25.4.12

Els llibres menys venuts del dia de Sant Jordi




Quan jo anava de càmping, en alguna ocasió, per fer broma, en els concursos casolans de curses i d'altres activitats semblants es donava algun premi al darrer en arribar.

La utilitat i valor dels premis és molt relativa, com ho és, fins i tot, la utilitat de les qualificacions acadèmiques. En el context d'una vida humana tenen molt poc pes, tot i que en algun moment de la vida hagin significat quelcom important.

I és que a la vida hi tenen molt de pes coses atzaroses, els coneguts, la sort, la casualitat, l'oportunitat o la intel·ligència pràctica, que no sabria definir, però que existeix i això de ser espavilat, virtut amb la qual compten molts polítics de primera fila que sovint no van ser, ni de bon tros, ni el més intel·ligent de la classe, ni el més ben plantat, ni qui més llegia, ni tan sols qui millor jugava a futbol.

Sobre les vendes de llibres diria el mateix. Son nombres i no pas mèrits. El temps, que acostuma a ser un crític eficient, amb els anys posarà les coses una mica a lloc, no pas del tot, i de molts volums d'èxit del present ja no en sentirem cantar ni gall ni gallina,  d'altres sorprendran els nostres successors vitals que pensaran com podia tenir èxit segons què, i una minoria surarà immortalitzada a les antologies del futur. Potser algun text oblidat serà descobert o redescobert i sabrà greu a la posteritat comprovar com el seu autor va morir sent un perfecte desconegut.

És clar que els qui venen, cobren. I amb ells, i encara més, els grans grups editorials, generalment peixos grossos. I qui cobra pot fer un raconet i deixar als seus fills un passar, única cosa que envejo actualment als qui fan bitlles, o sigui, euros. Ja que les penes, com diuen en castellà, con pan son menos i plorar en l'abundància és quelcom molt més desitjable que no pas fer-ho en la misèria. Que ja cantava Guillermina Motta allò de com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el sopar.

Larry Hagman, que va ser l'inoblidable J.R. i que rumbeja en les entrevistes un gran sentit de l'humor, admetent que s'havia enquistat en el personatge que el va fer ric i famós i que havia bandejat oportunitats actorals més meritòries i shakesperianes, deia en alguna ocasió que amb la feina a Dallas aconseguiria que fins a la generació dels seus rebesnéts gaudís de pa i llet assegurats. Sempre pot haver-hi pel mig hereus escampa, evidentment, però, en tot cas, com que no s'acostuma a saber es pot morir amb la satisfacció de poder deixar una picossada als nens de casa.

Ja que ahir era el dia de les llistes, faré la llista dels únics llibres que vaig comprar i que segurament no seran a les grans llistes, tot i que tampoc seran dels menys venuts, car crec que el nombre mínim possible seria l'1 i d'aquests que menciono se'n van vendre alguns més o molts més:

On has deixat la veu?,  de Bruna Generoso i Miralpeix, poemes.

Passes discretes per la ciutat endormiscada...,  d'Antoni Casals i Pascual, poemes.

El llac de les ànimes, de Vicenç Ambrós i Besa, narrativa.

Ahir, al facebook del programa del senyor Cuní llençaven una pregunta a l'aire sobre quins llibres havia comprat la gent, vaig mencionar aquests tres pensant que potser llegirien el meu missatge i seriviria per fer-ne promoció i que molta gent que ignora la seva qualitat els anés tot seguit a cercar. No va ser així. De fet es tractava que la gent expliqués quin llibre havia comprat dels que s'havien de comprar.

Un tema que em sorprèn és l'afany a col·leccionar firmes de famosos, entenc que de jove t'agradi que el Dúo Dinámico o un actor de bon veure et firmin el que sigui, però per a un adult, anar a fer hores de cua per tal que un autor que no em coneix personalment en miri durant uns segons, em posi quelcom més o menys brillant al llibre i m'oblidi tot seguit, em resulta si més no, estrany.

Fins i tot aquest any van disfressar un actor de l'avi de cent anys que es va escapar per la finestra i la gent anava igualment a cercar-ne l'autògraf cosa que ha generat molta ironia sobre la possibilitat que autors mediàtics i famosos cansats de firmetes el proper any no cerquin un doble disfressat que els faci la feina. De fet, ja hi ha molts disfressats espirituals que fan la feina, fins i tot, d'escriure els llibres de segons qui...


Per cert, a la fotografia podeu veure els tres autors mencionats, algun altre igualment important, i una servidora, a la parada barcelonina dels Relataires, que ha esdevingut un mite santjordià, tot i que els grans mitjans de comunicació encara no se n'han adonat.


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

reconec desconèixer l'identitat dels autors que cites. Hi ha massa llibres. Jo me'ls compraré diumenge, a la meva llibreria hem fan descompte d'un 20% tot l'any. Tinc demanat el d'en Salvador Macip i també em quedaré el de Vila Matas.

salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

T'ho he dit alguna altra vegada: hauries de recollir un grapat de les cròniques més sucoses d'aquestes que escrius. Aquesta hi hauria de figurar, per descomptat. Files prim, i amb gràcia.

Júlia ha dit...

Francesc, són de la parada dels relataires, al menys deus conèixer l'Antoni Casals, del bloc Obstinacions... un gran poeta.

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa, però em temo que l'interès editorial no va per aquí, de tota manera crec que ho faré, al menys per a gaudi propi.

Júlia ha dit...

Teresa, precisament l'altre dia parlàvem de les dificultats dels joves d'avui per tirar endavant, per això poder deixar-los unes picossadetes en forma de drets d'autor estaria molt bé, la veritat.

Olga Xirinacs ha dit...

Bé vaja, us heu retratat davant dels contenidors... No vull creure que siguin un símbol del dia i de les obres que estimeu.
Hi ha molt bona lectura que no té accés a la promoció. La gent, com ja deia Lope de Vega, paga per les nicieses que s'anuncien ( no vull generalitzar, tampoc, però és així).
"El vulgo es necio y, pues lo paga, es justo / hablar en necio para darle gusto." I així fan els editors. Ara bé, si no tinguessin èxits de vendes, potser tampoc no ens podrien editar novel·les ni poesia. Més val que venguin, encara que siguin nicieses.
Bé pel vostre grup i pel sentit de l'humor.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga. Òndia, no m'havia fixat en els contàiners.

Certament, val més que es vengui que no pas que no es vengui, en això estic d'acord.

Roser ha dit...

Bon dia Júlia
Tens molta raò en el comentàri de la compra de llibres. Jo no compro mai "el que s'ha de comprar" es mes m'agrada comprar el que ha escrit algu poc conegut i sobretot la poesia em captiva.
Una abraçada
Roser