2.1.12

Sobre llengües hi ha molta cosa escrita però poca cosa llegida

Darrerament he tornat a llegir i escoltar coses referents a la situació del català. No entraré a fons en el tema del català i el castellà, visceral, polèmic i sobre el qual es fa difícil debatre de forma desacomplexada. Però en moltes ocasions, criticant el fet d'aquells que no poden o no volen parlar i escriure en català a Catalunya es comenta, alegrament: si fossin en un altre país parlarien la llengua d'allà, a França parlarien i escriurien el francès.

Evidentment, i a la Catalunya Nord parlarien el francès, i a Còrsega parlarien el francès i a Bretanya parlarien el francès. A la Catalunya Nord, amb una mica de sort, podrien esgarrapar alguna subvencioneta de la Catalunya sud i fer i dir alguna coseta en català normatiu.

Darrere de les llengües hi ha molta mitologia. De fet, la frontera entre què és o no és una llengua no resulta gens clara, com tampoc les fronteres entre formes dialectals. Són fronteres com aquestes que pintem als mapes mal pintats, convencions polítiques i acadèmiques que s'ha anat estructurant per molts motius i amb moltes influències i circumstàncies.

La gent va acceptar el francès a França millor que no pas el castellà a casa nostra pel fet que amb mètodes força barroers el nostre país veí va saber vendre la idea de francofonia com a bé cultural, amb intel·ligència no exempta de repressió cruel i amb una idea xauvinista de la pàtria i la democràcia a la qual va donar suport una lectura molt parcial i  oportuna de la seva exaltada revolució. Quan un estat té un pes específic i un prestigi normalment la gent s'apunta al carro, amb l'excepció de quatre arreplegats resistents als quals se'ls diu que parlen patuès o dialecte.


Dans les campagnes, certains membres du clergé encourageaient même l'emploi des patois comme forme de résistance à la République. On forma des instituteurs laïcs qui furent appelés plus tard «les hussards noirs de la République», en raison de leur «uniforme», une longue redingote noire et une casquette plate. Ces instituteurs formés à l'École normale et vêtus de noir furent considérés comme de véritables «missionnaires laïcs» répandant dans les campagnes leur idéal de laïcité, de tolérance et du savoir éclairé. Ils constituaient une véritable «infanterie enseignante» destinée à démanteler l'école catholique, c'est-à-dire «lutter contre l'obscurantisme» et «promouvoir les avaleurs républicaines». Les patois ne purent que difficilement résister aux méthodes de répression et aux techniques de refoulement, de délation ou d'espionnage, qui marquèrent des générations d'enfants.

Sembla que hi ha alguns estudis que reblen el clau sobre l'enviament a la primera línia del front, durant la Primera Guerra Mundial, a França, de molts joves de regions que podien esdevenir polèmiques. Després es van fer campanyes d'això que en diuen alfabetització i que també és adoctrinament però com que l'alfabetització afavoria la permeabilitat social van ser al capdavall acceptades.

La història hispànica podia haver estat semblant i probablement tot hagués anat d'una altra manera si dos segles malaurats, el XIX i el XX no ens haguessin aïllat i maltractat, amb governs nefastos, una educació deficient fins als anys setanta, dictadura i pobresa. Catalunya, en el marc de l'Espanya de la Renaixença, tenia un prestigi, i la burgesia, amb alts i baixos, va fer seves moltes proclames de les quals encara subsistim mitològicament.

Evidentment, la repressió a les escoles espanyoles de les altres llengües i de les formes dialectals pageroles va ser tan dura com la francesa, el que passa és que a Espanya gairebé no hi va haver, durant anys i panys, escoles suficients i l'analfabetisme va ser immens fins fa, com qui diu, quatre dies. Per tant, van ser dolents fins a tot per a fer dolenteries, com si diguéssim. Poc eficaços.

Itàlia i Alemanya van patir uns processos d'unificació que van portar a construir un estàndard artificial que a la llarga, com sol passar, esdevindria llengua oficial. Hi ha formes dialectals en aquests països -estats, més aviat- que són més diferent entre elles que no pas el català i el castellà. Als països de l'est hi ha indrets on s'entenen parlant però no escrivint doncs la política ha fet que s'optés per un alfabet diferent a cada indret, per marcar fronteres, és clar. Cada estat polític del món té una història lingüística molt poc coneguda, però molt complicada, hauríem de tenir més interès en conèixer-la ja que aquesta història ens ha estat molt amagada i tergiversada.

