14.2.12

Francesc Pujols i els altres









M'afegeixo amb un dia de retard al no-homenatge blogaire a Francesc Pujols que, de tota manera, ha generat algunes entrades molt interessants a blogs com ara Provisionals i El café de Ocata. Menciono blogs que llegeixo amb una certa regularitat, ben segur que n'hi deu haver uns quants més que han escrit alguna cosa sobre un personatge tan singular i, al mateix temps, tan característic del seu temps i de la nostra terra.

La figura de Pujols ha estat objecte de moltes reivindicacions que no han acabat de fer forat en el fervor popular. Tot va a modes i també la sort i l'atzar hi tenen molt a veure, en l'èxit de les evocacions. De tota manera a internet s'hi troba la web d'una fundació que porta el seu nom, una associació d'amics del pensador -no sé com classificar-lo, la veritat- i moltes altres entrades que hi fan referència. Pujols té monuments i carrers però malgrat tot això gosaria dir que és poc llegit i poc recordat.

No vull fer el fatxenda explicant que conec la seva obra. En una d'aquestes reivindicacions temporals em vaig comprar algun llibre i he de dir que no em va interessar tant com pensava i que algunes coses, com ara la poesia, em van sembla fluixetes, però per escriure en profunditat sobre ell hauria de rellegir i llegir molt més. En tot cas pertany a aquell gruix d'homes -i algunes dones- extraordinari, d'abans de la guerra, als quals el trasbals de la guerra civil va reconvertir en ombres del que haurien pogut estar. No és l'únic oblidat,  tot i que relativament oblidat, podríem fer una llista extensa dels molts oblits injustos que planen per Catalunya. 

Pla, que va escriure, a la seva manera, sobre gairebé tothom, va escriure també amb motiu de la mort de Pujols, explicant que no havia pogut anar a l'enterrament per problemes de desplaçament, cosa comprensible:

Físicament, tant com intel·lectualment, em semblà sempre un home fora de mida, distint del corrent. No solament era un home a qui calia donar menjar a part, sinó que en el seu entregent, el temari i la finalitat tenien un aspecte diferent. La vida en comú ha creat un home discret i una cultura arregladeta. Pujols fou un anticonvencional i, per tant, un desvergonyit en tots els terrenys. Al seu costat, la gent s'hi trobava malament. Per cada dia, la seva vitalitat era excessiva. La seva expressió hiperbòlica i desmesurada hi afegia encara més pes. Potser una de les ximpleries més grans de Pujols és haver volgut tenir uns mitjans expressius –escrivint– diferents. Si hagués escrit com tothom, hauria estat més llegit. No sé pas en quin estat es troba el «Sistema». Si l'ha escrit en l'estil que ha utilitzat fins ara, ja farà prou que el llegeixin. Pujols no ha fet res per evitar el pintoresc. N'ha sentit la fascinació. Però la gent no ha passat d'aquí. L'ha tingut per un home anecdòtic i aberrant humorístic.

Sospito que la seva ambició fou immensa. Al mateix temps tingué un gran esperit –en el sentit francès d'aquesta paraula. Però l'esperit li féu molta nosa en l'ambició que tenia.

Al twitter hi havia, allà sí, un bon nombre d'entrades que feien referència a Pujols. En una d'elles es recordava un altre fragment planià sobre Pujols, on hi surt Sagarra. La cita, no sé si amb mala fe o per raons de la mida twitteriana possible de les entrades pertinents, havia suprimit el darrer fragment del paràgraf, el subratllat, cosa que em fa pensar que l'havia entrat un antisagarrià:


Hom descobrí en Pujols una essència de catalanitat profunda, manifestada amb una truculència rabelaisiana, escassament professoral, poc acadèmica, però molt incisiva. Sagarra, concretament, que abans de conèixer Pujols no fou res més que un cagalló de seminari sense transcendència, es convertí després en l'escriptor que tots hem conegut i que més o menys hem tractat.

