15.2.12

La Pau és el camí, però està mal senyalitzat


Oh, Llibertat, quants crims es cometen en nom teu!
(Madame Roland, al peu de la guillotina).


No hi ha un camí per a la pau, la pau és el camí.
(Gandhi, qui, de tota manera, és veu que també tenia les seves ombres).

Una broma als comentaris del blog del Francesc Puigcarbó sobre guillotines i els seus indiscriminats resultats col·laterals m'ha fet reflexionar altra vegada sobre un tema que em preocupa: l'abandonament ideològic i pràctic de les actituds no-violentes en les protestes i reivindicacions diverses. Com que vénen temps calents pel que fa a tot plegat em temo que continuaré patint.

El pacifisme ja es troba en el missatge cristià però, com és sabut, de bones intencions l'infern n'és ple i el tema religiós cristià va evolucionar de forma no desitjada vers violències de tota mena, inquisitorials, guerres de religió, obligatorietats dogmàtiques imposades per la força. I no tan sols en el camp catòlic sinó en tots els camps derivats del primitiu missatge evangèlic, que de tant en tant s'intenta recuperar i en el qual pobresa, austeritat i resistència pacífica van lligades. 

També les doctrines polítiques com ara el comunisme o l'anarquisme van néixer amb un gran doll d'ideologia pacifista al seu entorn, rebutjant la violència del poder, però quan van assolir poder van esdevenir violentes. Els pensadors pacifistes van quedar ben aviat desbordats pels lluitadors arrauxats malgrat que és ben sabut i comprovat que la violència sol generar molta més violència i que al capdavall sempre reben els mateixos. Tot i que la història oficial, de tots els signes, s'esforci en demostrar que no és així i que no es podia fer d'una altra manera. Les guerres no les guanyen els uns o els altres, sinó els espavilats i oportunistes amb capacitat per canviar ràpidament de jaqueta i omplir-se les butxaques de la nova.

La revolució francesa va néixer abolint la pena de mort i ja sabem com va acabar. O potser no ho sabem, ja que del tema, com del de la revolució russa, se n'han fet glorioses lectures posteriors molt errònies i esbiaixades. M'adono com a molta gent no li agrada que li facin veure que les coses del passat -i del present- no eren ni són com semblen sinó que cal tenir en compte molts factors i interessos i fins i tot els seus resultats no desitjats. 

Quan jo era petita vaig conèixer molta gent gran que havia anat a la guerra, per obligació, però també per convenciment, en un o altre bàndol. Molts d'ells, persones a qui aquells fets havien amargat la vida, creien a posteriori que la guerra no havia servit per a res més que per empitjorar les coses i que havien estat manipulats pels qui manaven, que eren els que s'havien d'haver barallat entre ells, molts dels quals, del bàndol dels vençuts, havien sortit cap a l'estranger de pressa deixant el poble abandonat. Avui aquesta lectura no toca.

Vaig veure per televisió un molt bon reportatge, fa uns dies, sobre els emboscats. A la meva familia en vam tenir alguns casos. Els emboscats eren joves, en general de medis rurals conservadors, que no volien saber res de la guerra civil, alguns d'ells pel fet de ser de família religiosa i no combregar amb allò que veien a tocar de casa, l'anticlericalisme violent i estossinador. D'altres, senzillament, per una raó molt humana, no volien anar a morir ni a matar. Alguns d'aquests joves també van pagar amb la vida la seva suposada covardia, ja sabem que això de la covardia estava molt mal vist en aquells anys a tot arreu. Un home era un soldat, fos del signe que fos. Tant és així que fins i tot els franquistes van mirar amb recel i menyspreu aquells xicots covards després, tot i que, afortunadament, no van acabar amb tots ells a l'estil estalinista, per al qual els supervivents de la guerra contra els nazis eren sospitosos de tota mena de traïcions.

Al reportatge, a més d'alguns dels protagonistes d'aquells emboscaments, que no n'han volgut parlar gaire fins ara, conscients del  fet que molta gent no entendria el seu afany de supervivència, hi surten dos professors universitaris a opinar, com que suposo que es creuen ser d'esquerres ho fan amb certa reticència davant de tot plegat, sobretot davant de l'encalçament que el govern republicà va fer d'aquests joves, amb cartells inquietants cridant a la delació i la denúncia. 

Només un dels antics emboscats admet que ell tenia idees diferents i que sí que hauria anat a combatre a l'altre bàndol. Però la majoria de la gent normaleta no té idees tan profundes com per anar a matar o morir pel que sigui. Un altre avi que explica la seva experiència i com els franquistes els menyspreaven, va dir que al menys ells havien viscut. La guerra civil no es va perdre al front ni per culpa dels emboscats, es va perdre en el moment en el qual es va firmar el vergonyós pacte de no-intervenció i això ho van veure els polítics que, malauradament, no van ser capaços de tallar la cosa a temps, esperant que l'arribada d'un conflicte europeu arreglés el desastre. 


