22.2.12

Monges virginals i actrius poc convencionals






Avui els diaris recullen una notícia sense massa importància però que m'ha desvetllat els records, Dolores Hart, una monja que havia estat actriu de joveneta, lliurarà un dels óscars, atorgat a un breu documental sobre la seva pròpia experiència personal, que ha estat nominat, God is the Bigger Elvis.

Hart va ser la parella d'Elvis en algunes pel·lícules, pel·lícules que ens arribaven, si arribaven, tard i sovint retallades o mal doblades. Recordo molt bé, però, King Creole, que aquí es va dir El barrio contra mí i que va ser la primera cinta en la qual vam poder gaudir de la presència i la veu del cantant, aleshores jovenet. 

Elvis no cantava en excés, a la pel·lícula. Era una bona història en blanc i negre on Dolores Hart era la noieta innocent i virginal, la bona noia que totes havíem de ser. A escola ens va agradar molt l'escena en la qual el noi la vol enredar portant-la a un pis on li diu que hi ha una festa, però que és buit,  i quan la xicota s'adona de l'intent té un disgust. Aleshores ell, és clar, la comprèn i respecta, mostrant que malgrat el barri estigui en contra seva és un home com cal, que sap distingir una bona noia de la resta.

A la història també hi surt una senyora de moral dubtosa i passat complicat, amb bon cor, interpretada per Carolyn Jones, una gran actriu amb un físic molt especial que va condicionar els seus papers. Aquesta dona fatal mor, no podia ser altrament, per tal que el noi pugui acabar amb la noia virginal. 

Explicada així la peli sembla una bestiesa plena de tòpics però era una molt bona pel·lícula, amb una estètica neorrealista i moments inoblidables. Presley deia que era la seva millor pel·lícula, segurament és així. La va filmar l'any 1958 però aquí ens va arribar el 1961 i m'imagino que als cines de barri encara devia trigar una mica més.

En aquella època els divendres acostumàvem a anar al vespre al cine del meu barri, el Condal, i quan jo, emocionada, era a punt de sortir de casa amb la meva mare i el meu germà per anar a veure l'Elvis Presley, se'ns va espatllar el pany de la porta i no vam poder sortir de casa fins que el van arreglar. Ha estat un dels grans disgustos de la meva vida, aquell pany espatllat.

Elvis Presley desvetllava, com altres actors i cantants, les nostres passions juvenils i trobàvem que un escolà de la parròquia hi tenia una certa retirada, cosa que ens el feia molt desitjable, adolescentment parlant, i animava les llargues misses de l'època.

Dolores Hart va deixar el cinema i un promès empresari per retirar-se a un convent de benedictines. Tenia vint-i-quatre anys. La vida de les monges sempre ha desvetllat grans curiositats i també ha propiciat molta música i literatura. Les seves històries s'han mogut entre les noies gairebé empresonades, tancades a la força en un convent, a la desesperació dels promesos abandonats per una xicota a la qual la crida divina l'ha empès a retirar-se del món actiu.

Han estat motiu de bescantaments abusius, és ben coneguda la proclama de Lerroux a aixecar els seus hàbits i fer-les mares. Jo crec que, en el fons, hi havia i encara hi ha molt de masclisme en els tòpics a l'entorn de les monges, molta fantasia masculina lligada, de fet, al mite de la virginitat. Com que és matèria per a psicòlegs, encara més per a psicòlogues, no hi entraré a fons.

Durant la guerra hi va haver assassinats de monges, alguns de molt desagradables, repugnants i violents, però, estadísticament parlant, hi va haver molts més assassinats de capellans. Malgrat els molts abusos, violacions i maltractaments a dones que es van donar a la nostra guerra civil, en general, si comparem el tema amb el d'altres guerres ben properes i considerant que una sola violència ja és molta violència, el nombre no va ser excessivament alt en cap dels dos bàndols. És clar que tot és relatiu, però és així si ens atenem a les xifres pures i dures. De vegades cal saber aquesta mena de coses per no autoflagelar-nos amb excés amb el tema de la barbàrie meridional genètica.

De monges n'hi ha de tota mena, com passa en qualsevol sector professional. Jo vaig anar a escola de monges, pel fet que al meu barri era l'única oferta que hi havia i era molt difícil poder entrar en una escola pública en aquella època. A algunes els vaig tenir molta mania però amb els anys ho arribes a comprendre tot, com ara el tarannà d'algú que s'ha ficat amb setze o disset anys en un convent, empesa per aquestes il·lusions juvenils que sovint són miratges i amb els anys es troba empresonada. És clar que antigament això no passava tan sols amb les monges, les dones casades també es trobaven de forma irreversible condemnades a una vida de sacrifici obligatori i dependència marital. Poques coses es podien triar de forma lliure, la veritat.

