16.3.12

La crisi de la controvèrsia

Amb motiu de la mort de Teresa Pàmies els diferents homenatges blogaires o periodístics que s'escampen de tant en tant pel nostre petit mon cultural i/o polític han estat, majoritàriament, el de sempre, un record ben intencionat sobre la persona, unes lloances repetides i unes mostres de simpatia vers, sobretot, coses com ara la seva relació amb els boleros.

La mort de Tàpies va anar més o menys pels mateixos verals, una certa incondicionalitat. Admeto que encara ens trasbalsa parlar de forma una mica objectiva i desacomplexada dels difunts, àdhuc dels de la família, però quan els personatges transcendeixen la quotidianeïtat tot plegat em sembla una mostra més de la cultura de consum que ens amara des de fa temps. Per acabar-ho d'arreglar, aquí funciona encara allò de puix parla català, Déu li do glòria.

No hi ha una sana polèmica aprofundida sobre ningú? En general es passa de la lloança a l'oblit molt de pressa. És una època de canvis ràpids, d'immediatesa. No és estrany que ja en sorgir això dels blogs s'insistís en la necessitat de penjar-hi textos breus i que fins i tot aquesta brevetat hagi estat substituïda per coses més breus, com ara les piulades.

La ràdio i la televisió, sobretot la televisió, són també de consum ràpid. El temps, sempre el temps, insisteixen els entrevistadors, que fan anar a la gent per feina. S'ha d'anar a publicitat o al programa de després, normalment alguna bajanada. 

Fa uns dies vaig tenir una agradable sorpresa quan, a la COM, un bon periodista, Jordi Durán, de motu propi va allargar més enllà del que estava establert una entrevista amb Jordi Pujol, perquè va admetre que quan aquest senyor té ganes de xerrar s'ha d'aprofitar l'avinentesa. Va demanar, evidentment, excuses pel retard del programa de després, no sé si eren aquestes notícies repetitives i insistents amb les quals ens piconen moltes emissores a les hores en punt.

Aquesta és una tendència molt poc habitual i molt difícil en la seva realització. La mort de Teresa Pàmies podia haver engegat molts debats, sobre el comunisme, sobre la diferència entre ser demòcrata i ser antifranquista, sobre l'estalinisme, sobre els Fets de Maig, sobre Andreu Nin, sobre López Raimundo i Comorera, sobre la bondat o no de sacrificar la família a la política, sobre la literatura documentalista, sobre l'època, fins i tot, de la transició i de com es va acollir aquell comunisme en aquell moment, sacralitzant-lo però assegurant que tot havia canviat i que ara tocat el comunisme amb rostre humà. I és clar, sobre la situació de la dona fins i tot en el marc de l'esquerra, sempre tenint cura dels aspectes quotidians, un element molt present en els textos de Pàmies i, per a mi, molt més interessant que la resta.

Els primers textos de Teresa Pàmies tenen un gran valor testimonial i aquesta va ser la clau del seu èxit, en un moment en el qual sabíem poca cosa d'aquell exili, un altre tema és el del premi d'honor de les lletres catalanes, un premi del qual també s'hauria de parlar a fons. En la vida i la trajectòria de gent com Pàmies hi ha llums, ombres, ideologia, justificacions a posteriori, oblit dels propis errors. Avui admetem que tot s'ha de situar en el  seu context. Ho admetem? Sí, en allò que se'n diu l'esquerra i que sempre vol que tothom, menys ella, demani perdó. En això també caldria un debat a fons, què és, l'esquerra, avui? i la dreta? quins valors pràctics ens  demostren que algú és, avui, d'una cosa o de l'altra? Afirmar que ets així o aixà és molt fàcil, demostrar-ho ja és tota una altra qüestió.

Pel que fa a Tàpies, ja n'he parlat en d'altres ocasions, no entenc que no compti amb contestacions actuals una mica sorolloses, el mateix que Miró o fins i tot Gaudí. Són noms que ja han esdevingut marques. La seva trajectòria i els flirtejos més o menys dissimulats amb els poders de moltes d'aquestes marques també serien o haurien de ser motiu de debat. 

Vaig tenir l'esperança de què els blogs, amb les seves possibilitats d'afegir comentaris, serien una mena de tribuna de debat, però amb poques excepcions puntuals i breus d'algunes persones interessants que de tant en tant opinen de forma diferent o matisant el que s'ha escrit, la cosa no és així, en general. O així m'ho sembla a mi. En la premsa convencional passa més o menys el mateix, hi ha pocs articles que suggereixin o provoquin un debat seriós i els que podrien fer-ho són acceptats o condemnats de forma incondicional pels seus o pels altres. 

És possible que es puguin dir grans coses amb poques paraules, en tot cas em sembla molt difícil, la veritat. Pel que fa al tema polític, em sobta com sovint es rebat quelcom amb primarietats com ara que qui ho diu és de dretes, o ric, o que allò és una bestiesa, sense entrar a fons en les qüestions concretes i en intentar demostrar de forma seriosa la tesi contrària, fent servir desqualificacions amb molt poc fonament. 