La història de les llengües i els dialectes i els idiomes és espinosa. Jo mateixa, de família catalana, considero que la meva forma dialectal de barri modest barceloní, tan criticada i que avui valoro com a pròpia i malauradament perduda, presentava moltes diferències amb el català normatiu d'avui. No diré que no m'imposessin el castellà a escola, a escola s'imposa tot i més, però també era la meva llengua del carrer, a causa de la molta gent immigrada amb la qual conviviem habitualment. De fet l'escola obligatòria es mou sempre en una certa ambigüitat, és necessària però, agradi o no, adoctrina.

Quan diem que algú en un altre país parlaria la llengua d'allà parlem d'estats, no de països, ni de nacions, ni de manifestacions culturals lliures i caiem en el parany que critiquem quan ens referim al tema del català. Crec que al capdavall la llengua hauria de servir tan sols per entendre'ns i que la gent s'hauria de poder expressar amb llibertat sense traves mentre s'entengués, però sembla que això és, ai, encara molt difícil.

Un altra afirmació habitual és que per defecte has de ser una mena de persona monolingüe i que no pots pensar en més d'una llengua ni tampoc escriure-hi. Això també és molt personal i divers, va a persones. Jo he optat pel català per raons personals i afectives, llengua que vaig aprendre com vaig poder i que crec que no escric malament del tot però puc escriure i parlar, penso que també força bé, en castellà, fins i tot pensar en castellà de forma alternativa


La gent de l'Europa central ha conviscut amb moltes llengües i hi ha grans escriptors que n'han utilitzat més d'una de forma excel·lent. Respecte al tema de la immersió, és un altre miratge creure en aquest pes immens de l'escola, els qui vam fer immersió absoluta i destralera en castellà i hem volgut hem après el català amb gust i ganes. Hi ha moltes excuses de mal pagador al darrere del fet de no haver après alguna cosa a l'escola però tampoc fer molt català a l'escola no assegura res.

Una llengua es defensa amb prestigi. En el nostre cas amb prestigi cultural, mai no guanyarem adeptes per quantitat sinó per qualitat i és en aquest camp, en el qual s'ha perdut molta pistonada, on ha s'ha de lluitar de forma, això sí, pacífica, constant i poc cridanera. He vist molts predicadors passar-se a l'indret fosc quan els han pagat millor i és curiós com a cantants i escriptors se'ls demana una fidelitat monolingüe que no s'exigeix a d'altres, com ara humoristes, presentadors de televisió, actors o actrius, cantants d'òpera.

Pel que fa a l'escola i a les hores de català o castellà jo crec que el tema no és el nombre d'hores sinó com s'ha d'acabar l'escola obligatòria, amb quin nivell d'excel·lència en tantes llengües com calgui. Caldria deixar llibertat a les escoles, tan diverses, per tal que s'organitzessin elles mateixes, segons el context social on es troben. Ara bé, també caldria fer proves serioses de tant en tant, externalitzades, per comprovar com va la cosa i no només en llengua. Aleshores tothom es veuria obligat a espavilar-se. Les escoles esportives, pel que veig i escolto, que deuen ser molt  bones, sembla que en això de les llengües i l'expressió no és que excel·leixin, precisament. Però, bé, qui li demana a un futbolista que encerta molts gols que reciti a Verdaguer o a Machado de forma acurada? Ningú, de fet.  

Encara més, petits estats amb llengua pròpia es troben avui amb el fet que molts joves cantants o escriptors es promocionen a través de l'anglès, que ha esdevingut, ja, una segona llengua, per temes de mercat. Escriptors del tercer món s'han donat a conèixer escrivint de forma molt correcta i remarcable en francès o anglès, altrament no n'hauríem tingut notícies. El tema és complicat i molt poc senzill, de fet. El que m'empipa és que no se'n pugui parlar de forma oberta i allunyada de traïcions, patriotismes, botiflerismes i d'altres termes que s'utilitzen alegrament a tort i a dret, a dret i a esquerra, fent dogmes de tot i caient en els mateixos tòpics que cauen els altres.

A Espanya, evidentment, la qüestió lingüística és encara molt més complicada i el tema de les formes dialectals, molt complex. Malauradament encara hi ha catalans normatius i normativitzadors que menystenen les formes no oficials i que creuen que un cordovès o un bateà parlen malament, o sigui, en patués nostrat o hispànic.