Amb el Concili aquell, que semblava obrir molts camins que més endavant s'han tornat a tancar de forma barroera, moltes monges i capellans se'n van sortir. Però ni que sigui amb comptagotes les vocacions van existint i tot i que no les entenc, les respecto. És una llàstima que la jerarquia catòlica sigui tan reticent a ordenar dones, la religió faria una immensa revifalla, em sembla. 

Les monges avui, en general, no acostumen a anar vestides de monja. N'hi ha poques, com de capellans. Jo vaig conèixer dues noies de la meva edat que es van fer monges de joves, una d'elles ja apuntava maneres de petita, era molt religiosa i mística. De l'altra no ho hauria dit mai, era una xicota moderna i alegre, avui té un càrrec important en la institució on va entrar. 

Un molt bona obra de teatre, que després van fer en pel·lícula, fins i tot en òpera, sobre monges, és Diálogos de Carmelitas.  El seu autor va ser Georges Bernanos, que es va inspirar en una obra anterior de Gertrud von le Fort, una autora poc coneguda per aquí. De cançons sobre el tema n'hi ha moltes, en català i castellà. Des d'aquella pobre noia que sortia el diumenge de missa i a la qual els pares envien al convent per excessivament festejadora a la Rocío andalusa o a la filla de Juan Alba, els promesos de les quals ploren desconsolats l'abandonament a causa d'un rival diví. 

Dolores Hart tenia i té moltes amistats amb gent del cinema, per això va acceptar formar part del jurat dels óscars quan li va proposar el seu bon amic Karl Malden. Una de les seves bones amigues va ser Patricia Neal, una gran dama del cinema, protagonista de El manamtial, va tenir un tòrrid amor amb Gary Cooper i finalment es va casar feliçment amb l'escriptor Roal Dahl. 

Les monges modernes del meu barri no van amb hàbit però no sé si se'l posen en els actes protocolaris. Dolores Hart entregarà l'óscar vestida de monja, com ha de ser, doncs els uniformes són per a les ocasions  i allà a les amèriques són més conservadors que no pas nosaltres amb aquestes coses. De fet, a tots els retrats actuals l'he vist vestida de monja.

Avui hi ha monges admirables, no diré noms, però algunes s'han destacat tenint cura dels humils i cuidant gent com ara els primers malalts de sida, en aquella època en la qual tothom en fugia amb una gran i injusta prevenció. De les monges i capellans d'abans no se'n pot parlar fora de context, de vegades la gent, encara més les dones, no tenien altra forma de subsistència i realització que aquesta, també la grisor i la mística ambiental afavorien el tema.

Quan jo estudiava magisteri moltes monges, que fins aleshores havien donat classe sense títol, cosa habitual a tot arreu i no només a les escoles religioses, feien la carrera pel fet que les coses canviaven i ja es precisava el títol per a tot. Alguns professors els tenien certa mania, asseguraven que s'amagaven les xuletes en els plecs dels hàbits. Jo crec que potser n'hi havia algun cas però no pas totes devien ser copiones.

Sobre King Creole, en tinc un molt bon record. Alguna vegada l'he tornada a veure per la tele i sempre m'ha agradat molt, tot i que els anys pesen. Una veïna de l'escala privilegiada tenia un disc de la pel·lícula i el posàvem molt sovint i repetíem les lletres d'oïda, a l'estil aserejé.


La meva cançó preferida era la del començament, amb la venedora ambulant de crancs cantant amb Elvis, guapíssim i jovenet, rialler i en samarreta, com tots els bons actors sexis del moment. Res feia pensar que acabaria com va acabar, esdevenint una caricatura d'ell mateix, tot i que també s'ha convertit en un mite que genera dolls de necrofília. El culte a les relíquies és quelcom que també ha amarat camps molt allunyats del tema religiós. O potser és que tot és religiós encara que no ens plagui haver-ho d'admetre. Qui havia de pensar que hi hauria cues per contemplar la mòmia de Lenin? Per cert, on la tenen, ara?









11 comentaris:

Galderich ha dit...

El fet que les monges, monjos, frares, capellans... portin una vida una mica aïllada de la resta dels mortals i teòricament dintre d'una abstinència sexual ha generat la fantasia de la gent. És curiós, o no, com un tant per cent de l'erotisme del s. XIX espanyol està protagonitzat per l'estament eclesiàstic.

