5.3.12

Art barceloni i follets cantaires del sud

He de dir que, malgrat la meva família materna i paterna, que jo sàpiga, no tenia cap mena de sang del sud, a tot estirar el més exòtic podien ésser unes engrunes de la França propera per part d'uns besavis figuerencs, sempre m'ha semblat que alguna cosa ancestral surava en l'ànima sentimental dels meus pares i avis que ens lligava a una ànima col·lectiva molt andalusa. Per cert, fa pocs va ser el Dia d'Andalusia, així que el tema ve molt a tomb.

La meva mare era una gran amant de la cobla, de Concha Piquer, de Lola Flores, de Manolo Escobar i fins i tot amb el pare anaven a veure, en alguna excepció ocasional, flamenc popular quan aquest venia al Paral·lel, com ara el debut d'una joveníssima Pantoja, que sempre recordaven. Cert que el Paral·lel d'abans de la guerra i, evidentment el de després, acollien grapats de multiculturalitat encara que no abelleixi constatar l'evidència. Un dels encerts del nou Molino ha estat entomar aquesta tradició sense complexos.

La postguerra també va accentuar el tema per raons òbvies. Però Néstor Luján a La Rambla fa pujada fa que un dels personatges, en plena època republicana i estatutària, ironitzi en una conversa amb un jove catalanista dogmàtic, mostrant-li els èxits teatrals, cinematogràfics i de varietats, que tenen més èxit en aquell moment, la majoria lligats, per als puristes, al folklore espanyolista més convencional. Morena Clara, està demostrat, va ser la pel·lícula de més èxit als dos bàndols de la guerra civil, Catalunya inclosa.

És clar que això no era cap impediment per al fervor familiar i devot vers Vendrell, les sardanes i el que fos fet i escrit en català, evidentment, i, en el seu moment, per una gran part de la Nova Cançó. Un personatge al qual tinc molta mania, Boadella, deia una cosa que tot i venint de qui ve no deixa de tenir una certa veracitat, que els catalans manifestem que ens agrada la sardana i ens agrada més el pasdoble. Jo matisaria, crec que als catalans de l'Eixample cap avall ens agrada, encara, gairebé tot.

Hi ha qui, però, no admetrà mai ni una engruna d'aquest interès per les manifestacions populars d'arrel forastera, no posarà mai Ràdio Olé ni Ràdio TeleTaxi, la qual, tot s'ha de dir i comptant amb la grapa comunicativa del senyor Molinero, emet una bona part de programació en una mena de bilingüisme molt divertit, -així com discos en català- i després s'estranyarà dels resultats electorals, és clar. Per no parlar de la versió postmoderna de la popularitat juvenil actual en castellà que ara es parla, Estopa, que sempre omplen i que cauen extraordinàriament bé a gairebé tothom, la veritat.

Hi ha una producció de cançó andalusa senzilla que toca tots els temes, cantada per grups com ara Ecos del Sur i d'altres. He de dir que aquesta que penjo m'agrada d'allò més, mostra una tendresa immensa per la terra d'acollida i, a més, aplega topònims, que a mi és un recurs poètic que m'encanta. Recordo com l'enyorat Paco Candel, figura vivent i emblemàtica del tema, explicava sovint anècdotes en les quals s'aplegaven el record de poemes i cançons d'aquestes en les quals la Macarena, la Pilarica i la Mare de Déu de Montserrat comparteixen miracles i devocions.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja saps que a mi m'agrada molt el flamenc i la copla, no te res a veure una cosa amb l'altra. Ah! radio tele taxi quan surt justo Molinero, és el millor programa d'humor de les ones. Diguels-hi als de la competència de Rac1

Galderich ha dit...

Crec que l'apropiació que es va fer durant un temps de l'espanyolitat exclusiva del flamenc li va fer molt de mal a certes orelles.

A mi, aquesta que ens passes, em sembla una patxangada com d'altres de catalanesques... I la lletra no m'agrada gens, la trobo massa... d'autoafirmació, no sé com dir-ho!

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, sobretot els anuncis comercials casolans, m'encanten i ric més que amb qualsevol programa d'humor de la tele o la ràdio.

Júlia ha dit...

Galderich, de tota manera a Barcelona des de fa molts i molts anys, fins i tot d'abans del franquisme, hi ha hagut públic per a tota mena de flamenc, autèntic o no tant.

Evidentment, patxanguero total, és que jo tinc un costat molt patxanguero, és per cantar en gresques col·lectives, després de 'Qué viva España' i 'No te vayas de Navarra'.

Malauradament no hem acabat de consolidar el gènere de gresca porronera -porró de vi- amb cançons autèntiques en català, la proposta que ha fet Sergi Dantí té molta raó de ser, recuperar el tramvia de Mataró i d'altres perles.

GLÒRIA ha dit...

A la meva mare li encantaven els artistes que esmentes i al meu pare Dé n'hi do. Es tractava de coples que havien sonat durant tota la guerra i havien creat un vincle de nostàlgia que no considerava l'idioma castellà com un obstacle. Jo mateixa seguint els gustos de la mare i, una mica, per fer-li un homenatge, tinc una col·lecció de cobla i de flamenc -coses molt diferents com bé diu en Francesc Puigcarbó-que escolto sense cap mania.
D'altra banda penso que quan ens agrada la música, no mirem d'allà on ve. M'agrada en vendrell i les sardanes i el neobarroc però també els corridos, els tangos i els carnavalitos.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

A mi també m'agrada tot, Glòria. I m'agrada no bandejar aquesta part de Cataunya que se sent catalana però canta coses com aquesta cançó, potser perquè he treballat molt als seus barris i els he vist lluitar i evolucionar, per això em fan por de vegades certes posicions 'independentistes radicals' que em temo que tenen tendència al monopoli de les essències.