Harmonitzar el respecte a la diversitat amb la necessitat d'entendre'ns en un món cada vegada més petit i interelacionat és tot un repte, imagino que aquestes noves generacions de magribins, de xinesos, d'hispanoamericans, de pakistanesos i hindús, que creixeran i potser moriran a la nostra petita pàtria -o el que sigui- encara es trobaran amb més problemes a l'hora de debatre aquestes qüestions, quan creixin. En tot cas, espero que el domini que tindran de tants idiomes diferents els faci més oberts i comprensius. Per esperar no es perd res. Tot i que de vegades els conversos són els dogmàtics més temibles.

16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a tall d'inventari, divendres passat en un basar xinés una noia que ens va atendre i que era colombiana, parlava a banda del castellà, anglès, català i mandarí.

Júlia ha dit...

Ens donaran cinquanta mil voltes tot aquest jovent foraster tan espavilat, Francesc, n'estic segura. Hi ha de tot, evidentment, però el que surt llest és un crac.

Josep ha dit...

Doncs mireu, a la publicació del meu poble, La Revistona, hi havia un escrit d'un jove que parlava de la costum d'adreçar-se, per exemple, als hindús o als pakistanesos en castellà. Supòs que també als negres i els moros foscos.

Doncs bé en aquest article es parlava de comprar de manera integradora i adreçant-s'hi en català... jo que fins ara sempre he canviat al castellà! (per educació)

Eastriver ha dit...

Interessant text, clarificador en molts aspectes, esgarrifós en d'altres (aquelles immenses llistes de caiguts durant la Gran Guerra que hi ha a les places dels pobles de la Catalunya Nord tenen ara una lectura espantosa, encara més espantosa). Pel demés, estic d'acord amb moltes coses que dius, però el discurs és llarg i complexe, i fa de mal resumir (tret de que jo, honestament, vec molt pocs immigrants que parlin català... sempre hi ha una excepció, com la meva amiga Nan que és peruana, ha fet una carrera i s'enfada si no li parlem en català, però vaja, no és comú). Pel demés, la lluita pel català és una lluita perpètua, em temo. Encara bo que es lluita, però.

miquel ha dit...

Com sempre, Júlia, molta raó i moltes raons. De tota manera, voldria deixar constància que jo, modestament, encara sé si el que parla algú és o no català, més enllà de normatives, que com totes les coses escrites, pertanyen al seu temps.

Josep ha dit...

Jo recomano "Història de la Normativa Catalana" de Pompeu Fabra. Pal·la del terme mig-eval o "medievo" i des que el vaig llegir a la UOC que faig servir els pronoms en, na amb tota desacomplexió que diu vostè Júlia. Óle.

Júlia ha dit...

Josep, jo estic en contra de les prèdiques sobre com hem o no de parlar amb la gent, crec que cadascú que faci el que vulgui i que no s'ha de sentir malament per fer el que se suposa que 'no toca'.

Júlia ha dit...

Miquel, no sé que vols dir amb el comentari, jo també sé si algú em parla en bateà o mallorquí o sevillà i es consideren dialectes. El que no sé per ignorància és si algú em parla amb llengües orientals o eslaves.

Vull dir que això de saber què es parla no marca els límits d'una cosa tan etèria com una llengua oficial.

Júlia ha dit...

Eastriver, és que sovint jutgem pel que veiem en l'entorn proper, crec que demanem a la gent coses que nosaltres no fem, i de vegades és més important una actitud oberta que no pas 'parlar o no parlar català' o el que sigui.

He conegut gent castellana -mestres- absolutament contraris al tema que parlen i escriuen el català de forma excel·lent per demostrar que 'si volen, poden' i andalusos de les antigues immigracions amb una actitud molt positiva i molta estima pel país que no parlen català perquè els costa, són grans, etcètera. Vull dir que ens movem per tòpics recurrents i la realitat humana és diversa i profunda.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El tema de la llengua aquí és un dels temes més sensibles. I ho és perquè en un moment donat de la història, els pobles van afaiçonar una llengua, derivada del llatí, a la mida de la seva ànima col.lectiva. És evident que el català no és el castellà, per molt que uns i altres ho parlem tot, si volem. La llengua pròpia d'un territori respon a alguna cosa més que a un fet cultural. Precisament això ho saben els qui ja la voldrien fosa en el forat de la història, mentre nosaltres no ens posem d'acord. "Divide y vencerás".
Que la realitat del català és una cosa molt profunda ho demostra que tot i els intents d'exterminar-lo no s'ha aconseguit.
La majoria de catalanoparlants parlem diverses llengües, i els tenim estima i admiració. Però la realitat més profunda del nostre ésser es manifesta en català. D'aquí ve que el camí natural de les llengües en el camp literari sigui la traducció, i com més bona, millor.

