4.3.12

Dostoievski i el joc




Aquests dies, amb això de l'eurovegues -per si no teníem temes de debat, ara en tenim un de nou- s'han fet moltes referències a temes morals, com vaig remarcar, cosa que tan sols palesa la hipocresia d'una societat del present que, per una banda sembla lliure i oberta i per l'altra condemna nous pecats, gestionats i controlats pels poders civils de tota mena, cosa que abans era monopoli dels sectors religiosos. La por a l'infern s'ha substituït per la por a la malatia, i els confessonaris per revisions mèdiques, el cas és culpabilitzar els deixats dels seus mals irreversibles. La penitència, avui, és fer dieta, gimnàstica i empastillar-te.

D'això que n'hem dit vicis i que avui es consideren addiccions o malalties, un d'aquells que m'ha resultat més llunyà i estrany ha estat, des de sempre, el del joc, tot i que he sabut de gent propera que ha patit ludopaties i que ha donat molts maldecaps a la família. Potser de petita, quan endegàvem partides de cartes familiars jugant al set i mig, i que comportaven per al qui guanyava l'accés a un petit tresor de calderilla, vaig arribar a sentir espurnes del que pot ser, en fase adulta, una passió malaltissa. Més sofisticada era la utilització de la ruleta dels Jocs Geyper, un clàssic.

El franquisme va estendre per damunt de moltes coses una mena de vel que les feia imperceptibles i em temo que continua passant el mateix, tot i que en un context molt diferent, encara que m'han dit que per Barcelona ja hi ha fumaderos de tabac clandestins, només per a iniciats i convidats. La gent que començava a viatjar quan s'havia pogut comprar el sis-cents presumia d'haver estat en algun casino francès, institució que tan sols podíem veure a les pel·lícules, en les quals la noia acostumava a fumar, anar escotada i jugar a la ruleta. És clar que el cinema realista ja mostrava la sòrdida realitat del jugador pobre de taverna greixosa, groller i sovint maltractador i embriac.

Una vegada vaig saber que un senyor d'aparença seriosa que treballava amb mi, un cap de secció, organitzava a casa seva partides de cartes clandestines on xicots joves de la feina s'hi jugaven força diners, quantitats que per a mi, en aquella època, eren fortunetes i que segurament, sobre tot en els casats, eren causa de grans problemes familiars si es perdien. Més endavant també vaig saber que es feia el mateix fora d'hores en una mena de club al qual havíem anat a fer amistats i ballar.

Aquell tipus de joc era més aviat cosa d'homes i els nois innocents queien en aquestes xarxes de tant en tant, com un dels personatges de Mariona Rebull, el fill de l'home de confiança del senyor Rius, que després recapacita i es torna treballador i honrat. El joc on hi havia majoria femenina era la loteria i, més endavant, els bingos i les maquinetes. Coneixia una família en la qual havien tingut molts problemes per controlar les despeses en loteria de la mare de família. 


Una admirada i recordada professora de mestres, Maria Rúbies, va patir greus problemes amb el seu partit quan es va manifestar obertament en contra de coses com el rasca-rasca, una loteria aleshores innovadora i que es venia a tot arreu. Les màquines escurabutxaques també es poden trobar a tot arreu, des del bar de la cantonada als locals que n'apleguen un munt. La majoria són de factura autòctona i he vist amb angoixa com homes i dones d'edats diverses, coneguts o desconeguts, s'hi passaven llargues estones.

El cinema i la literatura han reflectit el món del joc i els jugadors amb formes molt diferents. Els deutes de joc són motiu de grans venjances i cruels cobraments per part dels mafiosos pertinents, en les històries més sagnants. El món dels homes d'abans, sobre tot el de la milícia, afavoria que s'esmercessin moltes estones desvagades quan no hi havia guerra, en el joc.

És inevitable que en parlar de ludopatia no es faci referència al gran llibre de Dostoievski El jugador, escrit de pressa i corrent precisament per poder pagar deutes de joc. Hi ha una creença generalitzada sobre la necessitat d'esmerçar molt de temps en enllestir una novel·la però sovint l'angoixa econòmica i la pressa dramàtica han propiciat obres mestres molt més interessants que d'altres treballs llargs i aprofundits. Balzac seria un cas paradigmàtic, en aquest cas el seu vici no era tan el joc com el consum de luxes exagerats. El foment del vici o addicció al consum sembla que no preocupa en excés, si considerem com proliferen els establiments destinats a la despesa en fotileses inútils, moltes de les quals dedicades als joves, per cert.


