23.4.12

Sobreviure a Sant Jordi


Si no ets escriptor mediàtic i ningú no et vol llegir,
Si avui has venut dos llibres i un d’ells en el teu cosí,
Si has arribat a sentir com si fossis poca cosa,
Veient les cues tan llargues del Safon i del Mendosa, 
Si sents que la injusta vida d’aquest món d’intel•lectuals 
No té en compta la valua dels teus textos immortals,
Pensa que tot és efímer i que tot és relatiu,
Que passarà aquest Sant Jordi i que vindrà un nou estiu,
i que com es diu sempre parlant de la lotería,
l’important és la salut, l’amor, la companyonia...



      Liuja Tascó D'Horcec


Quan una mateixa és, més o menys, escriptora, criticar el circ actual del dia  Sant Jordi resulta problemàtic, pot semblar el ressentiment inevitable d'algú que no es troba en els circuïts de la promoció mediàtica i no ven

Però el fet objectiu és que aquesta festa cada any em produeix sentiments més contradictoris. Una va fent anys i de vegades penso que potser els dies de Sant Jordi de la meva infantesa i la meva joventut els tinc idealitzats. 

Sembla que tothom escriu o vol escriure. En el fons sembla que la majoria de periodistes, per exemple, no poden evitar desitjar publicar ficció, que deu ser com ara la corona de llorer del rei del Trobador Català. Els llibres que s'han venut ja sabem quins són i ja sabíem quins serien. La majoria d'escriptors i escriptores que venen tenen un lloc fix en els diaris i les tertúlies, la gent sap qui són i compten amb una promoció assegurada. Sempre és més fàcil que algú parli o escrigui sobre tu quan et coneix. En el fons, en els blogs fem una cosa així, tot i que amb molts menys mitjans de difusió. També depèn dels blogs, és clar.

De molts llibres que es publiquen no se'n canta ni gall ni gallina i cada dia menys. Els grans grups editorials s'han anat empassant els petits. De les editorials mitjanes i petites se'n salven algunes, poques, que considero molt professionals. Però en aquest camp també hi ha moltes coses estranyes, frikis, i moltes maneres de jugar amb la il·lusió de la gent que vol veure un llibre seu en paper.

Fa molts anys era habitual que qualsevol llibre en català tingués, al menys, una petita referència en el suplement literari del diari Avui. Avui ja no hi ha el diari Avui i, en tot cas, en els darrers anys del diari les coses ja no eren ben bé així.

Els diaris promocionen els seus. Poques vegades llegeixes una crítica seriosament objectiva sobre un autor consagrat, nostrat o de fora, quan aquest és ja un professional del periodisme o col·labora en aquell diari. Crítiques negatives, pràcticament cap. Amb els que comencen o són poc coneguts s'acostuma a ser més sincer, són aquests o aquestes que aconsegueixen una breu referència en un raconet, a còpia d'insistir o de moure coneguts. Això no és una paranoia, sé casos concrets en els quals a algú li han picat la cresta per no parlar prou bé de determinat autor de la casa.

Alguns autors que venen encara avui pertanyen a generacions que van poder-se situar en una època més amable, tot i que pel camí també es van perdre moltes bones plomes amb mala sort i sense un lloc als mitjans. És més o menys, si ho comparem amb el món de la música, la sort de Serrat, de Raimon, de Llach. Van ser els primers i encara viuen de la fama de la joventut. Avui a qualsevol jove cantautor li costa qui-sap-lo donar-se a conèixer i promocionar-se.

Avui, per motius familiars, no he pogut voltar gaire per la ciutat. Pel matí he anat una estona a xerrar a la parada dels amics relataires. Quan tornava cap a casa, al migdia, he vist una cua més llarga que la que fan per Santa Rita al carrer de l'Hospital. Em sembla que anava dirigida a un tendal on firmava Ruíz Zafón. 

Algun any he caigut en el parany d'anar a firmar. Si tens un lloc per tu soleta, mira, pateixes en silenci si no ve ningú, o potser tens sort i vénen alguns coneguts a fer-te companyia. Tenir un lloc en aquests indrets on els escriptors estan un al costat de l'altre i on et pot tocar el lloc entre la noia que fa gracietes per la tele, el periodista consagrat que ha escrit un llibre de ficció i un pediatra mediàtic, és terrible. 

Contemplar les víctimes des de fora és, a més d'angoixant, patètic. Les víctimes són, evidentment, els escriptors no promocionats, poc coneguts, novells o no, que han sortit al carrer amb la il·lusió de la diada al cor i es troben com aquelles noies que no tenien ballador, en les festes d'abans, i que havien d'aguantar l'èxit de l'amiga bufona que no parava de dansar amb tothom mentre elles es fotien de fàstic.

Ahir comentaven això per la televisió i un autor no-mediàtic manifestava els seus dubtes, que són els meus, sobre això de veure't oblidat entre famosos, mentre un altre l'animava, dient-li que això és el mercat i que s'ha de fer el paripé, agradi o no. I el mercat, ja ho sabem, és el que mana. 

Què tot no és promoció? Que també funciona en ocasions el boca-orella? No diré que no però aquest boca-orella és minoritari i sovint lligat al fet de la visibilitat del llibre, cosa que, tal i com van les coses, no és tan fàcil. 

I això, pel que fa als escriptors, gent de la ploma, vaja. No vull ni entrar en el tema dels altres llibres, els de famosos i populars, polítics inclosos, als quals algú ha escrit alguna cosa. En tot cas sóc ben conscient que, com diu tanta gent avui sobre tants temes, és el que hi ha, es lo que hay. Agafa fama i fote't a jeure, que deia el meu avi.