Pla havia admirat molt Sagarra, havien estat amics, tot i que Pla crec que a la llarga ja no era amic de ningú. Però després no es va estar de criticar-lo i no pas per raons polítiques com d'altres, ja que en aquest tema no podia dir res sense esquitxar-se. Estic preparant una xerrada sobre Sagarra, com és sabut pel setembre passat va fer cinquanta anys de la seva mort, i com que la faré al barri incidiré en les seves relacions, sobretot les d'abans de la guerra, amb el Paral·lel. Sóc incondicional de Sagarra per moltes raons, tot i que, com sol passar, qui fa moltes coses en alguna l'erra i no tot el que va escriure, que va ser molt i divers, té la mateixa volada però potser sí la mateixa grapa semàntica. Pla, Sagarra, Pujols, van ser uns heterodoxes que han passat a la història amb major o menor fortuna. Pla potser és qui ha triomfat més a la llarga, de forma incondicional, entre els sectors dels mandarinatges culturals. 

En les crítiques a Sagarra, per tantes bandes, va existir sempre una gran enveja subliminal, enveja i, al mateix temps, menyspreu, pel seu èxit popular, sentiments vigents encara, malgrat que de tant en tant també se'l reivindiqui i recordi. Això de cagalló de seminari és, clarament, una grolleria d'aquelles que Pla amollava de tant en tant i que encara sembla que fan gràcia a molta gent. 

Però els grups de teatre d'aficionats tornen de forma recurrent a l'Hostal de la Glòria i al Cafè de la Marina i els aficionats a la poesia reciten una i altra vegada els seus millors poemes, els quals avui no premiaria cap jurat d'aquests jocs florals moderns, tan avantguardistes. Pel que fa a les grolleries i xaronades suposadament agosarades, no hem millorat gaire i la subtilitat de la ironia, que és deia que era una gran virtut catalana palesa en força produccions literàries, fa temps que no la veig aflorar. Som en temps de gracietes i un bon exemple l'hem tingut en això de la gala cinematogràfica nostrada, a la qual no critico la crítica sinó el to i la poca gràcia d'una crítica tan poca-solta. És clar que dir això és perillós,  qualcú pot pensar que sóc mascarelliana, ja que aquí si no ets dels uns, ets dels altres.

Pel que fa a aquells grans senyors de la cultura nostrada, tots ells, en els seus anys joves, eren gent de penya i gresca, amb un duro a la butxaca i ganes de viure. Tots ells ignoraven, en la seva alegre joventut, les moltes misèries de l'entorn proper. Tots ells, com ens passa a nosaltres, van enyorar ben aviat aquella joventut en la qual tot era millor. Cert que la guerra va ser un gran sotrac, irreversible, però ja a finals dels anys vint Sagarra manifesta una certa melangia quan contempla els canvis socials de l'època. El perfum dels dies, ai, s'esvaeix aviat. La resta és literatura i d'aquesta literatura un bon gruix també s'esvaeix, malgrat les recuperacions, les reivindicacions i els aniversaris de morts i naixements.

13 comentaris:

miquel ha dit...

Parlo sense saber-ho dl cert, però crec que Pujols ha estat poc llegit -actualment, és clar- per diverses raons, entre altres, la poca disponibilitat de la seua obra. El poc que he llegit ho he trobat molt irregular i sovint molt enginyós, també un pèl d'una altra època. En alguns casos, d'una densitat que no admet una lectura sueprficial.
Sigui com sigui, és un escriptor que actualment reivindica poca gent, i encara menys els qui reivindiquen lectures catalanes en la intimitat. Qui sap si algú, en el present, ens el mostrarà en tota la seua vàlua i diversitat. Recordo, com ho faig al bloc, el llibre de Bladé -reivindicó Bladé al mateix temps- reeditat fa res: Geografia espiritual de Catalunya i Francesc Pujols per ell mateix, on també apareix Sagarra.
Quant a la seua poesia -crec que escasa-, per la facilitat del vers, pel ritme i per alguns elements temàtics, em fa pensar una mica en la de Sagarra.
Ara tocaria parlar una mica de Pla, però seria llarg :-)

Júlia ha dit...

Miquel, cert que tocaria llegir-lo més però crec que va ser més 'personatge' que no pas escriptor o pensador.

Júlia ha dit...

