18.4.12

Paradoxes humanes per a un 18 d'abril

(Memorial als nens morts durant el règim dels kmers rojos, font:wikipedia)



El 18 d'abril de 1975 era un divendres de primavera i va ser un dels dies més feliços i inoblidables de la meva vida. Va nèixer la meva filla gran, tot va anar molt bé, i recordo haver experimentat en veure-la una d'aquelles felicitats inefables, inexplicables i absolutes. 

Al nostre país tot semblava a punt d'esclatar i canviar, Franco s'anava morint, de forma lenta, això sí, i tot bullia. No podíem ni imaginar com serien els canvis, hi havia també un gran temor pel futur però era un temor abaltit per les possibilitats de retorn a la democràcia que s'albiraven ja de forma precisa i, crèiem, irreversible.

És clar que no podíem ni imaginar durant el mes d'abril que pel setembre el règim encara faria servir la pena de mort en contra de quatre homes joves, amb tota la vida i moltes possibilitats de canvi i reflexió al davant, van ser afusellats malgrat les protestes generades. Protestes, que, tot s'ha de dir per no mitificar aquella resistència al franquisme que va ser molt menys heroica del que ens agradaria, no van ser massives ni incondicionals. Franco va morir de vell i al llit i tot va quedar, si no lligat, si més o menys controlat. 

Hi havia qui encara tenia un panorama pitjor pel davant. El mateix 18 d'abril del 75 , quan jo era tan feliç i estava plena d'esperances, els diaris anunciaven en primera plana l'entrada dels kmers rojos a Cambodja, fet que va provocar durant quatre anys el genocidi més indiscriminat, absurd i pervers del segle XX. La comunitat internacional va fer poca cosa i crec que encara s'ha parlat molt poc, a occident, d'aquells fets. Encara més, recordo perfectament l'alegria de joves d'ideologia comunista, de la meva edat, alguns d'ells companys de professió, davant d'aquella entrada victoriosa, com si el fet anunciés per als pobres cambodjans un món millor allunyat del capitalisme malèvol i occidental, tan corrupte. Em temo que molts d'aquells comunistes nostrats d'aleshores encara no han fet allò que se'n diu examen de consciència.

Les ideologies poden ser perfectes en la teoria però quan dogmatitzen els seus efectes produeixen aquesta mena de tragèdies col·lectives. Hi ha una gran habilitat, per part dels líders, per manipular-les i adaptar-les al context. En això dels efectes, els extrems coincideixen però, és clar, sempre semblen més perdonables i justificables els crims comesos en nom de quelcom igualitari, fraternal, solidari. Per al qui rep les bastonades o l'empresonament, la cosa és més o menys igual, evidentment. Una resposta oportunista dels convençuts és recórrer a això de la violència estructural o a manifestar que els altres també ho feien o ho feien molt més. En el fons aquestes justificacions de pa sucat amb oli no fan res més que modernitzar allò de la llei del Talió, ull per ull i espavileu. 

El món encara estava aleshores dividit, en aparença, en dos blogs, i dir res en contra del comunisme i la seva estatalització era gairebé ser franquista. Aquestes etiquetes miserables encara, més o menys, suren en l'ambient. La guerra del Vietnam, horrible i mediàtica, encara durava, tenia més de vint anys i no s'acabaria del tot fins el 1976, però els Estats Units ja se n'havien retirat, en aquell moment. Tot el que fos antiamericà era bo, al menys per a molts líders nostrats que miraven les coses a força distància. Vam confondre ser antifranquista amb ser demòcrata i encara les lectures sobre la mort de la República no entren a fons en aquesta realitat ni en les seves complexes trames.

No hi ha hagut mai, al món, ni tan sols un dia en el qual la felicitat humana fos universal i absoluta o l'absència de guerra (ja no dic la pau) una realitat compartida per tots els seus habitants. Quan ets feliç no penses en la tragèdia, tan sols en la gran sort que tens de que no et toqui a tu, de moment. Hi ha qui m'ha afirmat en moltes ocasions, convençut, que el món va endavant, que les coses sempre milloren. El mateix deien fa quatre dies, dels preus dels pisos, que sempre pujarien. O dels sous. 

Ens vam oblidar força dels patiments dels cambodjans, com en el poema nadalenc de Salvat Papasseit els pobres obliden els pobres. Eren lluny, eren asiàtics, no hi havia els americans pel mig de forma tan evident, com a Vietnam. Anys després tindríem, ben a prop, una altra guerra repugnant, la de l'antiga Iuogoslàvia, i la inoperància internacional s'evidenciaria una vegada més. Quan encara algú creu que la violència serveix per a alguna cosa més que per a generar més violència, m'esgarrifo. Un altre tema és que, quan tot ha passat, les lectures històriques oficials o extraoficials treguin, dels mars de sang, conseqüències positives, com si els fets haguessin estat inevitables i fins i tot, ai, saludables.