17 comentaris:

fanal blau ha dit...

Llegir-te, Júlia, m'ha ajudat a entendre una mica més les sensacions que he tingut durant el dia d'avui, passejant per Barcelona, i al capvespre pel Vallès. M'encanta la diada de Sant Jordi, però em crea contradiccions.
El brogit festiu, els colors, les parades, les piles de llibres...i els munts de llibres que no acabo d'entendre quin sentit té que algú els editi, i que algú els compri. Interessos econòmics i para de comptar, penso. No ho sé, potser erro. Potser no. Veure la gernació de persones que compren compulsivament "els numbers one" que probablement romandran a les prestatgeries sense llegir.

I, de la mateixa manera, l'alegria que em proporciona passejar entre lletres, fullejar els llibres, olorar les tintes, intuir les paraules. Provar de descobrir.

Fins i tot a mi m'agradaria algun dia veure algun poemari publicat, però...ben probablement em quedaré amb el plaer que em proporciona escriure i compartir les lletres amb els que m'acompanyen en el trajecte.

Entenc que a molts dels veritables escriptors i escriptores, us costi sobreviure al Sant Jordi.

GLÒRIA ha dit...

Sant Jordi té una bella aparença. És el sant nostrat i parlar d'amor, roses i llibres no fa fàstic a gairebé ningú. Però, ep! que dius tu, una altra cosa és si les coses són justes i aquí tenim un NO rotund. Venen escriptors nòrdics seguint l'estela de Mankell i del malaurat que va escriure sobre l'home que no estimava les dones. Brillen les arts culinàries en forma de sumtuosos llibres. Els mediàtics que mai fallen. Els que pasen per bonsd i, mira, psà...No, Júlia, val més no aprofundir i fer la festa fins on ens possible perquè per poc que rasquis trobaràs el diner que a per tot és qui mana.
I no diguis que ets ·més o menys escriptora". Ho ets del tot perquè, de ben segur, que tu no en dubtes mai i exerceixes la teva vocació sempre que pots. I jo que tan poc he publicat, també ho sóc des del modest indret en el qual escric el què deixo veure i el què no.
Segur qu el balanç del dia ha estat bo. Així t'ho desitjo.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Et vaig deixar un últim comentari a "Mare, jo vull ser escriptora".
El meu pare deia molt sovint: "Busca sort i fote't a jeure" i "els boigs fan bitlles".
I no hi falta res.

Francesc Puigcarbó ha dit...

com diuen a Madrid, 'me lo dices o me lo cuentas', jo que ho he patit aixó d'anar a signar.
Per cert, passat per Collonades, veuràs l'ùltima perla del ministre Wert

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'ha agradat molt, Júlia, la teva comparança de l'escriptor/a minoritari que no ven amb la noia del ball que es queda en un racó. Una imatge vibrant que fa tremolar de cap a peus a qui ha viscut una cosa i l'altra.

Anònim ha dit...

SI AT SERVEIX DE CONSOL,MOLS MEDIATICS VAN PUNXAR....SOBRETOT "ELS POLIXINELIS DE LA TELE",VAN VENDRER, PERO NO TAN COM ELLS ESPERAVAN.ELS MEUS FILLS TENEN UN CLIENT LLIBRETER,DEL GREMI A MES AMES,ES NATURAL,JO NO PAGO PER LLEGUIR "PARIDES"CENT COP ESCOLTADES PER LA TELE.
JUGANT.....

Marta ha dit...

Júlia m'ha agradat la teva anàlisi de Sant Jordi amb ulls d'escriptor. És veritat que esdevé any rera any com un mercat de promocions. De tota manera veient-ho amb ulls de lector, molts sabem triar. Els que llegim tot l'any sabem no caure en els paranys i ja portem escollit el llibre per comprar. Els blocs dels literats ens ajudeu molt. Malgrat tot, a mí m'agrada la Diada, sortir i donar una volteta i fer Festa! Cadascú ens hem de muntar al nostre gust aquest dia, i si a més el fem extensiu fora de les nostres "fronteres" millor, així sabran on Catalunya està ubicada en el món.
Una abraçada

Júlia ha dit...

Fanal blau, ja sé que la festa es com és, amb les seves llums i les seves ombres, però això no li treu brillantor ni em priva de gaudir-ne, la veritat.

Júlia ha dit...

Glòria, et dic el mateix, un bon dia, avui aquest excés de comercialització no passa només en el món del llibre, és així i no hi podem fer res, gràcies pel comentari.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, ja sé que també tens experiència 'firmadora', ara em miro el que em dius.

Júlia ha dit...

Teresa, de fet el món és així, un dia balles molt i un altre et quedes posant discos, què hi farem. Això no fa que no pugui gaudir de la festa ni dels llibres, evidentment.

Júlia ha dit...

Jugant, és que hi ha molta oferta i no tot es pot vendre, ni tan sols allò més 'mediàtic', no em serveix de consol però és que no em fa falta consol, les coses són com són, gràcies pel comentari.

Júlia ha dit...

Marta, com a festa realment és un èxit i una singularitat de la qual estar orgullosos, en els temps que corren pretendre que no hi hagi un excés de frivolització en gairebé tot és un esforç inútil.

Júlia ha dit...

Glòria, ja he vist el comentari que em comentes.

Deric ha dit...

la veritat és que prefereixo viure Sant Jordi com espectador i partícep anònim, perquè quan ho faig com escriptor, m'emprenyo

Júlia ha dit...

Jo també, Deric, no ho puc evitar, sóc humana, he, he.

Júlia ha dit...

El 'colmo' és ja això de l'actor disfressat d'avi de 100 anys, firmant llibres...