Després, al seu regalat exili, gent com Negrín o Azaña admetien, amb la boca petita, la tragèdia i la inutilitat de mides com quintar aquells adolescents poc i mal preparats. La musealització de batalles em fa molta angúnia ja que tot i que es parla molt de la pau no hi trobo un discurs pacifista profund, la veritat, sinó molta bestiesa suposadament poètica i etèria.

El conflicte europeu va arribar, tard. I els seus resultats van tornar a deixar la pell de brau aïllada, en el fons a les potències europees no els ha interessat mai una Espanya competitiva i moderna, quan menys serem, més riurem. Si aquells nois joves haguessin sabut la història de tot plegat a fons els emboscats haurien estat molts més, tot i que emboscar-se en determinades zones hispàniques és molt més difícil que fer-ho per les boscoses contrades del Solsonès o la Garrotxa.

La violència no es manifesta tan sols amb fets directes sinó també amb escridassades indiscriminades. Jo crec que la no-violència ha d'anar acompanyada d'un silenci seriós, res no trasbalsa tant com el silenci. Aquestes manifestacions multitudinàries en les quals escoltes tota mena de disbarats em produeixen refús i de vegades m'he penedit d'haver-hi anat quan al costat m'he trobat amb algun grup radical cridaner i exaltat, preparat per trencar vidres o penjar els del govern ni que fos en efígie


L'alegria amb la qual s'accepta que en qualsevol manifestació de protesta hi hagi trencadisses, incendis, robatoris, m'inquieta. Hi ha qui diu que són grups d'exaltats, antisistemes i tot això. En general no se'ls identifica mai del tot. També hi ha qui diu que són provocadors a sou dels poders. Cadascú ho explica com li sembla i convé però en general no s'entra a fons en les seves motivacions i ideologies. En tot cas encara no he entès gens el projecte de futur dels antisistema, la veritat. La mitificació actual de personatges com Ferrer y Guardia o determinats guerrillers de postguerra, posant el seu nom a esplais i escoles, em sembla també un signe preocupant dels nostres temps, se'n pot dir moltes coses d'aquests herois, menys que eren pacifistes o no-doctrinaris.

El més inquietant és que quan hi ha aquesta mena de fets i provocacions sembla que la gent s'emborratxi i molts que a casa són tranquils i pacífics es deixen arrossegar per l'ambient, el mateix que en en els estadis futbolístics. Em sobta com fins i tot polítics afectats han defensat aquells lamentables fets del Parlament, per exemple, que per a mi són clarament violents encara que, afortunadament, avui la violència, de moment, no arribi a agressions personals serioses. L'atac al parlamentari cec em va semblar terrible, de tota manera. 


Quan aquesta mena d'actuacions responen, en teoria, a ideologies que ens són simpàtiques tenim tendència a defensar-les o justificar-les, de la mateixa manera que els pares defensen els fills que n'han fet alguna de grossa a l'escola, resulta que ell era allà per casualitat, que les males companyies el van arrossegar, que hi havia motius psicològics, ja que un professor li tenia mania, etcètera.

El pacifisme seriós no és partidista, cosa que fa que els partits polítics no tinguin ganes de donar-li suport, en determinades ocasions. És clar que en moments d'agressió directa es pot justificar una reacció violenta, evidentment, però més enllà de fets d'aquest tipus totes les escridassades, cops de pedra, trencaments d'aparadors i la resta em semblen molt i molt preocupants. 


Faig brometa de gairebé tot sense manies però les referències humorístiques recurrents a tallar caps i posar bombes em resulten molt incòmodes. I escric sobre el tema pel fet que darrerament percebo que s'escampen aquestes brometes de forma innocent i suposadament irònica, com, fa temps, s'escampaven uns acudits racistes molt desagradables. El problema de tot plegat és allò de l'evangeli -una té la seva cultura cristiana i no la pot bandejar- qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. De vegades els qui tiren les pedres són els menys adients, i ho fan per amagar els seus propis pecats.

Sobreviure en temps perillosos no és fàcil. Fa alguns anys es va publicar un llibre amb l'experiència de Solomon Perel, qui de molt jovenet havia hagut d'anar a combatre amb els alemanys, era jueu i va aconseguir amagar la seva condició, cosa que hi havia qui li recriminava en nom d'ideologies i pàtries: val més un gos viu que no pas un lleó mort, ironitzava, amb motiu de l'estrena d'una pel·lícula en la qual s'explicava la seva vida. 


