys que ho entenem els pores mortals. Déu me'n lliuri de dir-li a vostè tonta... Ans al contrari ho heu fet tant i tant bé, Júlia, que els anglesos no s'aprofitaran dels seus comentaris per justificar el seu sentit de l'humor i la creativitat del què ha d'esdevenir... sigui com sigui... Miraré de que la Fundació Lar em deixi diners per anar al cinema a Barcelona.

Eastriver ha dit...

Simpaties per la dama de ferro, cap ni una és clar. Va ser molt negativa, molt pèrfida... A més de tot el que va fer i va significar, jo només recordo quan anava a fer visites i prendre el té amb el fill de sa mare del Pinochet quan el Garzón el va retenir a London, recordes? I recordo que va arribar a justificar els crims de Pinochet i tot... amb tota la cara dura que ella tenia, que era molta.

Respecte a la peli, la Streep m'agradava molt fa anys, però molt. Però de repent va començar a sobreactuar. Vaig intentar veure Mamma mia, que vaig pensar que al ser lleugereta podria amb ella, i et juro que no vaig poder, amb aquell repertori de cares que feia. La Streep penso que depèn molt del director: si la sap contenir i deixar que no es passi, pot resultar brillant. De totes maneres em temo que em passarà com a tu: acabaré anant a veure aquesta peli, i potser si és massa hagiogràfica sortiré emprenyat com una mona, jajaja.

Galderich ha dit...

M'has picat la curiositat. Avui una veina m'ha dit que no li ha agradat gens i tu dius que t'ha agradat. A veure si la puc veure i dir-hi la meva!

Josep ha dit...

Ostres! Gent! Molt bò! Jo ja no recordo res del que he llegit... però això de les urdangarinades ho han dit a la ràdio i tot... ara fa mitja hora! Però jo recordo gairebé res de Margaret Tatcher, però sé que quan jo era petit, al 1972 hi va haver una gran crisi (del petroli) i no sé si se'n va`m sortir gràcies a ella.

Però a banda de tot, serveix per dir Iron=ferro steel=Acer, que no és el mateix encara que iron=planxa (també).
Però això no es així cast iron és ferro colat, que no és acero dulce com wrought iron (wrought=beaten into shape) o maleado (de maleable) que deia en Jose-Luís, és a dir que es pot treballar(transformar) com la fundició dúctil però aquesta només es pot transformar una mica. Amb el meu germà, quan arribava segons quin ferro ens el menjàvem, com la rana Kermit(Gustavo el reportero más dicharachero de barrio sésamo), però i ja ho vaig explicar un cop a la ràdio a la nit dels ignorants, que beating és colpejant, amb, és clar, determinats martells, malls i maces... també amb màqines

Júlia ha dit...

Francesc, crec que quan utilizem els mots feixisme o nazisme parlant de contextos democràtics en els quals pot manar, evidentment, algú molt de dretes, com en aquest cas, desvirtuem tant la democràcia com els horrors feixistes, avui és fa molt sovint i de forma recurrent però personalment em sembla que cal matisar molt.

Júlia ha dit...

Josep, no parlo del personatge, parlo de cinema, potser no m'he explicat bé.

Júlia ha dit...

La Streep, Eastriver, desvetlla sentiments molt contradictoris, evidentment, i en ocasions com molt bé dius, sobreactua, cosa que passa a molts actors i actrius quan ja tenen un nom sòlid i un prestigi. No diré que aquí no ho faci però el personatge també s'hi presta.

Júlia ha dit...

Galderich, crec que s'ha de pensar que es va a veure una pel·lícula i no una biografia, si no ens podem desprendre de la mania que possiblement tenim a la dama no ens agradarà, una mica com Nixon.

A la biografia 'real' ja hi podem accedir d'altres maneres.

No negaré que traspua una certa comprensió i simpatia pel personatge i la seva circumstància.

Júlia ha dit...

Òndia, Josep,ja m'ha pres la idea.

Tens raó sobre el mot que en anglès té molts més matisos, precisament en sortir del cine comentaven aquest tema.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No vaig gaire sovint al cinema. En realitat ben poc.
Però aquesta pel·lícula l'he vista.
El personatge i la persona - en un discurs, cinematogràfic o no, sovint costa saber-los destriar sense desvirtuar l'un o l'altre- son tractats amb una gran sensibilitat.
L'actriu que encarna Margaret Tatcher ho fa amb un ofici més que remarcable.
El guió escrit és força bo: en més d'una ocasió m'hagués agradat rebobinar la pel·lícula per a tornar a llegir -era subtitulada- algunes frases.
L'ambientació molt bona, en la línia de qualitat que gairebé sempre trobo en aquest sentit a les pel·lícules angleses.
Per aquestes raons principalment, la pel·lícula em va agradar força, per la qual cosa la recomano.

Passo de llarg de "sambenitos" i desqualificacions apriorístiques del personatge històric.