He llegit en algun lloc que la recerca d'una objectivitat ha de comptar amb voler llegir o escoltar els contraris i en no enfadar-se, sobretot no enfadar-se ni picar-se, davant de raons que ens poden semblar surrealistes, sinó en intentar posar-se com es pugui en el lloc de qui ho diu i pensar en perquè ho diu. L'empatia està molt magnificada però crec que resulta, avui, una virtut -o el que sigui- gairebé inexistent. Crec que hem d'anar molt amb compte amb la irracionalitat que, sense adonar-nos-en, ens va embolcallant com una boira enganxifosa. A mi, la primera.


Per altra banda, els blogs, com els diaris en paper o digitals, han anat perdent, darrerament, molta pistonada. De tot, ai, ens cansem aviat, així és el món.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

els blocaires acabem caient en els mateixos tics que els mitjans oficials, tot i que recordo haver estat crític amb en Tàpies. A banda, que sovint cal morir-se per descobrir que havies estat una bona persona, i, a nivell personal tampoc sóc massa partidari de fer sang amb els traspassats.

Júlia ha dit...

Francesc, del que em queixo és que no hi ha debats a gairebé cap nivell.

El fet és que de Teresa Pàmies feia temps que tampoc no se'n parlava i que fins i tot literàriament havia estat una mica o molt menystinguda pels 'escriptors oficials', aquest també és tot un altre tema, la mort només és una excusa perquè et recordin una mica, poc quan més vell ets, la veritat.

Tot i amb això la qüestió del comunisme i els seus canvis, ara que fara setanta-cinc anys dels fets de maig, em sembla important, ja que es cau en els mateixos errors de disgregació d'esforços, avui amb temes com l'independentisme, ja que del comunisme, ni tan sols de la ideologia, ni se'n parla.

Jordi ha dit...

Jo vaig fer una entrada per la mort de la Teresa Pàmies. Estic segur que en moltes coses no estaria d'acord amb ella però no per això deixo d'admirar les seves obres. En aquell tampoc tenia ganes de entrar en debats. La discussió s'ha de fer independentment de qui mori o quan ho faci.

Els diaris digitals cada vegada tenen més visites però, cada vegada més comentaris inútils i passats.

Júlia ha dit...

Jordi, és cert, però sovint només es parla de la gent quan mor o passa quelcom i encara gràcies.

Cert això que dius dels diaris, els comentaris semblen no tenir cap mena de filtre i no serveixen per a res, només per a esbravar-se el qui escriu.

Anònim ha dit...

JO CREC, QUE VA SER UNA GRAN DOCUMENTALISTA, "TESTAMENT A PRAGA"LA VAIG TROBAR MOLT BONA,PERO UN ONCLE,GENT DE LA SEGARRA,HAN VA PARLAR DE TOMAS PAMIES,SEGONS ELL,VA SER UN "COMISARI POLITIC"TEMIBLE.I QUE DIR DEL SEU HOME"EL SATRE"?MERDA FINS EL COLL....AIXO DE DEMANAR PERDO,ESTIMADA UF¡¡¡¡¡
JUGANT

Júlia ha dit...

Cert, Jugant, va ser així i hi havia molts mals records per la contrada sobre ells, però, ai, 'ara no toca'. Cert que l'escriptora va fer reflexions sobre el tema, sempre amb un intent de justificació, ella era molt joveneta aleshores i s'entén però... i el de la 'bondat a la cara', un altre. Jo ho entenc tot, en el seu moment, tots som humans i l'època tenia aquestes misèries, ara bé, les sacralitzacions no m'agraden.

GLÒRIA ha dit...

Els Pàmies no èren demòcrates. Ells estaven de l'Stalin i la dictadura del proletariat. Escoltar-la a ella també era escoltar un comissari polític perquè era una dona educada en la llibertat de manar. He llegit amb interès la seva obra que no valoro com a literària i sí com a testimonial i els respecto perquè no han tingut ocasió de donar-me ordres.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

És així Glòria, estic d'acord amb aquest valor més testimonial que no pas literaria, per altra banda tenia simpatia i carisma, tot pesa.

lola ha dit...

El meu pare, que estava a les antípodes, perquè va ser dels primers a aixecar la llebre sobre el cas Nin, quan la va conèixer va, també, reconèixer que era un encant de dona quant a simpatia.
A "Quan érem capitans", hi ha una semblança de Ramon Mercader (guapo, simpàtic, totes n'estàvem encatarinades) que estremeix. No pot ser que aquest noi -bé, potser sí...La gent a vegades...- fos l'assassí que diuen.
En aquesta línia.

Montserrat Sala ha dit...

M'ha di un amic que et seguix, que al teu bog, si pot apendre molt. Y com diuen que havie una vegada una vella que no es volia morir perque dia aprenie una cosa difernt doncs he pensat, ves-hi, Soc prou vella però i una cada dia ja em va bé. En canvi dues seria massa. Provaré, dons si et puc seguir.

Una salutació ben cordial.

Júlia ha dit...

Lola, és així, i sovint hi ha gent molt perillosa i molt encisadora, a la història en trobaríem molts exemples. La història de Mercader també 'supera la ficció'. Al país hi ha de tot...

Júlia ha dit...

Montserrat, ben vinguda al teu blog, digues-li al teu amic que és un honor la seva recomanació, una abraçada.