4.4.12

Sexe i poder




De vegades fins i tot m'agradaria que algun escàndol amorós fes trontollar el món de la cultureta i de la política catalana. Aquí som molt discrets o, al menys, en tenim fama, però tot plegat resulta fins i tot una mica avorridot. Si se saben coses se saben de forma casual, doncs sempre hi ha algú que coneix algú que coneix algú que coneix al cosí d'un o altre polític, escriptor, pintor, cantant, actor o metge mediàtic. 


Fins i tot quan es parla o s'escriu, per exemple, sobre l'amor fou de Companys per la seva segona esposa, abans de ser esposa, la qual també tenia una història complicada i tèrbola, es comenta tot plegat amb un gran secretisme, que hores d'ara encara no acabo d'entendre. El mateix pel que fa als afers passionals dels nostres joves intel·lectuals exiliats a aquell casalot de Roissy, l'indret on Pauline Réage va situar la seva història eròtico-masoquista, éxit perpinyanesc en la seva versió en cinema, del cinema agosarat de la nostra joventut, tan sols visible, és clar, més enllà dels Pirineus.


Mentrestant, però, corren pel món un munt de brames sobre escriptors, polítics o empresaris que han agafat cobriments de cor a causa d'un excés de viagra, quan eren en companyia d'alguna dama no anònima i d'altres rondalles per a adults encuriosits.  

Els castellans van tenir, fa anys, el tema del senyor Boyer, avui malauradament amb greus problemes de salut, amb la senyora Preysler, tot un crack de la premsa rosa, del consum moderat de bombons  i de les operacions d'estètica però, és clar, tan fina, tan elegant. 

Jo, fa molts anys, de primer no m'ho creia, això de la Preysler i el Boyer, però va resultar que era cert. Fins i tot moltes teles i ràdios van sucar-hi pa, explicant allò de les tècniques filipines amoroses com el carrete i que al senyor economista de culte la dona li havia posat la maleta al passadís, un clàssic. El tema va fer córrer d'altres brames que no eren certes, com ara un afer amorós entre el Felip Gonsàlez i una néta de Franco, afer mai demostrat i que crec que era una mena de llegenda urbana, tot i que no conec ningú d'aquest món de l'alta política i tot és opinió subjectiva. 


De coses rares n'he escoltat moltes i també d'atribucions d'homosexualitat a tota mena de gent, quan la cosa era molt més mal vista que no pas ara. El fet de no admetre aquesta condició, que encara passa en determinats sectors, no fa res més que motivar més xerrameca mentre que quan ja se sap sovint no passa res de res, en una època en la qual estem, com qui diu, curats d'espants. També havia sentit a dir, per exemple, coses com ara que la Bàrbara Rey era un home, això abans la dama no demostrés amb la seva fillada que d'home, a banda de la veu rogallosa, no en tenia res.

Al capdavall, amb qui més s'han ficat en temes amorosos, en aquests darrers anys, és amb el rei, que ja de jove tenia fama de convidar al seu iot, bribón, un nom que ja sembla predestinat a la picardia, actrius sexis de l'època com ara Victoria Vera o la mateixa Bàrbara Rey que en alguna ocasió va amenaçar amb dir-ho tot sense, pero, complir les nostres expectatives d'accés als coneixements reservats. 


De vegades, com en tot, hi ha més pa que formatge però és cert que fa anys unes revistes franceses van publicar alguna cosa sobre un amor més sòlid i constant, adulterí, del monarca, i aviat van fer moixoni sense que la cosa s'escampés pels nostres verals més enlla del boca-orella. 

Els anglesos també eren molt discrets amb els reis, prínceps i polítics fins que ho van deixar de ser. En canvi, els francesos sempre han tingut fama de fer-ne més aviat, bandera, dels afers sexuals d'alta volada. La cosa ja ve de lluny, Lluís XIV i Lluís XV van ser el novamàs, comparats amb els peninsulars de l'època, que eren molt més moderats, descomptant, però, a Felip IV. Curiosament el pobre Lluís XVI, que era molt menys agosarat i que només gaudia fent bricolatge va acabar, com és sabut, molt malament.

Aviso, en aquest post no entro en cap tema polític ni moral, sinó tan sols en la pura i dura tafaneria de perruqueria. A França van tenir un president que va morir durant una felació, segons es diu, cosa que, de tota manera, mai no s'ha comprovat amb certesa. El lloc de l'acció tant se situa al propi despatx com en un bordell i el deus ex machina va ser una dama molt singular, Marguerite Steinheil. 

