30.5.12

DEL PASSAT ARNAT I ELS SEUS CONDICIONANTS



La gent jove del present no es pot ni imaginar el que representava, no fa tants anys, viure en un context de marginació social a causa d'una situació difícil relacionada amb la moral vigent. Ser mare soltera, ser separada, ser homosexual, eren coses que feien patir molt la gent. Una meva besàvia a qui van pràcticament casar als quinze anys i que va haver de deixar el marit, un ludòpata, gandul i potser moltes coses més que no ens van explicar, amb un fill petit, per posar-se a treballar de minyona, no podia dir a ningú que era separada i havia d'explicar que era vídua. Li havien sortit altres homes per poder-se casar, algun d'ells possiblement li feia el pes, però a la meva mare li deia que de cap manera no s'hauria ajuntat. Tenia algunes coneixences en el sector de l'església i va fer passes per intentar l'anul·lació però no se'n va sortir. Avui no entenem coses com ara que Guimerà estés traumatitzat pel fet que els seus pares s'haguessin casat després de néixer ell, per exemple. Tot ha canviat tant! Sento una gran pietat retrospectiva per aquestes vides tristes, condicionades per una moral tronada i per un entorn hipòcrita, la veritat.

Ha sortit una nova biografia de l'escriptor Somerset Maugham, que fa poc comentava Lluís Racionero al suplement cultural de La Vanguardia. Somerset va ser un home ric, famós però com conclou aquest llibre, malgrat el seu èxit mundà, mai no va trobar el que desitjava. L'homosexualitat de l'escriptor era més o menys coneguda però en d'altres biografies anteriors, fetes fins i tot per gent com un nebot seu, no se'n parlava gens. Sembla, doncs, que no va ser feliç, tot i que la felicitat és quelcom molt subjectiu i la manca de felicitat completa la va viure en el luxe i la comoditat, tot s'ha de dir. En el cas d'aquestes angoixes vitals ben peixades sempre em ve al cap la cançó que cantava Guillermina Motta i que feia: com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar.

Fa un temps vaig escriure al blog sobre Alexandre Plana de qui també, per molts indicis, en podem deduir que tenia el mateix problema tot i que mai no s'hagi explicitat. A Catalunya hem estat molt primmirats amb el tema i encara ho som, qualsevol referència directa sobre patums del passat i les seves circumstàncies vitals poc convencionals ha estat sempre comentat mig en secret: abandonaments maritals, amants, i, evidentment, l'homosexualitat, considerada durant anys i panys un vici terrible o una malaltia que calia curar

Fins i tot quan estudiava magisteri i els aires semblaven anar canviant vaig saber, també en mig d'un secretisme exagerat, que una companya de  curs estava separada. Per sort, al cap de pocs anys més tot es va poder fer públic i crec que es va tornar a aparellar feliçment. Al meu barri hi havia vist sovint una parella una mica més jove que els meus pares, sempre deia la gent que festejaven. A la llarga tothom va pensar que la dama era separada del marit i que per això no es podien casar però la situació era objecte de maliciosos comentaris veïnals.

A les Memòries de Josep Maria de Sagarra es fa referència al cas de Pijoan, de qui fa poc vam saber-ne els fets amb la publicació del llibre, després convertit en pel·lícula, Abans que el temps ho esborri. Els secrets ens van ser revelats pels descendents de la dama que va donar la campanada en aquella societat barcelonina, una societat que ens la volen fer passar per avançada i era, si fa o no fa, com la Vetusta de Clarín. Una amiga meva em va explicar una vegada que a la Universitat progre dels setanta encara els comentaven a mitja veu i per als iniciats que Pijoan se n'havia anat amb una dona casada que tenia tres fills.

Sagarra escriu sobre Alexandre Plana,a les Memòries, en un fragment colpidor. Plana va morir en els braços de Sagarra, a Banyuls, en aquell tristísssim 1940. Va ser un home amargat i solitari, complex, probablement per la seva homosexualitat, intuïda avui per nosaltres. Sagarra va conèixer Plana a l'Ateneu, és clar, i ja de jove era un home difícil i trist. Pla jove, amb ganes de fer coneixences i relacions oportunistes, li va fer la gara-gara per oblidar-se'n aviat, quan ja no li convenia.  Sagarra no diu amb claredat quin era el problema però, evidentment, llegit el fragment amb ulls del present sembla que tot lliga:

Realment, en trenta anys de la seva vida evolucionà poquíssim; substituí unes amistats per unes altres, però en totes es produí de la mateixa manera. Ordenat, rutinari en extrem, i tossut com un bou, semblava que, un cop engegada la seva vida, ell no podia rectificar-ne ni modificar-ne cap detall (...). Alt com un Sant Pau, amb uns aires pacífics d'antílop africà una mica nebulós, una mica absent i bastant paradisíac; desarmat per a tot el que fos agilitat i violència; amb una mentalitat de vell misogin, carregat d'exigències; terriblement afectiu, terriblement gelós i terriblement capaç de patir les tragèdies sentimentals més absurdes, callant-se-les com un mort (...) fou Alexandre Plana un nen malcriat i un ser desgraciadíssim, que posseí la gran elegància d'amagar el seu íntim jo i mostrar-se als ulls de tothom com la persona més assenyada, més correcta i més ponderada (...). Jo em penso haver conegut Alexadre Plana a fons i haver participat del millor caire de la seva amistat nobilíssima, i tinc motius més que sobrats per a creure que la seva vida fou de les més amargues i de les més desolades. 