Hi ha moltes vides turmentades pel món però la de l'escriptor rus és tot un seguit de calamitats i resurreccions morals, fins i tot amb períodes de sort com ara quan, precisament a causa del redactat del Jugadorm va conèixer la seva segona dona, Anna, que va ser un àngel devot i protector, entregat, sacrificat i discret. Els homes d'aquella època han merescut monuments però les seves dones en mereixen una dotzena més. I encara m'agradaria veure quina part de tanta gran obra literària, musical o pictòrica no és, de fet, de creació femenina. Filles, germanes, esposes, mares i amants van fer de senyores de fer feines a temps complet en molts casos.

Freud va incidir en el tema de Dostoievski en tot allò de les teoritzacions sobre el desig de la mort del pare, cosa que mostra poca seriositat, car amb un pare com el que va tenir la cosa potser s'ha de contemplar de forma molt més polièdrica i contextualitzada.  De vegades es vol comparar Tolstoi amb Dostoievski, esforç inútil i gratuït, car eren dues personalitats molt diferents i cadascú és genial a la seva manera, més enllà de les preferències de cadascú, que també són importants i de ser tots dos uns russos d'abans de a revolució.


Els germans Karamazov és tot un terrible i impressionant monument inacabat del que podia ser una d'aquelles famílies desgraciades de l'època, cadascuna a la seva manera, com és ben sabut que va escriure Tolstoi. 

Tolstoi i Dostoievski compten amb descendents, besnéts que tenen cura del nom dels seus il·lustres avantpassats. Més enllà de les lluites immediates per als drets d'autor, tema del qual parlava fa un parell de posts, a l'entorn del llegat enverinat albertià, tenir descendents quan els drets d'autor ja no generen diners és una sort, ja que aquests sempre poden reivindicar els avis i besavis i aconseguir que el seu nom no quedi en l'oblit, pel que fa al camp literari, el de les arts plàstics és tota una altra cosa.

Dimitir Dostoievski, besnét de l'escriptor, és un home senzill i planer, sense cap mena de privilegis, que ha estat tramviaire. És plany que no treu cap benefici pràctic del tema i ironitza sobre la marca Dostoievski que fa uns anys, no sé com deu estar ara el tema, volia enregistrar per tal que la família fos consultada sobre la utilització del cognom. Em fa molta por que algun dia no ens muntin un casino amb el nom del meu avantpassat ja que ell va lluitar molt per a superar aquella passió malaltissa, comentava. Amb la putinització soviètica tot és possible, evidentment. I, de fet, em temo que si l'eurovegues es maquillés amb una mena de coartada cultural posant el nom, per exemple, de Scott Fitgerald o d'algun altre autor de culte al parc temàtic previst, segurament que ens ho empassaríem més a gust.

El Dostoievski del present té tota la raó en voler dir la seva sobre la marca familiar. Els noms famosos i les seves imatges s'acostumen a utilitzar en va, només cal veure com botigues de consum de texans han fet servir com a icona el rostre del Che, per exemple. També pot ser que els descendents en algun moment aprofitin la fama per fer algun caleró, tots som humans. 


És una llàstima que el senyor Gaudí no s'hagués casat i reproduït, avui hi hauria gaudinets que potser podrien dir la seva sobre la utilització indiscriminada de la marca. O potser callarien i cobrarien per això que en diuen merxandising, en tot cas els beneficis es canalitzarien de forma més adient que no pas omplint els temples gaudinians de mercaders a tort i a dret. I farcint les botigues de souvenirs d'aquest horrible llangardaix falsament trencadissat que, si un dia fou bell, avui ja és tota una vulgaritat barcelonina.

13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

NOMÉS ÉS UN JOC! EL JOC

Deien que Haendel va escriure el Mesias en una nit fugint dels acreedors que el volien pelar.

Hi ha un joc pitjor que el joc, el joc de l'estupidessa i d'aquest n'anem sembrats.

miquel ha dit...

"En cuanto a los casinos, ha explicado que a él no le gusta el juego, pero establecimientos de este tipo "ahora ya los hay y quien quiere jugar juega".
Además, según Duran, Eurovegas no sería "sólo juego" sino que albergaría por ejemplo una sede permanente de Circ du Soleil."

Ei, si hi ha el Circ du Soleil, benvinguda "eurovegas".

Una altra de curiosa que no sé com interpretar:
Seguramente, ha advertido Duran, "en los nuevos hoteles del complejo se instalarán" profesionales del sexo: "No he estado nunca en Las Vegas ni en ningún casino, pero intuyo que puede ser así. Me imagino que en este caso sería una prostitución de lujo y que el criterio de cada hotel sería fundamental".

En fi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Miquel, en altres tems Pere, ja ho he posat a collonadea lo de lo Duran i les prostitutes de luxe....sense comentaris.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La novel.la "El jugador" em va impressionar molt, molt. Dostoievski va saber descriure amb una gran precisió tota l'angoixa del jugador que era ell mateix...

Júlia ha dit...