Aquesta dama, de casa bona, es va casar amb un pintor remarcable, va tenir molts amics de categoria i després de l'afer amb el president Faure va estar embolicada en el negre esdeveniment dels assassinats de la seva madrastra i el seu marit. Les proves la incriminaven i tot plegat va ser força escandalós però se'n va sortir molt bé que no hi ha res com comptar amb  bons padrins, bons amants i bons coneguts, quan les coses van mal dades. Encara va tenir temps d'anar a viure a Londres i casar-se amb un noble. Va morir de vella, l'any 1954 i per a més tafaneria retrospectiva podeu contemplar-la en el seu casament anglès, gràcies als arxius de la casa Pathé. Tot un exemple de supervivència i habilitat política en el sentit més tèrbol de la paraula.

A la gent normaleta de vegades ens agrada constatar el molt vici ocult que existeix en les altes esferes de la societat, tot i que avui ja res no és tan alt ni llunyà com abans. La gent gran del meu temps jove considerava que els pitjors vicis es donaven en els dos extrems de la societat, a dalt de tot i a baix de tot, o sigui, en la realesa i l'aristocràcia o  la gran burgesia i en les barraques de Vallmitjana i els cataus del Barri Xino. La veritat és que les capes intermitges també tenen els seus pecats, més o menys ocults, pero existeix una tendència tradicional entre la petita burgesia, la menestralia i l'obrerisme qualificat vers el victorianisme sociològic i allò del pecat amagat és mig perdonat. L'ocultació oficial de certes coses ha fert que fets com ara les morts de Mayerling encara facin vessar molta tinta i es prestin a un gran nombre d'interpretacions novel·lesques, fins i tot esotèriques.

El tema dona per molt, Alfons XII i Alfons XIII, els Kennedy, Clinton, Caterina la Gran, Profumo, Felip d'Edimburg. De tota manera en aquestes altes capes també hi ha hagut gent molt seriosa pel que fa aquests temes, amant de la família i de les normes convencionals de comportament. Moltes vegades han estat aquests personatges més monògams i una mica ensopits els menys apreciats per la posteritat.

Pel que fa a la França pecadora, el president actual a qui, com a molts homes baixets, sembla que li agrada portar al costat dames de bandera, expliquen les revistes que va prendre la dona a un bon amic, al casament del qual havia anat no sé si fins i tot a fer de padrí. La dona era l'anterior a l'actual, evidentment, aquesta Cecile que té arrels musicals hispàniques. 

La seva rival en les anteriors eleccions, Segolène, la socialista, havia tingut quatre fills, per la qual cosa, a més de la condició de mare soltera, segur que té descomptes i compta amb un gran nombre d'ajudes públiques, amb un senyor que ara serà candidat, Hollande, i qui també segons expliquen va prendre la dona a un amic, amb la família del qual sortien plegats de càmping. Això de prendre és relatiu, és clar, i podríem dir que tots dos s'hi devien posar bé, aquestes coses passen fins i tot al meu barri, parelles que surten juntes i tot plegat acaba com acaba. 


Jo crec que en el fons a Sarkozy li deuen agradar les senyores rodonetes i més casolanes, maternals però autoritàries, com la Merkel, de qui diuen que va haver d'avisar-lo per tal que no la grapegés afectuosament amb insistència gavatxa, que ja se sap que en aquell país són molt petonejadors. Però, és clar, llueix molt més portar al costat una model de categoria que no pas una matrona madura i ferma.

Avui ja no cal guardar tant les aparences, en el món occidental, pel que fa a la moral. Però guardar les aparences pel que fa al prestigi personal i sexual encara té un pes i en això compta molt, encara, per als senyors, lluir d'esposa de bon veure, si pot ser, però, que també sigui políticament discreta i es limiti al seu paper de pitxer formós. Pocs homes públics en assolir fama, categoria o diners continuen amb la primera dona, normalment la canvien per una de més jove, només cal observar l'entorn i meditar sobre la qüestió. Amb diners i poder tot és molt més fàcil, evidentment. Fins i tot pots passar una pensió sucosa a l'ex-dona i col·locar els fills del matrimoni que sigui en un bon endoll, fet que contribueix a la pau social i a esmicolar possibles revenges de la part abandonada.