Pol Pot va ser derrocat però també va morir de mort natural. El món del segle XX, aquest segle tan curt que va des de la primera gran guerra fins al final de la segona, ha estat el més violent que s'ha viscut però ens agrada pensar que els romans, els senyors medievals, els vikings, els inquisidors o els croats, eren molt més bèsties que els nostres contemporanis. Cosa que, al menys pel que fa a la quantitat i qualitat, no aguanta un estudi seriós i aprofundit. L'estrafalària Corea del Nord, per exemple, quines misèries no deu aplegar en el seu tancat clos estatal? Hi ha tragèdies més conegudes o retratades que no pas altres, però això no vol dir res, només que potser las més mediàtiques trobaran un ressò més gran en les crítiques de la resta. La nostra guerra civil va ser molt mediàtica durant un temps i tot plegat no va servir per a res més, a efectes pràctics i col·lectius, que per a lluïment d'intel·lectuals esquerrans en manifestacions parisenques abrandades.

Afortunadament tenim, com a espècie, una gran capacitat de supervivència, renovació i optimisme. Meditar en els perills i les salvatjades comeses al llarg de la història ens faria renunciar altrament, de forma definitiva, a perpetuar-nos. Però  vivim amb gran il·lusió l'arribada dels nous infants pensant que ells milloraran el món del futur, que potser seran feliços. No sóc creient però recordo una frase de no sé qui que deia, més o menys, que els infants demostren que Déu encara no ha perdut l'esperança en els homes. És una frase bonica, tant de bo fos així. 

Aquests dies estic llegint un llibre emblemàtic, un clàssic, sobre l'esclat de la primera guerra mundial, Los cañones de agosto. La seva autora, Bàrbara W. Tuchman, va néixer fa cent anys, el 1912, i va morir el 1989. Quan es va casar el seu marit sembla que tenia certes reticències a tenir fills, tal i com estaven les coses pel món, en plena segona guerra mundial, manifestant els seus dubtes sobre el sentit de la vida i considerant que s'havia d'esperar que tot millorés. Ella no pensava així, havien de tenir el fill igualment, si el volien, sense posar-se a pensar en les barbaritats de Hitler, si el desitjaven. Si s'esperava que les coses milloressin l'espera podia esdevenir eterna i inútil.

Encara estarien esperant, evidentment. Però van tenir tres filles a les quals la historiadora va dedicar el seu temps, les seves il·lusions i el seu amor mentre escrivia, quan i com podia, els primers llibres. 

8 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La vida i la mort es toquen, hi he pensat moltes vegades quan he entrat en un hospital, ja sigui per veure un nadó, ja sigui per visitar algú a qui ja no li queda gaire vida...
Felicitats per la part que et toca, en efecte dona a llum una criatura és una experiència inefable, molt difícil de descriure.

Clidice ha dit...

Hem vist tantes pel·lícules sobre la guerra del Vietnam, de Cambodja no tant (o cap), que no ens podem ni imaginar els seus efectes, encara presents en tot el territori. Algunes coses que hi vaig veure encara no sóc capaç de parlar-ne, no em puc imaginar quins mecanismes de sanació han d'utilitzar els que les van viure de debò, que jo només passava per allí.

Ana ha dit...

Felicitats a nena i mare!!! Saps que la Paqui també va tenir el seu primer fill un dia com avui?

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, és una estranya paradoxa i no podem evitar en ocasions sentir-nos absolutament feliços malgrat el dolor proper, i segurament està bé que sigui així.

Júlia ha dit...

CLÍDICE, el més trist és que fins i tot les tragèdies no són iguals per a tothom, unes són, com les persones, més 'mediàtiques' que no pas altres, depèn del context i dels interessos que s'hi mouen.

Als afectats, és clar, això suposo que els és igual. O potser no.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ana! Doncs m'alegro de la coincidència, l'abril és un mes amb molts naixements, el millor mes de l'any, pel meu gust subjectiu.

Galderich ha dit...

Quan miro les meves filles sempre em plantejo si he fet bé de tenir-les veient com està el pati. Suposo que de ser una irresponsabilitat paterna.

Sobre la felicitat pròpia també m'ho plantejo moltes vegades. Qui està patint en aquest moment en que jo estic relaxat i feliç?

I sobre les pel·lícules de Cambodja jo recomano "Los gritos del silencio". Impactant i aproximada a la barbaritat d'aquest país. Pensem que va morir assassinada un 10% de la població, el desastre demogràfic més gran del món per sobre d'altres que se'n porten la fama per quantitats de víctimes però no de proporcions si amb això ens hem de decicar a fer estadístiques.

Júlia ha dit...

Sí, Galderich, és de les poques que s'han fet sobre aquell conflicte, tan poc 'publicitat' per desgràcia.