Cert Francesc, intentaré escriure una novel·la pensant que he de pagar una hipoteca a veure si venc més...

D'això de l'estupidesa em temo que no hi ha res a fer, és l'espècie.

Júlia ha dit...

Miquel, no sé tampoco como 'leer entre líneas', el senyor Durán, por otro lado, tiene cierta 'leyenda negra' sobre el tema pero puede que sea propaganda de la oposición.

Más allá de las opiniones del político, el debate sobre la prostitución todavía está pendiente y no dejan de decirse tonterías.

Claro que 'si es de lujo'. Ya lo decían las abuelitas de mi infancia 'para ser p... y no ganar nada, vale más ser mujer honrada'.

Una vez recuerdo que comentábamos, antes de la crisis, los excesos inmobiliarios de cierta población cercana a Barcelona, donde en la época reciente de vacas gordas construyeron un montón de pisos. Ah, pero la mayoría son de lujo, nos decían sus habitantes entre los cuales algunos parientes. Si es de lujo...

Júlia ha dit...

Teresa, Dostoievski sempre m'impressiona i em trasbalsa, per això em costa rellegir-lo i no ho faig tant com voldria, m'agafa una mena de tristor literària que em dura força.

Eastriver ha dit...

Gran Dostoievski, més gran que Tolstoi per a mi.

Jo estic a favor de descaminar el que hem caminat en graus de tonteria i tornar a dir a les coses pel seu nom: el joc és un vici com una casa.

Potser sóc tan categòric perquè mai m'ha afectat ni de lluny. M'agradaria anar al bingo de tant en quant, el que passa és que a casa els fa ràbia, si no jo hi aniria no perquè m'engresqui amb el joc, sinó perquè una copa de cava és baratíssima i l'ambient té un toc trist i decadent que m'agrada observar una mica. De cartrons ens faig un de cada cinc, perquè és cert que acaba sent car i perquè tinc un amic eminent matemàtic que em va explicar les trampes del bingo, pura qüestió d'estadística a l'hora de posar els números...

GLÒRIA ha dit...

Hola Júlia,
Interessant article. A mi no m'agrada gens el substantiu "vici" i els seus derivats. Em recorda les mares i les àvies d'abans i, també, el llenguatge pseudocristià. Prefereixo interpretar el joc o l'alcoholisme i similars com malalties, sigui veritat o no. On hi ha una malalatia, de les abans dites "vicis", s'ha creat una teràpia i hi ha una possibilitat de cura o rehabilitació.

Quant el que diu Francesc Puigcarbó sobre "El Messies", doncs aquesta no. Un altra no ho sé. Händel va sofrir una forta depressió que el va portar a fer una estada a Irlanda convidat pel governador d'aquella illa. Quan va començar a recuperar-se l'agraiment el va portar a compondre el mervallós "Messies" en poca cosa més de dues setmanes. Així ho vaig llegir a Dublín al costat d'una cadira "tresor" on el compositor va fer el seu "Messies" dedicat, doncs, a Irlanda.

Júlia,
T'he deixat un comentari a "Herències verinoses".

Salutacions!

Júlia ha dit...

Eastriver, la professora que menciono, Maria Rúbies, era matemàtica i sempre deia que si la gent sabés les poques probabilitats de guanyar que hi ha en el joc no jugaria, tot i que jo penso que més o menys s'intueixen sense saber molts números. Tant és com en diguem, el fet és que la ludopatia dóna molts maldecaps a la gent que ho pateix i als que han de conviure amb el ludòpata, costa d'entendre aquestes coses des de fora.

Júlia ha dit...

Glòria, quan tothom deia 'vici', que de fet ve del llatí i vol dir 'defecte' també se suposava que es podien guarir, avui tenim més tendència a creure que tot són patologies, de tota manera tant és, els efectes i els problemes no canvien i aquest és un gran problema per als que el pateixen o tenen algun familiar que el pateix. Encara no se sap ben bé perquè unes persones són més susceptibles de caure en addiccions que no pas d'altres i el mateix pel que fa a la facilitat per sortir-se'n.

Encara que ho fes en un parell de setmanes, deunidó!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

gràcies per l'aclariment Glória, ho vaig escoltar una vegada a la radio que havia estat així, emprés pels acreïdors, i que d'amagat d'ells l'havia compost per poder pagar els deutes...llegendes urbanes, ja ho veus.

Josep_Salvans. ha dit...

Doncs nosaltres de jovenets jugàvem al póker, a duro i cinc duros, una mà bona suposava unes cinc centes pessetes, però vem descobrir que un feia trampes i ho vem deixar. En el joc sempre hi ha trampes per això no m'agrada. Fins i tot quan fas una 6/49 et demanen de quant la vols: si hi jugues un o dos euros oblidate'n