19.2.12

Però jo no sóc siriana...

La posteritat és molt injusta i sovint s'atribueixen dites, poemes, idees i receptes de cuina als autors equivocats. El tema de Síria i l'entrada al blog del Francesc recordant l'antiga Iugoslàvia i la inoperàcia d'això que en diuen 'la comunitat mundial' m'ha fet recordar un poema molt famós, que a la majoria de llocs reals i virtuals consta com de Bertold Brecht, autor que va aprofitar en les seves obres molts materials d'altres escriptors.


Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig callar,
ja que jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates
vaig callar
ja que jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a cercar els sindicalistes
no vaig protestar,
ja que jo no era sindicalista.

Quan van venir a cercar els jueus,
no vaig protestar
ja que jo no era jueu.

Quan, al final, em van venir a buscar a mi
no hi havia ningú que pogués protestar.


Original:
Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


L'autor del poema va ser Martín Niëmoller, un pastor luterà que al principi va creure en el nazisme per acabar esdevenint un pacifista convençut. El poema, a més, s'ha repetit molt de memòria, cosa que n'ha variat força el contingut, de vegades s'han substituït els comunistes pels socialistes i s'hi han afegit els capellans, de tota manera el sentit és ben evident, una crítica a l'apatia política, avui tan perillosa com en el passat. També hi ha una certa controvèrsia sobre si va néixer ja com a poema o es va reconvertir a partir de textos de Niëmoller o d'idees que aquest va desenvolupar en alguna xerrada. 


De tota manera, em temo que fins i tot en el cas que algú o algun grup de persones valentes haguessin gosat dir alguna cosa quan van venir a cercar les primeres víctimes, no se n'haurien sortit. El món és com és i si cal sacrificar persones, pobles, cultures, s'acaba fent el que toca i es pot, només cal veure com els espanyols, catalans inclosos, vam ser sacrificats, primer gràcies a no voler fer empipar Hitler més del compte, i després per por a un possible comunisme estratègic en la zona, a més de sumar-hi interessos econòmics diversos. Hi ha molts exemples en la història, en el passat i en el present, d'aquesta mena de coses. 


En tot cas l'única cosa possible, al nostre abast, és anar donant la tabarra a veure si els governs nostrats mouen fitxa per tal que governs menys nostrats però amb més poder real també la moguin. De fet, encara alguns conflictes surten per la tele, molts altres ni tan sols això, resten oblidats anys i panys fins que ens assabentem algun dia del patiment amagat i oblidat de tanta gent. Només podem confiar en que la sort i l'atzar ens deixen viure en pau, ni que sigui en pau relativa, durant una temporadeta, però la pau és fràgil, manipulable i feble, encara que no ho volguem acceptar.


Per altra banda, malauradament això que en diuen esquerra i que avui no se sap ben bé què és, només cal veure les moltes referències a les classes mitjanes i les poques referències a aquelles que no arriben ni a mitjanes, només organitza protestes massives quan pel mig hi ha els americanus.

Una mica de Brech, aquest sí, original, tot i que més poètic que no pas polític:





8 comentaris:

Ferran ha dit...

Una interpretació preciosa, pell de gallina. Gràcies.

Júlia ha dit...

Oh, i per a tu, Ferran, encara millor, que en deus entendre l'original.

Júlia ha dit...

La veritat és que no coneixia la cantant, és esplèndida i per sort al youtube he trobat aquest vídeos amb subtítols, en penjo un altre.

Júlia ha dit...

De fet havia vist fa anys la peli
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Lost_Honour_of_Katharina_Blum_(film)
però no recordava que era ella.

Josep ha dit...

Doncs jo, eh? em sembla que no se'ls enduien de bones a primeres. Primer els separaven en ghetos i després buidaven els ghetos amb camions. Ho he vist a moltes pel·lícules.

Fins i tot la meva àvia, ja ho vaig explicar al meu bloc l'altre dia, un dia que van venir a cercar l'avi va dir al meu tiet que l'acompanyés. Llavors la meva tieta li va tirar en cara ella se n'adonà i es va trastocar es veu.

També vaig dir que qui li va tirar el tiro de grácia al meu avi va ser la Pasionaria al mig de Barcelona després que corregués la veu que el meu avi no havia volgut anar al refugi quan bombardejaven els alemanys Barcelona.

La banda del mau pare se'n va anar a pagès però el meu avi estava a la banda dels nacionals i no va tornar fins entrada la postguerra. El meu pare i el seu germà es van criar amb uns cosins, en Quimet i la Ramona.

Recordo que al cosí del meu pare un dia, durant la guerra li van donar un ou i se li va trencar el rovell. Es va fer un tip de plorar, perrquè durant la guerra a Vic si una cosa no hi havia eren ous.

Júlia ha dit...

Les guerres tenen històries dures, Josep, i de molta misèria, humana i material.

Clidice ha dit...

La realitat és un bucle infinit, i poc que en sortirem sinó comencem a relatar-la amb tots els ets i els uts. Massa amor a una ideologia pot deformar-la i ens fa proclius a defensar l'indefensable si ho fan els "nostres". I potser el destí és el del poema, que això de l'heroïsme em temo que no es tria.

Júlia ha dit...

Jo crec, Clídice, que efectivament ben segur que no es tria i que la mateixa persona en un moment pot ser valenta, en un altra, covarda, i moltes, per desgràcia, indiferent.