Això que estiguin tancats darrera uns murs, el celibat i el fet que siguin confesors dels secrets dels fidels (i coneixedors de les nostres febleses) ha propiciat cert recel per una bona part de la població. Si a més hi afegim que han estat grans propietaris ja tenim un bon còctel perquè surti l'anticlericalisme incentivat per alguna actitud que no s'adiu amb el que prediquen.

Sociològicament és molt interessant i ens sona estrany que algú avui en dia es tanqui de per dia dintre d'un convent... i menys sent actriu! En aquest cas tornem als tòpic i tornem a veure les actrius com unes pecadores compulsives... i es que no sortim dels tòpics!

Júlia ha dit...

Tot allò que és secret o poc conegut, Galderich, desvetlla teories conspiratòries, reals o inventades, com va passar amb la maçoneria. L'anticlericalisme és un fenòmen molt complex que no es pot explicar en quatre ratlles.

Per cert, la mateixa Dolores Hart, que s'explica molt bé, ha dit sovint que es va fer monja per propi convenciment personal i no perquè Hollywood fos un niu de pecat i corrupció, ja que en això també hi ha molta llegenda.

Júlia ha dit...

Sobre no fer el que es predica, no són només els qui pertanyen al clergat els febles poc coherents, només cal contemplar molta esquerra radical com viu i actua. Tots som humans.

Gabriel Jaraba ha dit...

Sobre el que dius de l'ordenació sacerdotal de les dones, l'església anglicana ja fa dècades que ho fa. Fins i tot la branca americana, l'Església Protestant Episcopal, està presidida per una bisbe, Katharine Jefferts-Schori, oceanògrafa i pilot d'aviació, que sol oficiar amb mitra i una vestimenta lila molt feminista.
A l'església anglicana de Sabadell, al carrer del Sol, la rectora és la reverenda Susanna Woodcock, una dona admirable i gran líder eclesial.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ho vaig llegir, però és cert que no l'hi vaig donar massa importància. Desconeixa que havia fet pel·lícules amb Elvis.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs jo, què voleu que us digui? A banda de l'afectat, l'empresari plantat, no hi veig el què. Potser la va desvirgar l'Elvis i fa com el Bakero que l'última pilota que va tocar com a jugador de futbol va ésser un gol del Barça, i, el desaparegut Bobby Robson el va canviar de seguida perquè fossi així... la última.

Encara bo que no ha ensenyat un vestit amb semen com la Lewinski.

Una tonteria com una altre típica del show bussiness

GLÒRIA ha dit...

Elvis no va ser mai sant de la meva devoció ni com a cantant -i en sabia de cantar- ni com a actor tot i que li vaig veure una pel·lícula que aquí es va dir "Estrella de fuego" on feia de mestís de pare pioner i mare índia que em va semblar molt poètica.
Patricia Neal va fer "El manatial" amb Gary Cooper com a parella. Així es varen enamorar. Segur que saps -perquè saps moltes coses- que la pel·lícula basada en una novel·la de la russa Ayn Rand era una versió personal de l'autora sobre la vida de l'arquitecte Frank Lloyd Wright. L'he vista varies vegades. Ells dos, dirigits per King Vidor, formen una parella de gran tensió sexual. Una lliçó de cine, vaja.
I jo que no sabia que se n'havia de la Dolores Hart i avui la ràdio m'ho ha dit. Quasi no la recordo -no vaig veure king Creole-però havia retingut el seu nom.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Cdert, Gabriel, evidentment parlo de l'església catòlica que és aquella que culturalment parlant m'afecta més.

Júlia ha dit...

Francesc, era bona actriu i en va fer més d'una amb Elvis, però després es va retirar al convent.

Júlia ha dit...

Home, Josep, a mi el que he llegit sobre aquesta dama no em sembla tan frívol, la veritat.

Júlia ha dit...

Òndia, Glòria, m'he despistat en escriure i havia posat el Peck en lloc de Cooper en aquesta peli. Cert, Any Rand, una autora polèmica a causa del seu anticomunisme, hi ha un biopic cinematogràfica sobre la seva vida, una mica singular. No et creguis que sé tantes coses, jo crec que poques i de la meitat me n'oblido, he, he.

Sobre Rand, vaig escriure fa temps al blog antic:
http://la-panxa-del-bou.blog.cat/2006/05/02/passions_literatura_i_filosofia_ayn_rand/

Aquesta peli que menciones també estava força bé, la recordo, allà Elvis ni tan sols cantava, aquesta i la de King Creole crec que són el millor que va fer en cinema, malauradament després la seva carrera va derivar en bestieses de tipus romàntic i en balades allunyades del rock dels inicis, força trencador.