J'ai vécu, deia l'Abat Sièyes, que va sobreviure, a base de fer la puta i la ramoneta i moltes coses poc recomanables durant aquella mitificada revolució francesa. Va arribar gairebé als noranta anys, que és tot un èxit, donades les circumstàncies. Potser tampoc no cal ser tan anguila com ell, però, qui sap. Els supervivents són, al capdavall, aquells que escriuen la història a la seva mida i conveniència i en res no hi ha una sola veritat absoluta.

Cert que el tema del pacifisme no és fàcil d'entomar a fons. Orwell manifestava que davant de l'agressió nazi el pacifisme era feixista i en aquell context tenia raó. El pacte de no-intervenció va basar-se en etèries idees pacifistes que el justificaven. Ara bé, extreure de context les opinions orwellianes per inferir-ne que el pacifisme és feixista resulta, com tantes coses, una grotesca caricatura de tot plegat. 


En tot cas jo crec que tenim un debat pendent amb aquests temes així com amb el del militarisme, encara més quan qüestions com el tema de Síria ens mostren cada dia realitats ben desagradables. De tota manera, fins i tot en aquests casos en els quals es veu necessària una intervenció, ben poca gent d'aquesta tan cridanera i reivindicativa s'ofereix voluntària per anar a lluitar per als desafavorits d'aquest món de mones, en general els voluntaris sacrificats i coratjosos són silenciosos, discrets i anònims. La resta tenim d'altres preocupacions, com ara que ens han tallat el gas a causa d'una avaria i no ens podem dutxar amb aigua calenta.

11 comentaris:

lola ha dit...

D'acord en pràcticament tot, com quasi sempre.
Sobreviure, és el gran tema de la pel.lícula "El pianista", potser la millor de Polanski.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Quan era jove, cap als divuit anys, anava a un establiment-llibreria que hi havia sota unes voltes, a tocar de Santa Maria del Mar, que era dels 'pacifistes'. S'hi feien trobades i conferències. Més d'una vegada havia sentit parlar-hi Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi. El camí de la Pau, en efecte, és estret, costerut, difícil...

Júlia ha dit...

Gràcies, Lola. Una bona pel·lícula, efectivament, aquests casos dels emboscats recorden moltes situacions d'aquella pel·lícula.

Júlia ha dit...

Teresa,encara existeix aquest tipus de moviments però m'inquieta el fet que estan desprestigiats i han esdevingut minoritaris, Gandhi probablement tenia les seves ombres però certes desqualificacions actuals em semblen símptomes una mica greus d'un cert retorn al gust per actituds més 'arrauxades'.

Clidice ha dit...

No veig enlloc la "necessitat de pau", ans al contrari, tothom s'omple la boca de primaveres i lluites contra el "sistema". Però si parlem d'un a un, malauradament, tot és un "jo", "perquè jo", "perquè a mi" ... L'opció real de arromangar-se i començar a fer coses pels altres no es contempla. Perquè "ser polític" és com assimilar-se als dolents de la pel·lícula. Tòpics, l'un darrere l'altre, enfilats, avorrits, avorridors.

Júlia ha dit...

D'això em queixo en certa manera, Clídice, la política no és quelcom corrupte per definició, és un instrument, si creus que un partit no et va bé hauries de fer 'promoció' d'aquell que creus que et respondrà o intentar crear-ne un de nou, protestar sense fer res més resulta brillant i fàcil i, en la nostra societat, té poc risc real, però anar més enllà són figues d'un altre paner.

Un altre tema és el de les etiquetes, o ets dels uns o ets dels altres i res del que fan els que no són els 'teus' pot ser bo, en aquest context no es pot debatre res de forma seriosa i profunda.

Francesc Puigcarbó ha dit...

no recordo qui era que la pau és alló que hi ha entre dues guerres.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La veritable fi d'una guerra no és la pau que la segueix, sinó una altra guerra - Joan Fuster

Josep ha dit...

No sé qui era que deia que.. es cita en el llibre El vigilant del camp de sègol, cap al final, deia alguna cosa així:
"Un home immadur cerca morir per al guna cosa noble, un home madur cerca sobreviure humilment"
Ara m'hi ha fet pensar.

Júlia ha dit...

Francesc, és així per desgràcia, l'únic desitjable és que no ens toqui directament però encara no hi ha hagut un període de 'pau total' a la Terra i a Europa, com qui diu quatre dies.

Júlia ha dit...

Josep, molt bona frase, per això s'hauria d'anar molt en compte com es manipula el jovent, ja que de jove ets immadur i això de morir 'per la causa' et sembla bonic i gloriós.

No hi ha res que valgui la vida d'un home, cap 'causa'.

Sobreviure humilment o com ens deixin ja és una gran aspiració.