De vegades oblidem la gran sort que tenim de viure ara i aquí, malgrat la crisi i les dificultats. I la xamba d'haver crescut en una societat la qual, pel que fa a la moral rància, ha evolucionat de pressa, des de l'encotillament inqüestionable a la llibertat més o menys tolerada. Amb totes les limitacions, mancances i servituds que volgueu, ho admeto.

14 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No voldria pas posar-me a la pell de la meva mare, que encara és viva, i la seva sort de dona nascuda l'any 1924. Que nosaltres tenim més sort quant a consideració social que elles és indubtable!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Indubtablement l'avanç ha estat molt important, però desigual.
I no me'n refio un pèl que en determinats cassos estigui gaire consolidat.
Em quedaré més tranquil quan vegi els homosexuals anar agafats de la mà o donar-se un petó pel carrer, amb la mateixa desinvoltura que les parelles "hetero".

Júlia ha dit...

És així Teresa, i moltes més possibilitats.

Júlia ha dit...

Xiruquero, potser costarà més a 'comarques' però t'asseguro que pel centre de Barcelona sovint he vist parelles de nois ben agafadets i fent-se petons, sobretot des d'aquesta primavera, no sé si és casualitat o causalitat. Ara bé, crec que a les grans ciutats tot és més fàcil, als pobles i ciutats petites res de tot això és visible.

Francesc Puigcarbó ha dit...

S'ha avançat molt, és cert, però és una capa molt fina la que ho sustenta, a la que rasques només una mica apareixen les velles dèries. De fet si és compleix la màxima que qualsevol temps passat, fou PITJOR.

Anònim ha dit...

Doncs jo, eh?, penso que això de fer-se petons pel carrer no està bé.

És més, no m'agrada la vida en parella... ni agafar-se de la mà, ni posar-se a pensar si aquella que passa li ha agradat al meu nòvio, etzètera.

Anar pel carrer és anar pel carrer i festejar és festejar.


Pel que fa als homosexuals: "tots ens revoquem en el fang però només alguns mirem les estrelles"

GLÒRIA ha dit...

Sí, Júlia. S'ha avançat molt però no sé quin jovent puja perquè l'altra dia un ex companya de feina em va dir- Després de 30 anys de viure amb la B. m'hi he casat pressionat pel seu fill que també acaba de casar-se i no vol fills amb avis solters...
Encara no he reaccionat. Sé que li vaig dir quem jo no li n'hauria fet cap cas.
Salut!

Unknown ha dit...

benvolguda,

M'agrada l'elegància i el seny amb que tractes el tema, perquè el més fàcil és sempre fer estelles o posar-se a fer sortir espurnes d'aquest tipus de tema, que sempre ha estat un material molt delicat i inflamable..

Ho dic, perquè com en tantes coses, tot depèn d'on posem l'accent a l'hora de fer l'análisi.

Tu tries mirar el got mig ple o ben ple... que ens euforitzem una mica o bastant o molt pels avenços aconseguits, però a mi tot això em fa pensar en la moral hipòcrita d'una educació religiosa repressiva i mortificant que tant de mal va fer a tanta gent durant tants anys!
I mira, en comptes d'alegrar-me del que s'ha aconseguit en el camp de la llibertat, a mi em porta a recordar aquella situació, em posa nerviós perquè m'obliga a recordar tota la hipocresia, tota la mentida i tot el mal que l'Església Vaticana continua imposant avui urbi et orbe , i que no té RES RES RES absolutament res a veure amb l'espiritualitat, sinó ben bé amb màfia, poder, conxorxes i corrupcions i mentides de tota mena d'allò més terrenal, per no dir infernal.

Em ve al cap la paraula terratrèmol i m'adono que ho he de deixar-ho aquí per no dir-ne de grosses.
I vinga, sí, posem-nos contents, que són quatre dies...

_________________

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, tot i que m'imagino que els pobres que enviaven als camps d'extermini o morien a la guerra civil no devien pensar el mateix, tot depèn de circumstàncies i casualitats vitals.

Júlia ha dit...

Anònim, a mi no em molesta però tot són gustos i, en tot cas, hi ha petons i petons.

(Óscar Wilde) -la frase-

Aquest sabia el pa que s'hi donava en el tema.

Júlia ha dit...

Glòria, hi ha de tot, però sempre sol passar que una onada de llibertat en porti una altra de conservadurisme. No entenc que li fessin cas, jo tampoc. Una altra cosa és que potser ja es volien casar i així tenen l'excusa adient.

Júlia ha dit...

Sani, l'església té moltes culpes però 'la resta' també en té un munt. En tot cas el conservadurisme modern no crec que creixi a causa del Vaticà precisament. Bé, una part pot ser, hi ha de tot en aquest món de mones.

Clidice ha dit...

M'has fet recordar uns veïns nostres dels quals es rumorejava que no estaven casats sinó ajuntats, però que duien anell i tenien, presidint el menjador, una falsa fotografia de casament. Així s'estalviaven "maldecaps", els pobres. Tinc la sensació, però, que estem involucionant, i no em fa gaire gràcia, la veritat.

Júlia ha dit...

Potser sí, Clídice. Jo és que em pensava que comunions, bateigs i, sobretot, casaments, passarien a la història quan es pogués 'no fer-ho' i mira...