10.4.12

Josep Guardiola, el primer, el cantant inoblidable





No puc evitar dedicar un record a Josep Guardiola, el cantant, l'únic Guardiola famós durant anys i panys fins que el futbol va fer que avui, quan busques a google, de primer et surti l'entrenador del Barça que no pas aquest senyor, tot un senyor d'abans, que era un espanyolista convençut i va fer i cantar l'himne del seu club.

Amb ell vaig créixer fins que ja el Duo Dinámico va arribar per oferir coses més yeyés a les noietes i els Mustangs van traduir els Beatles. Una broma recurrent el reconvertia en Pepe Hucha, i també li havien dit el Frank Sinatra espanyol, el Flam Sinnata, per cert. La gent era de Guardiola o de Calduch, però Guardiola ens sonava, als jovenets, més modern. 

Una de les primeres festetes de l'època a les quals vaig assistir, en el terrat de l'escala d'una amiga, devia tenir tretze anys, va anar acompanyat de coses com ara aquella cançó sobre Montjuïc on sortia fins i tot la Pérgola de mis recuerdos, en tu mirada y la mía. I d'una altra que m'agradava molt, no te pueden comparar, con la luna y con el sol, con el mar con las estrellas, no te pueden comparar.

Ho va cantar tot i bé. Tot es traduïa i sabíem de què anaven les cançons sense conèixer idiomes, tot i que sempre ens hi deixaven una tornada en l'idioma original. Els anys passen però ell resistia, van arribar els concerts evocadors, que anteriorment ja havia fet, per exemple, Jorge Sepúlveda, i els va fer amb el seu rival Ramon Calduch i amb Ruddy Ventura, tots són morts, ja.

Pel mig hi va haver fins i tot l'escàndol de les Nubes de colores del qual es va donar la culpa a Algueró i que he llegit que va ser causat per seguidors de Guardiola que es van dedicar a comprar entrades a dojo. Qualsevol cosa animava l'ensopit panorama social i a tot li vèiem connotacions polítiques, potser n'hi havia, qui sap.

L'entrada de viquipèdia és miserable i breu tot i que recull l'evidència, ha estat el cantant que més ha enregistrat, a Europa, els diaris i les teles, poc o molt, n'han parlat. Fins fa quatre dies encara el podíem recuperar de tant en tant, amb el seu bigotet, el seu cabell postís i el seu somriure. Vam veure a les revistes com es va deixar entabanar fa anys per una joveneta, error que reconeixia, i ens sabia greu que la Rosa Mari de Di papá hagués de passar per aquell tràngol. Tots som humans i els cantants, més.

També va cantar en català, quan va poder, va ser el segon modern en fer-ho, després de les avui també injustament oblidades Germanes Serrano. Fins i tot corria de sota mà una versió picaresca que havia endegat del Come Prima, agosarada i divertida. Per molt que ho expliquem als joves no poden saber el que representaven aquelles cançons en uns temps difícils, cançons que ens apreníem de memòria i cantants que comptaven amb un cert menyspreu per part de les minoritàries elits progres i universitàries de l'època, que refilaven en francès o anglès i trobaven aquell bigotet passat de rosca. Va ser un professional de categoria, en el seu estil, el primer durant molts anys.

En un altre país seria un mite immens, ell i tants altres, avui gairebé oblidats. La gent que vol ser moderna, de la meva edat, dirà que escoltava les versions originals i música de fora pero segurament no va ser ben bé així. Ens apreníem aquelles lletres de memòria amb facilitat i ell, durant uns anys, va ser el Rei, amb perdó dels seguidors de Calduch, que també.

Descansi en pau. Un petit recull per a iaios i iaies una mica nostàlgics:





13 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

En Josep Guardiola va ser un dels últims supervivents de la tradició del jazz català de la preguerra. Una tradició molt poc coneguda perquè els seus membres per sobreviure van haver de disfressar-se de músics de ball horteres. Els seus mestres van ser el pare del Tete Montoliu i el mestre Jaume Planas, famós als anys 30 amb el grup Jaime Planas y sus Discos Vivientes. Aquests músics, amb una sòlida formació al conservatori, estaven fets a l'escalf del swing i van saber incorporar el latin jazz que va triomfar a Nova York, i això els va permetre ser músics per a tot, animant els balls a La Pérgola, Bolero, Emporium, Salón Rigat i tots aquests escenaris desapareguts. Guardiola ja es va fer força conegut com a saxofonista al conjunt que tocava al Rigat, on ara és El Corte Inglés de plaça Catalunya. Aquests músics van ser el coixí musical de l'inici de la nova cançó, començant pel mestre Josep Casas Augé, líder d'aquestes orquestres de ball i director musical de La Voz de su Amo, que va publicar el primer disc de les Germanes Serrano. L'altre va ser Francesc Burrull, que feia direcció musical per a Discos Edigsa junt amb Antoni Ros-Marbà, i va publicar un meravellós disc de nadales catalanes a ritme de jazz. Aquesta generació de músics suposadament horteres es va treure la màscara amb l'aparició de la música laietana, quan l'Orquestra Mirasol aparegué incorporant Ricard Roda, el millor saxofonista català de tots els temps (del qual vaig tenir l'honor de prendre classes). Aleshores la gent va descobrir que altres col.laboradors dels cantants catalans eren gegants: Ricard Miralles, coautor del primer LP de Pi de la Serra i qui va ensenyar a Joan Manuel Serrat com es dirigia un espectacle musical, o Gabriel Rosales, el primer gran guitarrista que el nostre veí va tenir abans de Josep Maria Bardagí, hereu també d'aquesta tradició.
Puc donar fe personal de la característica comuna de tots aquests músics, als quals he tractat com a periodista, aficionat i amic: una bonhomia extraordinaria, una generositat inacabable, un afecte i calidesa personal entranyables. Tots ells han estat mestres de música i mestres de vida.