Júlia ha dit...

Cert Teresa, però també la cultura es objecte de moltes definicions i interpretacions i actualment convivim persones amb orígens molt diferents que potser no tenen tan clara l'adscripció de la seva ànima, admetent tot això sobre el català també em sap greu el menyspreu i desconeixement que s'estén sobre el castellà per causes emocionals i polítiques confonen els qui manen amb la gent . Em saben greu els prejudicis, aquí i a tot arreu.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
En qüestió de llengües hi ha molt menys confusionisme del que es desprén pel teu article. Cada país i trosset de país sap quina llengua ha de parlar. Si vas a estudiar a Alemanya t'invitaran a fer-ho amb alemany i, després, et diran que t'has d'aprendre el dialecte local...els catalans som el país sense estat més ase d'aquest món. Canviem d'idioma pels altres i ens excusem de parlar el nostre que, en molts casos, és tingut per menys a causa de no haver estat llengua de prestigi i haver-se desgastat salvatgement.
Jo, en un moment de la meva vida i siguent perfectamente bil·língüe, vaig decidir que no faria un retrocés cultural i que m'aprofitaria de la llengua imposada a la que respecto perquè cap idioma és culpable dels tripijocs polítics. Així que, per raons lògiques, parlo i escric en català i segueixo conreant el castellà. Hauria preferit estar colonitzada per anglesos per l'única raó que de l'anglès altra partit se'n treu. El dia que la borsa de Buenos Aires sigui modèlica, el castellà haurà donat un pas endavant. Mentre, funciona com idioma de serveis perquè no té darrere seu cap nació prestigiosa i menys encara, poderosa.
Quant al català, com tants idiomes, està destinat a la mort però jo que fa anys que li segueixo l'agonia, no el veuré mai del tot extingit. De totes formes, si així fos, pensaria que el llatí, tan bell i perfecte, també va caure a la seva fossa.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria,però se sap què s'ha de parlar pel fet que els poders acadèmics han creat un estàndard que reduix altres varietats a dialectes. Tot i amb això cada país, quan s'ha convertit en 'estat' -o sigui, allò que diuen que una llengua és un dialecte amb exèrcit al darrera- fa el seu camí i segons el seu tarannà és més o menys centralista. Les llengües oficials sempre són falses, però potser són necessàries, no ho negaré.

I evidentment, el prestigi econòmic i polític imposa les 'grans', com va passar amb el llatí, que va esclafar tot el que hi havia a sota, més o menys, amb el poder de l'imperi.

Acceptem lliurement, en general, allò que en algun moment histpòric va ser imposat de forma destralera o maquiavèlica pels qui manaven, així és la història.

Júlia ha dit...

Les llengües no canvien a partir d'una frontera, però el fet de la pèrdua de pes del món rural i l'escolarització obligatòria han fet canviar molt la qüestió, fa molts anys anar de Catalunya a Galícia feia que t'adonessis del fet que, amb l'excepció de la particularitat del País Basc, la transició de la parla era subtil en anar passant del català a l'aragonès, l'asturià i el gallec.

En general entre les llengües derivades del llatí ens podríem entendre parlant a poc a poc si volguéssim,però... Un cas és el del gallec i el portuguès, fins i tot l'ortografia s'ha diferenciat però parlant és més o menys el mateix. És un tema complicat, Glòria, tot i que els canvis històrics també fan canviar el panorama i la nostra percepció.

Júlia ha dit...

Respecte al català, potser tens raó, però és una de les llengües sense estat amb més bon estat de conservació, crec que això té un mèrit, d'altres en les seves circumstàncies ja han fet figa, i només s'ha de mirar el català dels francesos, és clar que allà han estat molt hàbils amb el centralisme jacobí i han creat un 'orgull francès' que Espanya no ha pogut, no ha sabut o no li han deixat crear.

Josep ha dit...

Doncs jo dic que precisament el problema de què parles ve del 1717 i de Fernando séptimo i les conspiracions judeomasónicas que va fer... a veure si ho trobo i ho postejo:
No puc ampliar i reduir el finestra dels comentaris, i el format es en pdf. Farem una cosa ho postejo al meu bloc http://noucanjosep.blogspot.com per si us interessa