Les senyores espavilades i de bon veure, amb una bona intel·ligència pràctica, saben de les febleses masculines i de la vanitat que rumbegen molts senyors i se n'aprofiten. Un crack del tema és aquest senyor  DSK, a qui va ser tan fàcil, segons la meva opinió, parar una trampa americana pel fet que ja en coneixien les febleses eròtiques i fins i tot sembla que el van avisar, que anés amb compte, que allò no era la França desacomplexada sinó un altre món.

Tot plegat no tindria cap mena d'importància si no fos que sovint els polítics enamorats es paguen les despeses amb calerons públics o reciclats, és clar. Pel que fa als mortals humils que tan sols esbrinem aquests móns escandalosos que avui ja gairebé ni escandalitzen, a la perruqueria de la cantonada mentre esperem per a reciclar-nos, com deien les veïnes, 'para ser mujer pública y no ganar nada, vale más ser mujer honrada'. 

La cosa francesa promet, car ja hi ha hagut alguna tensió provocada per l'actual companya d'Hollande, que és una periodista molt influent, senyora de rompe y rasga, i la primera dama actual, l'admirada i desitjada Carla Bruni. Uf, quantes coses que no sabem, ni sabrem!

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Sembla que encara vivim en el paradigma del triomfador, volem líders forts, resolutius, campions, amb els quals identificar-nos i, quan caiguin, com què n'haurem fet ninots de falla, podrem cremar-los i trepitjar-los, perquè ja en tindrem un altre a la recàmara. Una mica basquejant, tot plegat.

Eastriver ha dit...

jiji, ho he passat molt bé amb el teu article, però hi ha coses que insinues i no dius. De debó que no tens informació privilegiada? I què va passar amb Felip d'Edimburg?, jaja.

Això de què la Bárbara Rey era un home no ho sabia, potser perquè en aquelles èpoques en que ella feia tele jo era molt petit. El que sí diuen, i gairebé se sap amb certesa, és que va tenir una affair amb el rei. Dien, vaja... De fet fa uns anys, a rel d'un robatori sonat a la casa de la vedette, on per cert li van robar fotos i vídeos molt confidencials, un diari de tirada estatal, crec que El Mundo, va parlar de "la ya sabida relación entre Bárabara Rey y alguien que ostenta un cargo con el mismo nombre que el apellido artístico de la vedette", ves tu aquests castellans si no son eufemístics, redeu!

Jo recordo fa anys, quan en Pujol encara era president, que va circular molt vivament el rumor de què s'havia separat de la Ferrusola, recordes? I anys després, a nivell estatal, van relacional a l'insuportable Aznar amb la Cayetana Guillén Cuervo (que va sortir la Botella i va dir allò de: "ya le gustaría a él").

I ara una pregunta, benvolgut amic: tot plegat per dir-nos alguna cosa? Saps alguna cosa, per un casual? jajaja. Pensa que la xefarderia, quan té implicacions històriques, passa a categoria d'anècdota, o sigui que es pot empassar millor.

Molt bon post.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Clídice, que hi farem, pel que fa als líders polítics, sobretot, ens movem molt per instint, segons com 'ens cauen'. De tota manera i a casa nostra, sobretot, l'aparell del partit sempre està per damunt dels líders, però aquesta és una altra història.

Relatiu a això del sexe, la fama i el poder tenen la seva eròtica, és molt vell, això, i, sobretot, pel que fa als senyors. O ells ho creuen així i sempre hi ha dames oportunistes decidides a fer-los creure el que vulguin.

Júlia ha dit...

Eastrive, que sempre viatjava amb la 'secretària', ja veus, fins i tot a una reina anglesa n'hi fan de grosses.

Sobre la Bàrbara Rey, ja abans de tot això del rei, de soltera, explicaven que era una dama de companyia de categoria, reservada als famosos que passaven per Espanya. Bé, tot plegat, ràdio Macuto. En tot cas, val més això que fer cantonades.

Sobre el senyor Pujol també s'han fet córrer moltes brames com sobre Maragall, en aquest cas relatives a exagerar el seu suposat alcoholisme. I sí, em crec això de la Botella, ja li agradaria. Però vaja, a aquesta gent oportunitats no els en falten.