La veritat és que pel poc que he llegit d'ell el trobo molt inferior fins i tot al pitjor Sagarra, però és el que dius, no tot es troba amb facilitat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No n'he llegit res d'ell la percepciò és que era un poca-solta bon vivant, molt llest aixó si, però xerro per xerrar en no haver llegit res d'ell. Si que recordo que algu m'havia comentat el que dius que la seva poesia era fluixeta, però tampoc he llegit cap poema seu. Em temo que molts d'aquells Homenots d'en Pla, començant per ell mateix, si passessim ben passat el cedaç eren més aviat homenets.
Cada vengada em torno més esceptic i rondinaire. Ho reconec

Júlia ha dit...

En aquest cas concret, Francesc, crec que és una mica com t'ho dius, més personatge que escriptor, magnificat per Dalí que li va fer un monument, no crec que es pugui comparar ni amb Pla ni amb Sagarra, la veritat. Ara bé, té el seu interès. Els anys cinquanta es publicava un llibre amb no sé quantes anècdotes d'aquest senyor, una mica com el Rector de Vallfogona, el personatge es va menjar el pensador i escriptor, em sembla.

Júlia ha dit...

De tota manera per internet pots trobar cosetes, si hi tens interès.

Bestiolari ha dit...

Els vostres comentaris dibuixen un Pujols bastant paregut al que jo m'he imaginat. Cert que sense Pujols es pot explicar la història de la literatura catalana del segle XX, però també podem permetre'ns un personatge destarifat i trinxalaire. Vaig anar a una celebració a la mateixa Torre de les hores, a Martorell, i era deliciós vore tant de personatge tronat junt i en comunió amb el record d'un Pujols aparentment esbojarrat. Semblàvem una cultura normal aquell dia!

GLÒRIA ha dit...

No conec Pujols i, per tant, res en puc dir. Pla fa un gènere que em desagrada però tè grapa, pareix llenguatge i Sagarra em sembla magnífic i estic d'acord amb tu en que sempre tè "grapa semàntica" i aquí és on em dol. Jo hauria volgut un Sagarra autor d'obres teatrals que estessin a l'alçada de "Vida provada" i no ha estat així. Les seves històries d'amor i banyes, fills bords i abortats i ambients morbosos em fan pensar que llença el seu ric capital de paraules. Ja ho he dit altres vegades, salvo "El cafè de la Marina" i prou.
Ja ens tindràs al dia de la teva xerrada sagarriana, Júlia.

miquel ha dit...

Co... -perdó!-, avui sembla que tots parlem més o menys d'oïda.

Júlia ha dit...

Glòria, jo en salvaria alguna cosa més, ja ho explicaré al blog un dia d'aquests, els autors teatrals d'èxit sempre es troben amb aquestes servituds, una mica com els autors actuals de sèries de televisió, Guimerà mateix té obres dolentíssimes avui oblidades, al servei de les actrius del seu temps.


Va intentar fer una altra cosa de més gran amb Galatea i La fortuna de Sílvia i ja se sap el que ell mateix deia, que s'hi feia més savi que ric, volia viure de la feina i viure bé, evidentment, així que va tornar a les fòrmules que li funcionaven. De tota manera, fins i tot en la pitjor història pubillesca hi ha fragments d'una volada poètica magnífica i un 'dramon desorejao' com La ferida lluminosa funciona pel que fa al tempo teatral i a la tensió dramàtica.

Júlia ha dit...

Vicent, en tot cas un personatge interessant, que va desvetllar i desvetlla algunes passions, ni que siguin minoritàries. Pel que fa a cultures i a cultures normals, tant el concepte de cultura com el de normalitat compten amb milers de definicions i cap de prou convincent.

Júlia ha dit...

Miquel, ben cert, cosa que palesa que Pujols és conegut més aviat per l'anecdotari personal i per quatre 'boutades' que per la seva obra sencera, i potser està bé que sigui així.

Júlia ha dit...

Les anècdotes es mengen els personatges en aquests casos, ara m'ha vingut al cap Quevedo, un altre protagonista d'acudits i facècies però un gran poeta, tot i que ara el que se sol remarca són els seus desafortunats comentaris sobre els catalans del seu temps -que no pas del nostre-.