Júlia ha dit...

Gabriel, excel·lent i aprofundit comentari. L'orquestra de Planas era molt recordada, aquests músics eren tot-terrenys, cantaven, tocaven diferents instruments i feien el que fos. Per no parlar de les immenses orquestres nostrades, fa un temps escoltava un programa de ràdio molt interessant, quan podia, sobre aquells músics i aquelles orquestres, crec que el feia el Jordi Roura, malauradament costa trobar enregistraments i, com sol passar, sempre s'ha valorat més el que venia de fora que el que era de casa. Què hi farem, els experts en el tema hauríeu d'escriure una mena de diccionari amb cds incorporats. Crec que l'ESMUC també anava fent un arxiu però hauria de ser quelcom més de divulgació general i promocionat.

Júlia ha dit...

Una mica el mateix ha passat amb el teatre i els seus 'grans', com Garsaball, avui molt oblidats o poc coneguts pels joves.

Francesc Puigcarbó ha dit...

tenia una gran veu, entonava molt bé, però no comunicava, era un cantant fred, ara va gravar moles cançons i va tenir prou exit al seu temps.Si fos a França fins a últims hora hauria gravat i actuat, com el cas d'Henri Salvador.

Marta ha dit...

Júlia tot el que expliques és ben cert i em fa recordar també la meva adolescència. Per cert, la Revista "Claro de Luna" la comprava asiduament i a vegades proposaven concursos. En un d'aquests concursos vaig guanyar un "toca-discos" el primer de la meva vida, però sense altaveus. Havia d'anar endollat a la ràdio. Vaig haver-lo d'anar a recollir a no sé on i estava més contenta que unes Pasqües. La meva mare em deia que potser els hi va fer gràcia el meu cognom: "de Luna" i per això el sorteig em va ser propici. No ho sé, però jo estava radiant! Quins temps!

Júlia ha dit...

Francesc, a mi de joveneta m'agradava però quan vaig ser grandeta m'agradava més el Calduch, de tota manera no li trec cap mèrit, representa tota una època i el vaig 'ballar' molt.

Júlia ha dit...

Marta, jo no la comprava però una veïna de l'escala me la deixava llegir i també l'havia acompanyar quan les portava a enquadernar. Ara, de gran, me n'he comprat alguna als encants. El meu primer tocadiscos també va ser per un concurs, el de la Coca-cola de redacció, vaig guanyar una mobylette pero me la van fer vendre a casa i amb els diners em vaig comprar el tocadiscos. O tempora, o mores.

Oliva ha dit...

A PRINCIPI DELS 90,JO EL TENIA VIST DURANT L'ESTIU, PER S.CELONI ELS DIES DE MARCAT,ANAVA AMB UNA SRA. FORÇE MES JOVE QUE ELL,I SOMREIA SEMPRE QUAN AL MIRABAN, I RECORDO QUE PORTABA ELS CABELLS MOLT MAL TENYITS.....QUINES COSES TE LA MEMORIA OI?
JUGANT.....

Marta ha dit...

Ostres Júlia, jo també era de Calduch i discutia amb una cosina meva que era de Guardiola. Era el temps dels "guateques" a les cases.

GLÒRIA ha dit...

Ahir vaig intentar deixar-te un comentari però no vaig poder a causa de l'ordinador.
Cantava molt bé en José Guardiola i s'ho prenia molt seriosament. De vegades semblava escoltar la seva bella i melodiosa veu de corda baixa.
Jo, reconec sense manies, haver-lo titllat d'hortera un cop vaig haver conegut l'impacte dels Beatles i els Rolling. També és cert que m'era fàcil escoltar "Gadió Montecagló" i "Reidio Laxemburg" on em posava rabiosament al dia de la música euro-noramericana.
Reconoce que Calduch tenia la veu menys personal i amb corda més aviat de tenor però el seu Vecchio Frac modugnià m'agradava molt.
Molt ensopegada la crònica que li dediques a Pepe Hucha!

Júlia ha dit...

Oliva, devia ser quan es va maridar amb aquesta joveneta que explico. Això de somriure ho fan alguns famosos ja que suposen, sovint amb raó, que la gent els mira perquè els coneix. La memòria és estranya, certament.

Júlia ha dit...

Marta, això de ser de Calduch o Guardiola era gairebé com ser del Barça o l'Espanyol, quan jo era petita a molta gent gran li agradava més Calduch perquè els sonava més a cantant líric, em sembla. A mi aleshores m'agradava més Guardiola però amb els anys em va anar agradant l'altre i al final ja m'agradaven tots.

Júlia ha dit...

Glòria, és que durant els seixanta els canvis de gustos van ser molt forts i de joveneta t'agrada el que sembla més actual, Guardiola ja tenia la imatge típica de cantant d'orquestra dels cinquanta, però es va anar mantenint fins fa quatre dies, les seves versions segurament són 'horteres' segons com es miri però ara m'agrada sentir-les, amb això que tot és en anglès, encara més.

Calduch el mateix, més tipus sarsuelero, cert, però també un gran professional, com el mateix Ruddy Ventura, en el seu estil trompetero. Representen tota una època musical i van sobreviure als canvis.