He escrit aquest post perquè en llegir tot això de França el tema m'ha motivat, la veritat és que en directe no sé res més que el que publiquen els diaris i les revistes i encara.

No hi ha un pam de net, que deia la meva mare, però encara, si tots els pecats fossin aquests de la carn... N'hi ha de més greus i més secrets, em sembla, relatius a 'la pasta', el que passa és que sovint tot va una mica lligat com van manifestar aquests de València o com sabem que feia el Berlusconi, un altre peix que es porta l'oli.

Francesc Puigcarbó ha dit...

morir mentre et fan una felació no és una mala mort, dic jo. Abans se'n deia morir de repent.
A Vida privada, Segarra destapa bastant aquest món silenciat del sexe fora de l'ambit establert.

Francesc Puigcarbó ha dit...

morir mentre et fan una felació no és una mala mort, dic jo. Abans se'n deia morir de repent.
A Vida privada, Segarra destapa bastant aquest món silenciat del sexe fora de l'ambit establert.

Galderich ha dit...

Fa poc en una pàgina republicana una persona va escriure un article demolador contra la Constitució de Cadis. La gent no se li va tirar a sobre per les bajanades que deia sinó perquè es va posar en la vida sexual de les persones (en aquest cas reis) i de si Carles IV, Maria Luisa i Godoy feien un menage a trois o no...

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, però Sagarra, per altra banda, com la majoria d'escriptors catalans, era força discret amb les seves passions. Precisament fa uns dies llegia un article sobre el fet que escriptors estrangers que van passar pels Mars del Sud sempre acostumaven a relacionar les sensacions exòtiques amb els amors viscuts allà, però que 'els nostres',com Aurora Bertrana i Segarra es limitaven a la literatura paistgística, molt bona, per cert. I a Vida Privada has de llegir entre línies i de molts d'ells no n'hem sabut la identitat fins anys després, una mica també ho va fer Terenci Moix amb aquell llibre sobre el clan de la cultureta, en el qual necessitaves ésser un detectiu per esbrinar-ne la identitat, d'alguns.

Vaja, que una mica més de passió explícita no aniria malament.

Júlia ha dit...

Galderich, de fet és un tema interessant ja que sobre el pobre Godoy, personatge que crec que mereix una rehabilitació, s'ha dit i escrit de tot i més. Al capdavall certament som una colla de tafaners, amb excepcions en les quals no m'incloc.

Pel que fa a la Constitució de Cadis, als Reis i a la resta, avui es fan, com en tot, lectures presentistes tretes de context, les lleis han canviat molt però els menages a trois no tant i per això ens costen menys d'entendre, he, he.

Lectora corrent ha dit...

Doncs jo crec que la vida privada hauria de ser això, "privada" i que cadascú "haga de su capa un sayo", com diuen en castellà, que vulgui fer públiques les seves intimitats ho faci, però que deixin tranquils a la resta. I m'agrada la discreció dels ostres mitjans pel que fa als "famosos" catalans.

A la meva escala viu una dona jove que he vist des de petita i fa alguns anys, durant un temps, quan la veia, em feia l'efecte que em recordava algú que havia vist en algun lloc. Fins que vaig anar a veure un musical i em vaig adonar que aquella noia, que va ser companya dels Bisbal, Chenoa, Rosa i alguns altres de la primera Operación triunfo (l'única que he vist perquè la meva filla la seguia), que han sortit molt en la premsa del cor i en programes i la premsa els segueix pertot.

Lectora corrent ha dit...

Per altra banda, m'agrada que aquí la gent no s'escandalitzi per la vida privada dels polítics. Aquí, per sort, ningú no ha de dimitir per qüestions d'alcova. Els països anglosaxons, en això, són mot més hipòcrites.

Júlia ha dit...

Lectora, és cert, però de vegades la discreció extrema també fa córrer moltes brames paral·leles. Per altra banda, més enllà de la broma que faig, tot està relacionat i el mateix senyor Hollande no s'ha estat de dir públicament a la premsa rosa que la dona d'ara és la 'de la seva vida', coses així. Jo crec que al país veí no tan sols no s'escandalitzen sinó que fins en rumbegen, d'aquests afers.

La veritat és que hi ha molts famosos a tot arreu, polítics o intel·lectuals o el que sigui que són molt discrets, també.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120405/54281952906/segolene-royal-francois-hollande.html